1/ Els dos aspirants a la Casa Blanca prometen suprimir els impostos a
les propines. Milions de treballadors en depenen. La mitjana oficial,
d’uns 30 dòlars mensuals, és enganyosa. De forma absoluta, és a dir, que
només cobren això, són 4 milions d’empleats. Que “només” sigui el 2,5%
de la població activa, no treu que sigui una autèntica gentada.
2/ Ara, en penja, en una altra o mesura, molta més gent. La prova més
evident és que els impostos derivats de les propines representen un
ingrés fiscal anual de 100.000 milions d’euros. No estem parlant de
xavalla. I això permet pensar que la promesa ho té complicat perquè es
faci real.
3/ Per situar-nos, als Estats Units les propines són part obligatòria
del preu d’un servei. Una norma no escrita, però efectiva i a l’alça. Fa
anys, era un 15%. Avui, un 20%. Per simplificar en casos senzills, pot
ser un import fix, com un dòlar per beguda consumida a un bar.
4/ No, treballar 4 dies a la setmana no vol dir treballar 10 hores al
dia. No és treballar el mateix nombre d’hores, repartides d’una altra
forma.
5/ Tupperware es declara en fallida. La icònica fabricant de recipients
de plàstic per portar-hi menjar no s’ha adaptat als nous temps. Els
confinaments de la pandèmia van comportar una caiguda important del seu
ús. L’auge posterior del teletreball l’ha rematat. Però és més, s’han
multiplicat els negocis basats a oferir dinar sense haver-se’l de
preparar a casa, els dies que hom tingui feina presencial.
6/ Potser no hi és aliè un canal de comercialització tan analògic, i
anacrònic i encara vigent, com reunions de mestresses de casa. Consti
que Tupperware ho ha intentat a internet, però qualsevol competidor seu,
fins i tot de tercera regional, li passa la mà per la cara en la venda
en línia.
7/ Recordeu Avon, una marca de cosmètics, fundada a Nova York el 1886,
que tradicionalment es venia com les fiambreres dels punts anteriors?
S’acaba de declarar en bancarrota per les moltes demandes que arrossega
per l’ús de talco en els seus productes. No perquè la venda a l’antiga
no anés de primera, si bé complementada cada vegada més pel
comerç electrònic.
8/ El mercat ha canviat de forma irreversible, potser més per a mal que
per a bé. Part dels signes dels temps és que hi hagi encara antigalles
comercials del segle XIX, que sobreviuen amb tanta mala salut de ferro
com amb data de caducitat.
9/ Però hi ha un marge per a certa esperança, menys carregada de
romanticisme del que semblaria en principi. No fa gaire, el futur dels
mercats de queviures de tota la vida, fins i tot dels pagesos o les
cooperatives agrícoles i les confraries de pescadors, havia de ser el
servei a domicili.
10/ L’última tendència, tanmateix, és anar cada un o dos dies a comprar
amb el cistell a la mà, a l’estil d’abans. És minoritària en general,
però amb un pes important entre clients que aposten per una alimentació
diferent i amb un poder adquisitiu no menyspreable. És a dir, les iaies
del barri van deixant pas a gent bastant més jove.
11/ Roda el món i torna al Born? Per aquí van els trets. És a dir…
Consumirem aquí i allà i segurament buscarem coses noves. Ara, de coses
en tenim de gravades a l’ADN, a les quals potser tornarem. Per elles
mateixes, per les quals en recuperarem el gust. Ves que no siguin
únicament els productes en qüestió. sinó la forma d’accedir-hi i
adquirir-los.
12/ Us sona, oi, el “revival” dels discs de vinil? Podent escoltar
música des d’on ens plagui sense cap suport físic, tornem a comprar
objectes materials. Els podem adquirir per internet i fer que en els
portin a casa. Però i el plaer de triar i remenar, tocant les coses?
També té un preu, inclòs un desplaçament, que de vegades paguem
gustosos. Doncs això.
13/ Brad Pitt té un patrimoni estimat en 400 milions de dòlars. De debò
algú pot creure’s que necessita que li fem un Bizum? Ara, si t’has
cregut que s’ha enamorat de tu i que sou parella, sense haver-vos vist o
parlat mai en directe… L’estafa necessita de la credulitat de la
víctima, però en aquesta mena d’enganys sembla que de credulitat n’hi ha
una mica massa.
Fes el teu comentari