Marina Daufí Segura va ser redactora d’El Pueblo, referent feminista de les esquerres tortosines i mestra republicana de Tortosa, Jesús, Aldover i Roquetes. De fet, va dirigir l’escola Marcel·lí Domingo de Roquetes en plena Guerra Civil, des del 6 de març del 1937 fins a l’abril del 1938, quan les tropes nacionals van ocupar tot el marge dret de l’Ebre. La seua activitat periodística s’havia trencat el 7 de març del 1938, quan va publicar el seu últim article en l’últim exemplar d’El Poble, ja amb la capçalera catalanitzada. En acabar la guerra, el 20 d’octubre del 1939, el franquisme va afusellar la seua parella, Joan Curto Pla, director d’El Pueblo just després de Sebastià Campos Terré, i que havia sigut capità de l’exèrcit de la República. Però Marina va ser molt més que la vídua de Curto Pla.
Amb dos xiquetes menudes, una germana i el seu pare ancià —el músic Manuel Daufí, director de la Lira Dertosense—, van amagar-se a la colònia tèxtil de Còdol-Dret, a les Masies de Roda de Ter. Marina hi feia de mestra a l’escola de la colònia, fins que el 3 de gener del 1963 van acomiadar-la perquè Còdol-Dret havia de quedar sota les aigües del pantà de Sau. Això va portar-la fins a Manlleu, on feia de mestra a l’acadèmia Casals, fins que va morir el 23 d’abril del 1976. Però per què Marina semblava esborrada de la història? Per què gairebé ningú la recordava a Tortosa o Roquetes? Això és el que vam intentar explicar la setmana passada, tot recuperant la memòria de qui les dretes tortosines anomenaven “la maestra sin Dios”, tot i que durant la postguerra resava el rosari i les seues cendres ara reposen a la muntanya de Montserrat.
“Només va tornar a Tortosa a principi dels anys seixanta. Però va dir ‘marxem, perquè Tortosa està igual’. I no va tornar mai més”. Això ens explicava la seua neboda, la tortosina Pilar Araujo Daufí, i nosaltres creiem que potser havia tornat per acompanyar el seu pare a l’homenatge que van fer-li el 22 de novembre de 1960, sembla que per iniciativa (des de l’exili) del dirigent comunista Rafel Vidiella i del periodista carlí Josep Monllaó, ‘Llaonet’. Per tant, ens podem fer una imatge mental de la Tortosa que va trobar-se Marina Daufí, 21 anys després del final de la Guerra Civil. Aquell any, l’empresari i futur alcalde, Joaquín Fabra, havia fet de rei Melcior a la cavalcada de Reis, i al gener una riuada de l’Ebre havia inundat la part més baixa de Tortosa…
Així ho explicava Francisco J. Renau en el seu llibre ‘Son i cansament’. També deia que va haver-hi una campanya per editar un disc amb música de Tortosa, en una cara amb el Pasdoble del mestre Joan Monclús i en l’altra la ‘Gran Jota Tortosina’ de Joan Moreira; un disc que es va posar a la venda al mateix novembre. Al juliol, s’inaugurava el nou “mercadillo” de Ferreries, en el marc dels actes per commemorar el “Alzamiento Nacional”. Al setembre va quedar constituïda la “Junta de Damas” de la Creu Roja (una entitat amb què Marina Daufí també havia treballat molt durant la Segona República), ara presidida per Maria Eugenia Bernis de Franquet. I des del 25 d’octubre, com hem dit, Fabra era nomenat alcalde de Tortosa, en substitució d’Álvaro Barlett.
Com la devia tractar aquells dies del 1960, aquella Tortosa caciquil, franquista i nacionalcatòlica? Durant l’última setmana hem rebut els missatges d’una néta d’un amic de Marina Daufí, que afirma que “ella no va ser esborrada de la història, sinó que el seu desig havia sigut desaparèixer, per tot el que havia patit a Tortosa”. Així, assegura que Marina desitjava “que ningú la recordés, ni tampoc recordar”, sinó fer tabula rasa amb la seua vida. De fet, altres fonts ens expliquen que Marina Daufí, durant la postguerra, va passar-ho molt malament per tirar endavant amb dos filles menudes, el seu pare ancià i una germana malalta, i que entenen la seua posició. Per por a possibles represàlies, fins i tot patint per si també l’afusellaven com al seu marit i als seus amics Sebastià Campos Terré i Primitiu Sabaté Barjau, van marxar a la colònia de Còdol-Dret i va desaparèixer de la vida tortosina.
“No volia tornar mai més, volia oblidar i enterrar el passat. Marxar va ser un alliberament, perquè Tortosa havia sigut un calvari”, ens apunten, abans de dir-nos que les cartes de Joan Curto Pla des de la presó només van sortir a la llum quan Marina va morir. Durant anys, les seues filles, Diana i Marina Curto Daufí, van respectar també el dret de Marina a oblidar i ser oblidada. Però 48 anys després de la seua mort, quin és el deure dels que creiem en la memòria democràtica, la veritat, les garanties de no repetició, la reparació històrica i la justícia amb les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme? No és hora que Tortosa honore la memòria de Marina Daufí Segura?
Un dels seus néts és Joan Carles Araujo Curto, que viu a Molins de Rei, on el 13 de juliol passat moria la seua mare, la mestra i poetessa Diana Curto Daufí, una de les dos filles de Marina. “Qui realment era important i molt activa des del punt de vista polític era Marina Daufí, no el seu home”, ens diu el nét en la nostra primera conversa telefònica. Joan Carles també ens envia la fotografia que nosaltres hem acolorit per il·lustrar este segon capítol del reportatge. Hi veiem Marina retratada el 1967, vestida de dol com en totes les fotografies d’ella als anys de la postguerra i la dictadura. A la foto, amb uns 67 anys, Marina descansa a l’ombra d’uns arbres, durant una passejada pel camp. Està asseguda damunt de l’herba, amb les cames creuades i les mans entrellaçades damunt dels genolls. És la primera vegada que la veiem amb ulleres. Marina mira a la càmera amb un posat seriós però digne, elegant. Les ondulacions del seu pentinat ens fan preguntar-nos per quins devien ser aleshores els seus pensaments, els seus neguits, els seus records… Pensava en aquell moment en la dona que havia sigut 30 anys abans?
‘A mi amiga admiradísima en su talento y cultura magníficos’
O potser 40 anys abans… Hem cercat a la premsa tortosina dels anys vint i trenta del segle XX quines van ser les primeres incursions de Marina Daufí en el periodisme. I la primera referència que hem trobat a Marina Daufí, en realitat, és un article signat per l’advocat i periodista Antoni Campos Sapiña, publicat al diari Heraldo de Tortosa el 24 de novembre del 1927. Es titula ‘Feminista’, i Campos Sapiña el comença amb una dedicatòria: “A mi amiga admiradísima en su talento y cultura magníficos, Marina Daufí”. Per tant, a finals del 1927, Marina ja era considerada com una feminista a Tortosa, a més d’una persona culta i amb molt de talent. Quan escriu l’article, Campos Sapiña té uns 21 anys, i ho fa des de Tarragona. 10 anys més tard, moriria assassinat durant els Fets de Maig del 1937, amb 31 anys. Segons el registre del cementiri de Tortosa, havia sigut detingut el 7 de maig, i enterrat el 22, després de morir a causa d’una “hemorràgia interna”.
Campos Sapiña havia sigut membre de l’Associació de la Premsa de Tortosa, i com a advocat era un anunciant habitual a El Pueblo, tot i que després els marcel·lineros l’acusaran de ser partidari del radicalisme d’Alejandro Lerroux i del catalanisme conservador de Francesc Cambó. El franquisme va investigar-lo després de mort, a partir del 1940, a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo. Segons una fitxa que es conserva al Centre Memorial de la Memòria Històrica, a Salamanca, Campos Sapiña havia arribat a ser sergent de l’Exèrcit Popular de Catalunya, 3a Divisió, que es va crear al desembre del 1936 a partir de les forces milicianes que guarnien el front de la Serra de Guadarrama, a la zona de Madrid. També hem vist que, el 24 de juliol del 1936, dies després de l’inici de la guerra, el Heraldo de Tortosa deia que Campos Sapiña havia sigut destituït com a jutge municipal suplent de la ciutat.
“El que la mujer ocupe un puesto en el escaño de los dirigentes nacionales, no lo veo, ciertamente, en el plano de los asuntos descabellados. La mujer culta es digna de toda estima y consideración y sus ideas pueden tener un aliciente nada despreciable en el aspecto general de la vida”, escrivia Campos Sapiña en aquell article del 1927 dedicat a Marina Daufí. I és que hem de pensar que el sufragi femení a Espanya no es va reconèixer fins a la Constitució republicana del 1931, i que les dones no van poder votar en unes eleccions generals fins al novembre del 1933, just sis anys després de la publicació d’este article. En realitat, l’escrit de Campos Sapiña és força condescent, i fins i tot masclista segons l’òptica actual. Arriba a dir que “la mayoría de las mujeres han de estar supeditadas al hombre porque es la ley de la naturaleza, inmutable y perenne”, i també que la dona culta “adquiere un adorno que la sublimiza y la hace más compañera porque conoce mejor sus derechos y obligaciones; no puede sentirse entonces esclava ni inferior tampoco y el hombre culto, al saber comprenderlo, ama amargamente a la que comparte sus alegrías y sus pesares y la admira como auxiliar de sus obras”.
Segons Campos Sapiña, la dona s’esclavitza ella mateixa “por su carácter timorato nacido de la ignorancia y en este aspecto es donde combaten las intelectuales, que, al dejarse llevar de su imaginación fogosa quieren incluso hasta dominar el mundo, creyendo que se bastarían para todo si las demás las comprendieran”. Finament, l’advocat diu: “Venga en buen hora la mujer excelsamente sabia que pueda codearse con los ases políticos del sexo feo; surja con toda su potencia la oratoria arrebatadora que subyugue a las masas; la pluma fecunda que inspire y convenza a un pueblo, las dotes mágicas de organizadora incansable que redima a la mujer y la encauce por los derroteros de su libertad y de su real valer. Esto, además de muy laudable, constituiría un enorme ahorro de trabajo en el hombre y sobre agradecerlo infinito, se la admiraría mucho más y se quitaría por derecho propio a la generalidad, el calificativo de ‘Feminista’.”
L’article ens ha de fer pensar que Marina Daufí i Campos Sapiña havien parlat, o fins i tot discutit, de feminisme, però que ell li reconeixia el seu talent i valor com a dona culta, com si una dona intel·lectual necessités algun tipus de reconeixement per part d’un home. En el paràgraf final, de fet, trobem descrita a la Marina dels anys trenta: capaç de participar en política, de fer mítings al costat de les primeres espases de la política local, d’escriure articles a El Pueblo i de dirigir organitzacions femenines, a favor de les llibertats de les dones. També d’enamorar-se i de no estalviar-se patiments quan el seu home va marxar al front o quan va ser afusellat pel franquisme, havent de fugir de Tortosa i quedant-se ella sola amb dos xiquetes menudes, una germana malalta i un pare ancià.
No sabem fins a quin punt este article de Campos Sapiña va ser important perquè Marina Daufí decidís fer el salt a la vida pública. Però el primer article que hem trobat escrit per ella va ser, precisament, a la portada de Heraldo de Tortosa, publicat l’1 de març del 1930. En realitat, es tracta d’un relat romàntic, titulat ‘Continental Carretas’, en referència a una popular casa de postals que hi havia a Madrid. I és que el relat explica la història d’un home i d’una dona que, al voltant d’un aparador de postals a la Puerta del Sol, s’envien missatges d’amor de manera anònima. Com una espècie de Tinder dels anys 30. Una altra curiositat d’aquella portada és que també hi ha un article titulat ‘Mosaico político’, escrit per ‘Llaonet’, el periodista carlí que el 1960, a petició del comunista Rafel Vidiella, va organitzar l’homenatge a Manuel Daufí, el pare de Marina.
Marina Daufí, els primers articles d’una redactora revolucionària
Com ja vam dir, el periòdic republicà El Pueblo va informar l’1 de desembre del 1931 de l’atorgament, a Marina Daufí, de la plaça de mestra al poble de Jesús. Va ser en este raval del municipi de Tortosa on Marina va iniciar la seua tasca docent, tot i que per aquells mateixos dies també s’havia ofert a ensenyar música a l’Escola del Treball de Tortosa. Sent mestra a l’escola de Jesús, les dretes tortosines van començar a acusar-la de fer propaganda anticlerical entre les xiquetes, i van batejar-la com ‘la maestra sin Dios’, cosa que va fer que ella escrivís l’article ‘Atajando una infamia’, publicat el 26 de maig del 1933. Un article que ja vam comentar en el reportatge de la setmana passada…
Però la seua etapa com a articulista al diari dels marcel·lineros tortosins comença a principis del 1932. Així, l’1 de març del 1932 publica l’article ‘Leonor Serrano’, amb l’avantítol ‘Mujeres de la República’. Es tracta d’un article sobre Leonor Serrano Pablo, una mestra, inspectora i advocada, defensora de l’ensenyament dels infants i dels drets de les dones, en el marc d’influència de la Institución Libre de Enseñanza i de l’Escola Nova. “Habla de ésta revolución [la russa], puesta al lado con la española, donde la nobleza de su voto derrocó una odiosa monarquía”, escriu Marina Daufí: “Aprendamos, sí, que en medio de la lucha económica, difícil de resolver, pero no imposible, está en nosotras, las mujeres de izquierda con tendencias socialistas, la resolución de muchos momentos difíciles. Unidas, esforzadas todas. No queramos defraudar la esperanza de la nación, que nuestro primer paso por las urnas no sea más que un avance”. És el pimer article de Marina Daufí a El Pueblo? Siga com siga, hi comença a escriure més d’un any abans que Campos Terré, que en aquells mesos encara és mestre a Flix.
Uns dies després, Marina Daufí continua fixant la seua opinió sobre la participació de les dones en la vida política de la República. El 18 de març del 1932 signa l’article ‘El voto de la mujer’, en què recorda a les dones que “todo derecho alcanzado es un deber adquirido y éste lleva en sí una grave responsabilidad”. Així, demana a les dones que siguen conscients: “No dejes que sea tu guía política el confesionario, el púlpito o la hoja parroquial. Las manifestaciones puras de la religión, jamás deben coaccionar tu impulso de avance social. Y si ellas tendieran, olvidando su sagrada misión, sus tentáculos reaccionarios y obstruccionistas, piensa, mujer, que un sólo paso atrás sería un baldón vergonzoso para un pueblo heroico que acaba de ponerse en pie”. Finalment, Marina Daufí també crida les dones a participar en política a través dels partits disciplinats, que tinguen un programa amb reivindicacions socials justes: “Prestar colaboración intensa, pensando que de lo que sepas y quieras hacer, en este momento en que tienes todas las posibilidades de la democracia, depende tu situción social y el porvenir de la República y de la Patria”.
El 9 d’abril del 1932, la portada d’El Pueblo dedica una col·laboració de Marina Daufí dedicada a lloar el Partit Radical Socialista, que segons ella “ni retrocede ni se para, ni claudica ni se vende”. Tot seguit, hi afegeix: “Su programa no es una charlatanería patética, sino verdadera aspiración de partido disciplinado que realizará íntegro desde el poder”. També diu que el partit dels marcel·lineros “no promete prebendas ni venganzas; no encona odios ni ayuda a que se desencadene el caos, pero ve que hay hombres con hambre y niños sin escuela y para remediar esos crímenes no se detendría ante nada ni ante nadie”. Finalment, l’article s’acaba amb una proclama: “mientras el partido Radical Socialista sea poder, la revolución que el pueblo esperaba y exigía estará en macha”.
El 13 d’abril del 1932, Marina Daufí signa un dels articles d’El Pueblo per commemorar el primer aniversari de la proclamació de la República, que se celebraria l’endemà. “Un año es un corto lapso de tiempo para lo mucho que debe hacerse por la rehabilitación social”, hi diu, abans de remarcar: “No nos dejemos llevar por el afán de querer que todo sea resuelto por la República”. Segons Marina, “un año de República significa un tiempo de esfuerzos de los hombres que por ella trabajaron“. Però el que més ens crida l’atenció són una sèrie de destacats entre els diversos articles, adreçats a les dones: “Mujer. Si eres creyente y no te basta adorar a Dios en la naturaleza, ve a la Iglesia a rezar; pero el que crees intermediario entre tu conciencia y el Creador, no tiene poderes para transformarte en un medio material, en un medio pecunario de su institución”. Tot seguit, també hi ha un atre destacat anticlerical: “Mujer. Usar la riqueza o tutela espiritual para dominar las opiniones de la ciudadanía, es canalla y malvado; someterse a esos poderes, vergonzoso y humillante”. No sabem del cert si són destacats escrits o inspirats per Marina Daufí, però el tercer sembla premonitori, tenint en compte que les seues cendres descansen a Montserrat:
El 19 d’abril del 1932, l’article de Marina Daufí a la portada d’El Pueblo es titula ‘Infamias y calumnias’. La redactora d’El Pueblo hi defensa Marcel·lí Domingo dels seus rivals polítics, i més concretament dels insults que havia rebut el dia anterior, durant un míting al teatre Principal, per part de suposats infiltrats de la CNT. “Tortosa no es un pueblo ingrato y olvidadizo, sabe que se libró del caciquismo por Marcelino Domingo y recordará siempre que el leader [sic] radical socialista le elevó a la categoría de ciutat digna y libre. Los anarquistas de la Confederación Nacional esta vez han equivocado los tiros”, conclou Marina Daufí.
Dos dies després, l’article està dedicat als ‘Creyentes y fanáticos’. És un escrit en què torna a parlar de religió i educació: “El pueblo culto ha de educar a sus ciudadanos sin fanatismos dogmáticos, sin intransigencias partidistas, sin nacionalismos belicosos y empañados de odio, sin religión intervencionista que viole o prostituya conciencias”. I com si tingués el poder per veure el futur, Marina Daufí advertia: “Estos odios despiertan y enconan odios, y producen guerras civiles y guerras mundiales cuyo fin es la destrucción y el aniquilamiento”. Per tant, la també mestra republicana demana “libertad para todas las creencias y el respeto para todos los ideales”, ja que esta és la veritable cultura i el mitjà que han de fomentar els pobles moderns i civilitzats per caminar cap al progrés.
‘La interior es la caridad’ és el títol de l’article de Marina Daufí del 26 d’abril del 1932, també a la portada d’El Pueblo. La redactora critica el cinisme d’algunes dones catòliques. “Hemos visto en el pecho de venerables y piadosas damas y en los de lindas señoritas, unas elegantes crucecitas de tamaño más que regular. Es una moda que intenta seguramente distinguir a los cristianos y dar una prueba inconfundible y valerosa de su catolicismo y de su fe”, comença l’article. Però encara és més contundent: “Esas señoronas catequistas y esas señoritas cursis que denigran con su lujo y su vanidad el símbolo de aquel mártir que desnudo y pobre murió en el Gólgota, no son cristianas, no son humanas, no son buenas. Pasan con indiferencia y con desprecio, junto a las miserias y las injusticias de la vida, sin un rasgo que las identifique con aquel que dió su vida por intentar la redención humana; no tienden su mano cargada de sortijas, a los desgraciados que se revuelven en el infortunio o se ahogan en la inmundicio y en el lodo”. Segons Marina Daufí, a estes catòliques els feia falta més caritat. És un article que recomanem llegir íntegre, per entendre la dimensió política de Marina Daufí i comprendre per què va preferir fugir de Tortosa després de la derrota militar de la Segona República.
Els primers mesos de Marina Daufí com a redactora d’El Pueblo són, com hem vist, molt prolífics. El 28 d’abril publica l’article ‘Escuchando al señor Campalans’, que comença amb una frase lapidària: ‘La Rusia de 1917 no es la Espanya de 1931″. L’endemà, 29 d’abril del 1932, Marina Daufí torna a parlar de feminisme amb l’article ‘Lo que llaman intuición de la mujer’, també a la portada d’El Pueblo. “Yo quisiera que esta intuición tantas veces preconizada, que esta percepción tan conocida, diera una clarividencia tan necesaria en estos momentos a la mujer tortosina, para saber ponerse al alcance de una rehabilitación de sus derechos”, reclama Marina Daufí, que també demana que “la inteligencia domine siempre al corazón”. De fet, així acaba un article que tot seguit permet llegir el següent destacat, directament adreçat a les seues lectores:
Marina Daufí, activista política
L’1 de maig del 1932, Marina Daufí ja forma part del Partit Radical Socialista. L’endemà, El Pueblo informa de la constitució a Tortosa del Grup Femení Republicà del partit de Marcel·lí Domingo, tot i que el redactat d’alguns fragments de la notícia és un pèl masclista: “Infinidad de bellas señoritas y señoras animaron con su presencia el acto que se celebraba en su honor”. Va haver-hi l’actuació de l’orquestra Batàvia, que va interpretar l’Himne de Riego. Però el que més ens interessa és que la crònica apunta que Marina Daufí era la secretària del comitè organitzador, i que van fer una primera inscripció de membres del Grup Femení Republicà Radical Socialista de Tortosa, “una primera legión” formada per 130 dones. Just al costat de la crònica, a la mateixa plana, Marina Daufí hi publica l’article ‘A las mujeres tortosinas’, que acaba amb la proclama: “Compañeras del partido Radical Socialista Femenino. La hora del deber comenzó para nosotras”.
El 8 de maig del 1932, el Partit Femení Republicà Radical Socialista de Tortosa celebra la seua primera conferència política. L’encarregada de pronunciar-la va ser, segons la crònica d’El Pueblo, “la culta señorita Marina Daufí, y hoy una figura política de nuestra ciudad”. “Con voz clara y vibrante fue desarrollando su hermosa conferencia en la que hizo resaltar, que siendo así que la República ha concedido el voto a la mujer ortogándole su confianza, ésta ha de hacerse merecedora a ella interviniendo en la vida pública”, continua la crònica de l’acte, que detalla que també es va nomenar el comitè d’acció i propaganda del partit. La presidenta, com no podia ser d’una altra manera, seria la mateixa Marina Daufí Segura. Les vocals, Victòria Mascarell, Maria Sebastià Janini, Carmen Sebastià Janini, Antonia Capmany de Pié, Teresa Vallés de Adell, Mercedes Formosa de Curto, Josepa Barberà de Vallés, Juanita Álvarez i Juanita Fontanet. La peça informativa acaba dient que l’acte, celebrat al Centre Unió Republicana, també va servir per inscriure 72 dones i joves més al partit, que havia de ser un “baluarte para la defensa y definitiva consolidación de la República Española y de los ideales democráticos de la republicanísima Tortosa”. Per aconseguir-ho, Marina Daufí pronunciarà més conferències:
Mentrestant, Marina Daufí adquereix un paper cada cop més important a la redacció d’El Pueblo. Seu és l’article ‘La curiosidad puede servir para algo muy importante’, que obre la portada del diari el 12 de maig del 1932. I també obre el diari el 17 de maig amb l’article ‘Cuando se arrojan las caretas’, amb crítiques molt severes als partits d’extrema dreta que volien acabar amb la República. El 25 de maig, ens fixem en l’article ‘Los derechos del niño‘: “Pensad en las mentiras que ha tenido que decir la Escuela anterior, que veíase forzada a andar de la mano de los prejuicios religiosos, cuando al alma infantil curiosa y llena de ansias por saber tenía que mentirle una concepción de la naturaleza absurda. Pensad en los ataques que se da a la escuela de hoy, porque se llama laica y al serlo implica una certeza de veracidad, que no permitirá que el niño continúe viendo los paraísos falsos de la verdad cubierta de velos que habían de terminar por hacer obtusa la más dispuesta inteligencia”. El 30 de maig del 1932, Marina Daufí torna a signar l’article principal de la portada d’El Pueblo, titulat ‘Viejos procedimientos…‘, on parla dels seus temes preferits: l’ensenyament, la religió i la participació de les dones a la política. Uns dies abans, el 7 de maig, també havia publicat ‘La gran quimera’, que per les seues dimensions podem reproduir aquí íntegrament:
En canvi, Marina Daufí no va poder participar en l’acte que va celebrar-se el 3 de juliol del 1932, amb motiu de la visita a Tortosa de Marcel·lí Domingo i de Victoria Kent, advocada i una de les tres primeres dones amb escó al Congrés dels Diputats, durant la Segona República. De fet, feia només un mes que Kent havia dimitit com a directora general de Presons. Però potser el que més les separava era que Kent, contràriament al que propugnava Clara Campoamor, rebutjava que les dones poguessin votar, ja que considerava que encara estaven massa influenciades per l’Església catòlica, i que per tant els seus vots serien conservadors i perjudicials per als interessos de la República. Pel que sembla, Marina es trobava fora de la ciutat, per fer algun curset com a mestra republicana. La crònica acaba dient que Josep Berenguer va acabar l’acte llegint un “telefonema” de Marina Daufí:
En els seus articles d’opinió, almenys una trentena entre 1932 i 1938, Marina Daufí sempre manifestava una profunda implicació en la renovació pedagògica que plantejava la Segona República. De fet, el 7 de juny del 1932 publicava a la portada d’El Pueblo el seu article ‘Pedagogía revolucionaria’, que recomanem llegir íntegre. També cal tenir en compte el seu article ‘El Estado y el individuo frente la higiene matrimonial’, que els lectors i lectores d’El Pueblo van poder llegir el 30 d’agost del 1932, en què defensa les escoles de puericultura i l’educació sexual, amb assistència obligatòria per a les parelles abans de verificar oficialment les seues unions matrimonials. Com dèiem, aquells dies Marina era fora de Tortosa, com queda constatat perquè l’article ‘El valor de la mujer‘, publicat el 21 de juny del 1932, està signat des de Barcelona. Potser va ser durant aquella estada a la capital catalana quan Marina va trobar-se amb un enfrontament entre pistolers. El seu nét, Joan Carles Araujo, ens explicava que Marina Daufí anava en un tramvia, i que en trobar-se enmig d’un tiroteig va fer que es plantegés la necessitat de dur pistola. Tot plegat, ens situa Marina Daufí com una dona d’idees, però també com una dona d’acció.
Però hi ha també una Marina poetessa, com la seua filla Diana, si fem cas de l’article que José Querol signa a El Pueblo del 14 de desembre del 1932. Es titula ‘Interviú con las modistillas y un gran secreto para los solteros’, i hi parla una noia que afirma que és seguidora, entre d’altres, de les obres de teatre de Joan Moreira i dels poemes de Fina Mar i Marina Daufí, però no hem trobat altres referències a la seua obra poètica. El que sí que sabem és que de vegades feia d’apuntadora en alguna obra de teatre.
El 30 d’abril del 1933, el Partit Republicà Radical Socialista Català celebra a Tortosa una assemblea en què Marina Daufí opta a ser una de les set persones que han d’integrar el comitè directiu, però no obté prou vots. En aquella ocasió, el més votat és el metge Primitiu Sabaté Barjau, seguit de Francesc Murall Ravanals. En canvi, Marina Daufí sí que té més sort en el sorteig per presidir un festival taurí benèfic que va celebrar-se el 21 de maig del 1933 a la plaça de bous de Remolins… Però si hi ha una bona notícia és la del 30 de maig del 1933, quan El Pueblo informa que Marina Daufí és una de les mestres que ha aprovat un curset de formació celebrat a Barcelona. Una de les seues companyes és Concepción Vilá, la mare de la nostra amiga Alícia Gamundi, que ens explica que la seua mare sempre li deia que durant la Segona República les mestres havien rebut molta formació.
Tot i així, l’activitat política de Marina Daufí no s’atura, i el 7 de juny del 1933 la portada d’El Pueblo informa de la celebració d’un míting a Jesús i els Reguers. Marina és una de les persones que hi participen, al costat de qui aleshores ja figura com a “redactor cap” del diari El Pueblo, Sebastià Campos Terré, que també és el portaveu de les joventuts del partit dels marcel·lineros tortosins. La crònica diu el següent sobre la intervenció de Marina Daufí:
Tot seguit, localitzem el primer escrit en què Marina Daufí apareix al costat de Joan Curto Pla, qui també seria director d’El Pueblo, a més del seu futur company. És en una notícia del 15 de juny del 1933, en què s’informa de les persones que han participat en la subscripció nacional en favor de la vídua del periodista madrileny Félix Lorenzo ‘Hiliófilo’, que havia mort sobtadament el 24 d’abril del 1933 mentre treballava, afectat per una malaltia crònica. Amb motiu d’esta col·lecta, Marina Daufí i Joan Curto Pla van aportar 2,5 pessetes cadascun, i també veiem que Campos Terré és un altre dels que van participar-hi amb la seua donació.
L’endemà, Marina Daufí participa en un acte cultural del seu partit, al costat d’Alfons Mañé, segons llegim a la crònica del 17 de juny del 1933 al diari El Pueblo. En el mateix periòdic també veiem que el 22 d’octubre va protagonitzar un altre acte a Roquetes, al saló teatre de la Lira Roquetense. La crònica, publicada el 24 d’octubre del 1933, ens serveix per constatar que Marina Daufí ja havia estat nomenada mestra a la ciutat veïna: “Comença dient que quan va ésser destinada a l’escola de pàrvuls de Roquetes va sentir una vertadera satisfacció, ja que sabia que Roquetes era un dels pobles on els problemes culturals es senten amb més intensitat”. En el seu discurs, Marina Daufí defensa la coparticipació de les famílies en l’educació dels infants —“estimulà els pares per a que procurin col·laborar en l’obra de l’escola”—, així com una escola sense càstigs físics: “Avui ja no queda cap pedagog que mantingui aquesta manera d’ensenyament”. La crònica diu que “al final de la seva amena i educadora peroració esclatà una ovació xardorosa i prolongada”. La plaça com a mestra d’Aldover l’obtindria al maig del 1934, com ja vam explicar.
El Pueblo del 16 de novembre del 1933 publica una crònica d’un míting de campanya al Teatre Orfeó Montsià d’Ulldecona, en què Marina Daufí comparteix tribuna d’oradors amb els seus amics Primitiu Sabaté Barjau i Sebastià Campos Terré. Marina “acaba pidiendo que la mujer de Ulldecona lleve a la urna su rebeldía para que continúen en el poder los hombres de izquierda, y la República, para bien del niño y gloria de la madre, prosiga su triunfal camino”. Segons la crònica, “una estruendosa salva de aplausos acoge las últimas palabras de la señorita Daufí, quien durante su bello parlamento fué premiada diversas veces con cálidos aplausos”, el que demostra que Marina Daufí era molt ben valorada com a oradora. L’endemà, 17 de novembre, El Pueblo també publica la informació sobre més actes de campanya de la Coalició d’Esquerres. Marina Daufí acompanyava Campos Terré, Joan Benet Piñana i el candidat Primitiu Sabaté als mítings de l’Ampolla i de l’Ametlla de Mar. Faltaven només dos dies per a les eleccions generals del 19 de novembre del 1933.
Del Bienni Negre a la Guerra Civil
Però les eleccions no van anar gens bé per a les esquerres, i va començar l’anomenat Bienni Negre. Eren les primeres eleccions en què les dones podien votar, i les urnes van donar una majoria parlamentària als partits de dreta i centre-dreta, que van iniciar una contrareforma, en molts casos regressiva i reaccionària, per intentar esmenar molts dels progressos dels primers anys de la Segona República. Uns mesos després, el 21 de febrer del 1934, Campos Terré publica a la portada d’El Pueblo un requadre amb els noms dels redactors i col·laboradors del periòdic, amb Marina Daufí al capdamunt de tot. Què ens volia dir el director d’El Pueblo amb este gest?
Mentrestant, a principis d’abril del 1934 Marina Daufí s’encarrega d’organitzar un festival al cinema Doré, que serveix per recaptar fons per a les entitats benèfiques, els pobres i els presos, abans del gran acte que ha de fer-se el 14 d’abril. El comitè de l’agrupació femenina del Partit Republicà Radical Socialista de Catalunya recull un total de 869,05 pessetes. Al diari Heraldo de Tortosa de l’11 d’abril veiem publicats tots els ingressos i despeses, en un exercici de transparència. També hi veiem que aquell mateix dia, al mateix cinema Doré, es projectava ‘Tarzán de los Monos’, la mítica pel·lícula amb Johnny Weissmuller i Mauren O’Sullivan. El festival 14 d’Abril Benèfic també és un èxit, i l’agrupació femenina dels marcel·lineros suma 2.072,05 pessetes, repartides en donatius en metàl·lic, bons i lots d’aliments.
Ja vam explicar que el 17 de juny del 1934, Marina Daufí i Campos Terré van acompanyar Marcel·lí Domingo a fer un acte multitudinari a Benifallet. I també que l’1 de setembre del 1934, a El Pueblo, s’informava que Marina Daufí s’havia casat pel civil amb Joan Curto Pla, i que el mateix dia havien sortit en lluna de mel en direcció a Barcelona i altres capitals espanyoles. També vam dir que la seua filla gran, Diana Curto Daufí, havia nascut el 7 de setembre del 1935. I ens consta que la segona filla, Marina, havia vingut al món el 1937, en plena guerra i amb Curto Pla al front. Però, malauradament, hi ha un gran buit en la premsa digitalitzada a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, i el nom de Marina Daufí no ens torna a aparèixer fins al 18 d’agost del 1936, just un mes després de l’inici de la Guerra Civil. Segons el Heraldo de Tortosa, els mestres afiliats a la FETE s’havien incautat de l’Associació de Mestres de Tortosa i Comarca, i Marina Daufí hi figura com a vocal d’una junta directiva presidida per Gregorio Sierra Monje. De fet, Marina és l’unica dona de la junta.
El 28 de gener del 1937, Marina Daufí i un dels seus companys de junta, José Pijoan, visiten la redacció del diari comunista Lluita, ubicada al número 5 del carrer Palau. El motiu és donar el condol al seu director, Tomàs Verdal, per la mort del seu germà. El mateix dia també ho havia fet qui aleshores era director d’El Pueblo, Josep Subirats Piñana, ja que al desembre del 1936 Joan Curto Pla havia deixat la direcció del periòdic per marxar al front, on també hi era Campos Terré. A més, el 23 de març del 1937, Lluita també informava que Marina Daufí havia sigut una de les mestres afiliades al FETE que havien aportat cinc pessetes per al front de Madrid. Al llistat també veiem noms com el de Concepción Vilá, de qui n’hem parlat abans, o de Carme Lleixà i Carmen Espuny, dos mestres ebrenques que també van ser represaliades pel franquisme, i de qui també hem demanat consultar els seus expedients de depuració a l’Arxiu General de l’Administració.
Finalment, també ens crida l’atenció l’exemplar de Lluita del 3 d’agost del 1937, amb un anunci oficial en què l’Ajuntament de Tortosa informa que destinava 133,32 pessetes per al lloguer de la casa de la mestra nacional Marina Daufí Segura. En aquell moment, la caixa de l’Ajuntament tenia uns ingressos de 262.166,66 pessetes.
Com ja vam dir, Marina Daufí va escriure l’últim article d’opinió publicat a la portada d’El Poble, el 7 de març del 1938. L’article es titulava ‘Parla el poble d’Ibèria’, i la mestra hi feia una ferma defensa del laïcisme de la República. Ara també hem vist que, tres dies abans, en el penúltim exemplar d’El Pueblo que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, també es diu que l’alcalde Josep Rodríguez havia rebut “la visita de Na Marina Daufí, presidenta de l’Agrupació Femenina de l’Esquerra Republicana de Catalunya i muller del que fou nostre director J. Curto i Plá“. Tant esta notícia del 4 de març com l’últim article d’opinió de Marina Daufí no havien sigut detectats en les nostres cerques digitals.
Però abans d’acabar, volem comentar l’article que Marina Daufí publicava a la portada d’El Pueblo del 23 d’octubre del 1933. Es titula ‘¡Hay que acordarse!’, i llegir-lo fa uns dies va ser com una resposta de la mateixa Marina Daufí a les preguntes que ens féiem sobre el seu dret a l’oblit, des d’un punt de vista de la preservació de la memòria democràtica. En un moment del text, Marina Daufí ens diu: “Figúrense que el pueblo español padece una amnesia colectiva. ¿Creen que ya no queda ni un recuerdo de los crímenes, de las persecuciones, de los errores, de los robos cometidos por la Monarquía y por los secuaces que bajo su mando empapado de sangre labran su fortuna?” I una mica més endavant, també es pregunta: “¿Es que la visión de los cadáveres insepultos, asesinados por abandono, por traición, muertos desesperadamente al no recibir la ayuda prometida, se ha borrado de la mente de los españoles?”
Aquí, Marina Daufí està parlant dels morts de la guerra del Marroc, però sembla una premonició del que passarà durant la Guerra Civil i la llarga dictadura franquista. “¿Es que el fusilamiento de dos héroes que luchaban por Ia libertad, Galán y García Hernández, no levanta ya aquel murmullo de odio que el nombre de sus implacables verdugos producía? ¿Es que el espectro de Montjuich, donde sufrían un amargo calvario Ios que no habían cometido otro delito que mantener un noble ideal y acusar con bravura la verdad, ya no subsiste? ¿Es que no se recuerdan los asesinatos cometidos con la aplicación de la ley de fugas? No, el pueblo español no puede ser tan olvidadizo ni tan frívolo, y conserva aún vibrante el recuerdo de los crímenes y el nombre de los asesinos y guarda el rencor a su verdugos”.
Tot plegat, Marina Daufí ho diu per animar les dones a votar en les eleccions del novembre del 1933, però el seu missatge presagiava els perills del feixisme en la guerra del 1936-39, i d’alguna manera, també l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa i en altres llocs del món, així com les guerres que provoquen els poderosos i que sempre castiguen els més febles. Per tant, el seu ideari republicà, d’esquerres i feminista continua vigent, i pensem que no ens podem permetre el luxe de no recordar i fer recordar Marina Daufí: “La mujer, que va a ser juez en la contienda, no puede olvidar la trágica y oprobiosa historia que con sangre y lágrimas escribió sobre el suelo patrio despiadadamente la corrupta e infame monarquía. Y como no olvidará, sabrá resurgir a la República más pujante y con rumbo izquierdista que haga retroceder a los explotadores del pueblo”.
*EXTRA: Un dilema moral
Però què passa quan ens trobem davant del cas d’una persona que hauria volgut expressament ser esborrada de la història, a causa del seu patiment, i que d’alguna manera reclamava el seu dret a oblidar i ser oblidada? Des d’un punt de vista ètic, ens enfrontem a un dilema entre la necessitat de preservar la memòria històrica col·lectiva i el respecte als drets individuals. El dret a l’oblit pot tenir un valor humà profund, ja que es relaciona amb la dignitat i el benestar psicològic d’una persona que vol allunyar-se del record del seu trauma o patiment. D’entrada, cal trobar un equilibri entre dos valors que són fonamentals. D’una banda, la memòria històrica té un paper essencial en la preservació dels fets per comprendre el passat, evitar que es repeteixin errors i garantir que les injustícies no siguen oblidades. Però no podem ignorar les necessitats individuals, especialment quan es basen en una voluntat explícita de preservar la seua intimitat o de no voler ser recordats per la seua experiència dolorosa.
Però quan parlem d’una persona que va morir fa gairebé 50 anys, molt abans de la consolidació de la democràcia i sense haver tingut la possibilitat de conèixer les lleis de memòria democràtica actuals, el dilema es torna encara més complex. En aquest cas, es barregen qüestions de dret post mortem, memòria històrica col·lectiva i la preservació dels desitjos d’aquella persona, tot en un context històric molt diferent del present. Així, la memòria democràtica actual busca garantir que les injustícies del passat no s’obliden i que es reconega el patiment de les persones que van ser víctimes de règims autoritaris o repressius. En este sentit, el record d’esta persona, fins i tot si volia ser oblidada, podria tenir un significat important per a la col·lectivitat. Reconèixer el patiment que va viure contribueix a l’esforç més ampli de preservar la memòria històrica i evitar que es puguen repetir errors del passat. El que ens hem de preguntar és fins a quin punt persones com Marina Daufí són fonamentals per al relat històric o si és possible mantenir el record del context general sense exposar directament la seua identitat o les seues experiències.
Amb tot, també hem de tenir en compte que es tracta d’una mestra i periodista republicana que va escriure nombrosos articles durant la Segona República i la Guerra Civil, que va tenir una significació política i que va ser un referent del feminisme a Tortosa. Per tant, la situació canvia respecte a la d’una persona que volia ser oblidada sense un llegat públic clar. En este cas, hi ha factors que fan que la seua memòria puga tenir un valor col·lectiu significatiu, tant pel seu paper en la lluita per les llibertats democràtiques com pel seu impacte en el moviment feminista. Marina Daufí no només va ser una víctima de la Guerra Civil, sinó que també va jugar un paper actiu com a articulista, líder d’opinió i referent del feminisme. Això implica que la seua obra té un valor històric i social important, que va més enllà de la seua experiència personal. Els articles que va escriure, la seua activitat política i la seua defensa dels drets de les dones són un testimoni fonamental de la lluita per la igualtat i la justícia social durant un període crucial de la història catalana i espanyola. Per tant, el seu llegat no és només privat, sinó que s’inscriu en la memòria col·lectiva. És a dir, les figures públiques que han influït en la història solen transcendir els desitjos individuals, pel seu impacte sobre el conjunt de la societat. La preservació i difusió del seu llegat són una responsabilitat històrica i democràtica.
Reconèixer la seua tasca, el seu esforç i el seu sacrifici és clau per mantenir viu el record de la lluita de les dones per la igualtat i els drets. El feminisme durant la Guerra Civil va ser un moviment valent i no sempre respectat, ni tan sols entre els partits i sindicats d’esquerres, i destacar figures com la seua ens ajuda a contextualitzar i reivindicar estes lluites invisibilitzades o menyspreades durant molt de temps. Els seus articles tenen un valor intrínsec com a documents històrics, ja que proporcionen un testimoni de primera mà sobre els esdeveniments, les lluites polítiques i les tensions socials, i també sobre la seua perspectiva com a dona i feminista en un context de forta tensió política, guerra i repressió. La preservació de la seua memòria no només és un acte de justícia amb Marina Daufí, sinó també amb la història col·lectiva de Tortosa i del feminisme a Catalunya. No fer-ho suposaria perdre un referent fonamental que pot inspirar les futures generacions. Com hem vist, el seu paper públic i el seu llegat cultural i polític justifiquen que expliquem la seua història, per una millor comprensió col·lectiva del passat i com a reconeixement de les lluites per la llibertat i la igualtat. Això s’ha de fer amb cura, respectant els possibles aspectes personals que no siguen rellevants per a la seua figura pública, però sense renunciar a la importància del testimoni històric de Marina Daufí Segura.
Fes el teu comentari