Frontisses i màrgens, des de l’al·legoria, són els conceptes triats, i acompanyats per un interrogant, símbol com la mifa de la filosofia, ens remeten a espais, ni que siguen mentals, contigus i separats. Abans de continuar mirem d’establir què entenem per frontissa i marge. La primera és aquest mecanisme que permet obrir i tancar portes i finestres, el segon, en una de les seues accepcions, és el mur de pedra, pedra en sec a casa nostra, que serveix per a separar, delimitar, diferenciar espais; espais que solen ser terres que anomenem garrigues (o sénies o vergers) amb oliveres, ametllers, tarongers, cirerers, garrofers, vinyes…
Els màrgens tenen també altres utilitats com ara la de emmagatzemar les pedres que dificulten el conreu, l’arada, el calcigar, el trescar per la terra; també impedir que la terra del de dalt es perda, que faça cap baix quan plou. Així el marge delimita, i guarda pedra i terra. Caldrà per aixecar-los l’acció cooperativa, tot i que el marge sempre és del de dalt. En conlloga, amb totes les mans que es pugue, amb moltes hores, apareix un paisatge abancalat, ordenat per les construccions de pedra que esdevenen a més moltes més coses: barraques, escales, saltadors, aljubs, pous, sínies, forns… de vegades amb un bellesa digna de ser admirada arreu del món. Acceptem, si em permeten, que la funcionalitat dels màrgens està més en guardar la terra –que no se’n vaigue acompanyant les torrentades– i treure la pedra del camps, que no la de delimitar, per a això, plantant garrofers, xiprers o altres arbres en línia n’hagués hi hagut prou.
Així, a banda i banda del marge hi ha terra, és la mateixa terra i compartirà moltes, moltíssimes coses: costums, tradicions, llengua, festes, maneres de treballar… els màrgens no esdevenen, des del sentit de la seua naixença, fronteres. No, mai dels mais! Les fronteres, de fet, separen allò que no es pot (o no s’hauria de poder) separar; i és per l’existència de centres, si hi ha centres hi ha vores, que s’estableixen límits. Els centres de poder, capitals de tot tipus, s’adapten poc als canvis, incentiven un pensament únic conservador i ranci. És a les vores, als màrgens, –ara ja no de pedra seca–, a la perifèria, que trobarem moviments de canvi, escletxes, pensaments i maneres de fer originals, distintives, coratjoses; perifèries sovint oblidades i arraconades, menystingudes, per la centralitat que només les vol per a sentir se segura. I guarden els màrgens una immensa riquesa. És aquí on la solidaritat, la cooperació, la conlloga, el coneixement, el compartir, el respecte, la llibertat… oblidant-se d’on s’és o d’on es pertany a nivell polític i geogràfic, avança cap a un món on tothom, independentment de tot, val tant com qualsevol altre. I això és bàsic si volem, i ho volem, un món millor.
Fer caure les fronteres és convertir tot l’espai en centre. Hauríem de témer més la solsida dels màrgens, i això és l’esportellar-se, que la caiguda de les fronteres. Els màrgens tenen escales, passos que permeten el pas d’una banda a l’altra. Les fronteres són artificis de control, de restricció de llibertats, impedeixen entrar o sortir; les fronteres són també ideològiques: parlar de bioètica, de coneixement, de drets humans, de lluita contra l’emergència climàtica… suposa, obligatòriament, considerar-nos humans i desballestar tota frontera. Soc home, res del que és humà no m’és indiferent, la coneguda sentència de Terenci, hauria de constituir un ser en el món capaç de veure’s, ja no dins d’un territori marcat per fronteres, sinó dins de tot un món on l’espècie n’és una més i on viure -i amb dignitat- ha de ser allò que ens face ser, de manera precisa, humans.
La frontissa obri i tanca caixes, cofres, portes, llibres, posada en horitzontal és com un pas elevat, un ventall que ens trasllada d’una banda a l’altra. Una frontissa no és tant una frontera, possibilita l’escletxa, l’oportunitat, no és tan rígida. Amb ella s’hi pot jugar: si cerco un avantpassat de la frontissa m’apareix la polleguera, prou menys afable, menys mòbil, immòbil diguem. Perdre els nervis és treure’m de polleguera. Les frontisses han de permetre passar, anar i vindre, ser més amables i estar més obertes de bat a bat que tancades amb pany i forrellat, ser flexibles i anar adaptant-se.
Caldrà, de vegades, fer ús de les frontisses per a tancar les portes quan el que pot vindre amenace la dignitat, els valors ètics, els drets humans. Des de la riquesa que ens dona la diversitat cultural, reconeixent-la, cuidant-la, enfortint-la enfront dels embats d’una globalització que sembla que tot s’ho empassarà en nom de la quantitat. Però ni tots els elements que anomenem culturals són bons, ni tampoc ho és tot el que ve en nom d’aquesta globalització.
Els límits hauran d’estar, les fronteres haurien d’estar per marginar l’estultícia, la desigualtat, l’avarícia, la imposició, totes les formes de fòbies que atempten contra la llibertat… L’ideal seria no haver de tancar res, mes estem en un moment delicadíssim i tothom hauria de bogar en una mateixa direcció, tothom. Ningú no hauria de ser indiferent, deixar d’atendre les qüestions que ens afecten a tots. Perquè una cosa hem de tenir més que clara: l’organització de la ciutat correspon als ciutadans; els polítics, cal no oblidar-ho, només ens representen. La responsabilitat, és, en definitiva, votem o no votem, nostra. No podem negar nos aquesta llibertat i actuar de mala de fe perquè ens estaríem enganyant pensant que no podem fer res de res. Les frontisses també articulen les tapes, les que tanquen i obrin les capses. És que hem tancat la nostra deixant-hi a dins només l’esperança? És que això nostre, això que tenim entre mans, faig una lectura hobbesiana, no té cap solució possible i només ens consola l’esperança?
I és cert que les portes i les fronteres poden estar tancades, caldrà però, entendre cap a quin món volem anar des de la constatació, l’evidència, que el que s’ha fet – on portes i fronteres dificulten el pas – s’ha fet molt malament. I aquestes qüestions de frontisses, màrgens, de fronteres, de prohibicions de pas han d’estar a la taula dels savis que miren per salvar-nos del desastre, del col·lapse, de la fatalitat.
Només des de la generalització i la implementació real del que anomenem els drets humans, podrem sortir de la gola del llop i començar a ocupar-nos de temes tan apressants com l’emergència climàtica.
De què parlo? Parlo de justícia justa, de pau positiva, i de viure amb dignitat i ganes. No se’ns acabaran els problemes ni la mala gent, però només si tothom té l’oportunitat de viure des de certa garantia de confort material –i no em refereixo a lligar els gossos amb llonganisses– i poso aquí dins també l’educació, només així tindrem l’oportunitat de superar aquest atzucac tan greu.
Si no, si continuem com fins ara, ens enfrontem, crec jo, a la pitjor de les distopies que puguem imaginar.
El 28 de setembre, a la Sénia, terra de cruïlla i no de frontera, al Centre Marcel·lí Domingo, dins de les VI Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre, tindrem el goig d’escoltar veus molt informades sobre aquests i més temes, des d’àmbits com la filosofia, la geografia, la poesia o la filologia.
*RAFAEL HARO I SANCHO és filòsof.
Fes el teu comentari