L’atre dia em va arribar a les mans -millor dit, al mòbil- una fotografia de grup de l’escola de quan fèiem octau d’EGB. Vaig deduir quin curs era per la gent que hi sortia. Aquell va ser un curs diferent, i no només per ser l’últim abans d’anar a l’institut, qui hi anés, sinó perquè va augmentar considerablement el número d’alumnes. Hi havia, si no em descompto, set repetidors. A més, el curs anterior va tancar una altra escola del poble i els alumnes es van repartir, alguns a la nostra classe. Ah! I a més, per primera vegada hi havia noies a classe. A la foto, no sabria ben bé el motiu, no n’apareix cap de noia, a més de faltar atres companys. Si hi fóssim tots, en seríem cinquanta-tres, una bona xifra que avui dia és impensable en una aula a primària.
Tornant a la foto, vaig intentar identificar-hi els companys que hi sortien. I vaig aconseguir identificar-ne quaranta, dels quaranta-un que hi havia. Óscar, Tomás, Pedro, Cinto, José Antonio, Marc, Manolo, José María, José Manuel, Francesc, Joan Marc, Fernando, Daniel, Àlex, Fidel, David, Xavier, Ramon, Román, etc. Estos són alguns dels noms, per no fer-ho llarg. Alguns noms encara eren en castellà. I molts dels noms, avui dia ja no són tan habituals. Segons l’IDESCAT, els noms més freqüents de nadons el 2023 van ser Jan, Biel, Pol, Nil i Leo. Marc se situa en setena posició, Àlex en novena. I el meu nom no és ni entre els cent primers. Si féssim una llista dels noms que trobem a les aules, tant si som docents com si tenim fills estudiant, mos trobem encara més diferències. Amin, Ali, Kevin, Yanic, Íker, Derek, Ian, Mohammed, Christian, Alexandru, Anas, Nicolai, Dalal, Yerai, Unai… per exemple, són noms habituals entre l’alumnat. És evident que, a més de canvis en preferències en el registre dels fills, s’ha afegit la procedència geogràfica de l’alumnat o de les seues famílies. Que en aquell temps tinguessis un company d’un altre país, fins i tot que parlés català oriental, era una cosa excepcional. Per sort, avui dia és una cosa ben normal.
La foto. Com dirien Presuntos implicados, “cómo hemos cambiado”. Caretes de crio, encara que ja rondàvem los catorze. Ulleres de l’època, qui en portava. La samarreta de l’escola, que unifica la visió i crea, suposadament, esperit de grup. Los mestres, dalt de tot. Encara viuen, per cert, responent a la típica pregunta que mos podríem fer. I de tots tenim coses per explicar. Lo mestre que feia copiar cent vegades “en clase estaré callado, atento y estudiando, aunque esté solo”, lo que si algú es passava de llest s’emportava una galtada, i com es diu, en aquella època si a casa se n’assabentaven, potser tocava partida doble. Les frases típiques de cada mestre, les matèries que donaven… Val a dir que els mestres, los d’octau, s’han fet grans, però no han canviat tant, en comparació. En canvi natros, los alumnes, sí. Cabells blancs, cabells desapareguts, més prims, més dobles, en ulleres, sense, més alts. Si tens facilitat per reconèixer cares, segurament podràs anar recordant qui és aquell que hi ha a la primera fila de dalt, a l’esquerra, qui hi ha baix de tot, assentat, en ulleres. Si no tens facilitat, potser no et reconèixes ni tu, ves a saber. I tot i tindre facilitat per al reconeixement facial, sense necessitat de cap IA, hi ha qui ha canviat molt des de menut, i potser acabes associant la cara en la persona després de descartar atres opcions. O potser des dels vuitanta o noranta has perdut de vista el company i no tens cap referència actual per identificar-lo i, acceptem-ho, quan compares com li ha afectat lo temps, que mos afecta a tots, és quan vénen los comentaris. Pos si està igual! Ostres, no s’hi sembla gens. Com ha envellit… Si pots fer estos comentaris, bon senyal, mos hem pogut fer grans. Perquè pel camí se n’han quedat alguns i ja no podem recordar junts los vells temps.
Quan comences a mirar fotos, si ho fas en companyia, pots crear una història de cada cara que hi apareix. De la relació que teníeu, de com era a classe, de si va continuar estudiant, si va decidir treballar, si té fills, on viu, de què treballa, etc. Lo llibre de la vida.
Per cert, ara que parlem de fotos, tinc una atra foto de la nostra quinta on se veuen millor les cares. A vore qui hi surt…
Fes el teu comentari