El passat 30 de setembre va acabar la meua activitat com a Director dels Serveis Territorials de Justícia, Drets i Memòria a les Terres de l’Ebre que ha durat una mica més d’1 any i nou mesos.
Ha estat un honor i un privilegi; però com totes les experiències vitals que deixen petjada, l’he viscut com un procés d’aprenentatge.
Val a dir que la proposta d’ocupar aquest càrrec no me l’esperava. La major part de la meua carrera professional i acadèmica ha estat dedicada a la filosofia, la memòria democràtica i la seua docència. En conseqüència vaig sentir d’entrada la designació com a director dels Serveis Territorials d’aquest departament fonamentalment com un deure que havia d’assumir com a ciutadà. Amb el convenciment republicà que les responsabilitats en les polítiques públiques han d’estar a l’abast de tothom i tothom se n’ha de fer partícip quan té l’oportunitat. Una mica com el Govern dels Nou de la Siena del segle XIV on nou ciutadans eren triats per sorteig per administrar el govern de la ciutat durant un període molt curt (a cops eren només dos mesos), tancats al Palazzo Publico amb els magnífics frescos del bon i el mal govern d’Ambroggio Lorenzetti per inspirar-se.
Però de seguida, a més del deure, vaig fer meua la passió del servei públic. La possibilitat i la vocació d’intervenir encara que sigui de forma humil en la vida de la ciutadania perquè sigui una mica menys injusta, una mica menys desigual i on els drets es reconeguin de forma més efectiva.
I aquí segur que ha estat decisiu compartir un projecte departamental d’esquerres en els àmbits de l’execució penal, l’administració de la justícia i, especialment, en unes polítiques de memòria democràtica orientades a l’articulació d’una societat més democràtica respecte el seu passat però també mirant al futur de mà de l’educació. Un projecte que al nostre territori, a més, s’ha integrat en un Govern a l’Ebre on des dels diferents Serveis Territorials s’ha actuat de forma coordinada i cooperativa amb una idea inequívoca que només així es pot fer escoltar la veu de les Terres de l’Ebre i consolidar-la com un espai cívic amb més oportunitats, socialment més just i políticament més lliure. Per no parlar del treball compartit amb els operadors jurídics i les diferents associacions que des de la societat civil breguen perquè aquestes polítiques públiques es portin a terme i vigilen que els i les responsables polítiques estiguin a l’alçada.
Però sobretot, com sempre en les experiències de vida, m’emporto i agraeixo enormement haver coincidit amb tots els equips humans del Departament i el Govern a l’Ebre. Començant per les persones amb qui he treballat de més a prop als Serveis Territorials a les Terres de l’Ebre que, des del primer moment, em van acollir amb generositat i garanteixen el bon funcionament de l’administració amb la seua dedicació i expertesa. Perquè al final –com diu precisament una companya dels SSTT- són les persones que formen els equips les que fan realitat els projectes i les que ens fan créixer professionalment i personalment. El que significa, en el meu cas i tornant a “il Governo dei Nove”, que la veritable sort ha estat coincidir amb tots ells i elles; durant un període que almenys ha durat una mica més dels dos mesos de la República de Siena.
Per tant, ara que em retrobo a les aules que tant estimo, no puc més que sentir-me agraït per l’experiència i per haver adquirit una idea més clara de què significa el servei públic, fet que de segur em farà millor professor. Això sí, com a militant del partit que més identifico amb aquest projecte de transformació, ERC, torno a la “vida civil” amb l’ambició i la voluntat ben vives de seguir treballant per una república catalana on la memòria democràtica sigui un element crític clau d’articulació i unes Terres de l’Ebre on les persones –com jo mateix fa quasi vint-i-cinc anys- vulguin venir a viure perquè, com a la representació del bon govern de Lorenzetti, cada dia hi regnen més la justícia i la concòrdia.
Salut i república.
*LLUÍS MONTULL és professor de Filosofia.
Fes el teu comentari