1/ No s’acaba el món perquè tanqui un establiment d’hosteleria. Menys,
si no hi ha cap argument històric autèntic pel mig. Per això,
determinats laments no poden interpretar-se si no és des des d’un punt
de vista psicològic. Pot ser de psicologia col·lectiva. És més, les
tardes dominicals amb tot tancat són un fenomen bastant escampat en
moltes capitals de comarca i ciutats d’alguna dimensió.
2/ La connexió ferroviària entre Barcelona i el sud del país queda
interrompuda cinc mesos per unes obres i s’organitza el servei
alternatiu per carretera més important que han vist els temps.
L’optimista fanfara oficial segurament es deu al fet que al capdavant de
Rodalies hi ha, des de fa uns mesos, el seu antic portaveu. Un
personatge sense cap títol en això de fer anar els trens, però expert en
entomar queixes. Rellevant, oi?
3/ I passen dues coses que, digueu-nos malfiats, sospitàvem.
4/ La primera, que la gent es busca la vida pel seu compte. Una dada: el
trànsit de les carreteres i autopistes que fan aquest recorregut ha
pujat un 5% d’un dia per l’altre. I no serà que aquestes vies no vagin
ja al límit. Els accessos a Barcelona estan encara més col·lapsats…
5/ L’altra? Autobusos i trens no van realment coordinats. Els passatgers
que arriben a Sant Vicenç de Calders busquen el seu Regional per
continuar cap a Barcelona. Però no el troben, perquè fa tard, i
s’embarquen en el primer tren disponible, que és un Rodalies que ja surt
ple a petar. I que pateix totes les incidèndies diàries que ja patia
abans. Mentrestant, el Regional va mig buit…
6/ La setmana passada, parlàvem de les propines, sobretot de les que
substitueixen autèntics salaris. Que ningú es cregui que aquest és un
problema únicament nord-americà. Si aquí fas una comanda a Glovo, a la
pantalla final abans del pagament et pregunta quina propina vols deixar
al repartidor.
7/ Se suposa que els “riders” cobren un fix per servei. Però què passa
si el preu del producte que et porten a casa és el mateix que si el
compres al local? Doncs només dues coses. O l’establiment descompta el
transport del seu benefici. O comparteix aquest cost amb el repartidor,
per dir-ho fi i elegant. S’entén, oi?
8/ Recordeu que, quan es va aprovar la llei rider, un dels principals
operadors del sector va deixar Espanya. Va dir que el seu model era
inviable amb els mínims laborals i econòmics garantits als repartidors.
Un desafortunat argument que van intentar tapar quedant com a senyors,
és un dir, pagant bones indemnitzacions. Que, per descomptat, els
sortien molt més a compte que pagar justament. Com diria Schuster, “hase
falta digas nada más?”.
9/ En aquesta mateixa Espanya, moltes hores extra no es paguen. I no hi
perden tan sols els treballadors. La Hisenda pública, també. Perquè us
en feu una idea, d’acord amb el nostre Índex Leopard. Només que les
hores extra no pagades es paguessin, i lògicament es declaressin,
Espanya tindria més tancs que Alemanya en tan sols un any i set mesos.
10/ Això seria sumant els Leopard actuals i la compra de noves unitats
en aquest període. Ara, si al govern espanyol li donés per renovar del
tot el seu parc de tancs, amb els diners de la tributació del punt
anterior, seria la primera potència blindada europea, amb tots i
cadascun dels tancs nous de trinca, en uns cinc anys.
11/ I estem parlant de partides fiscals aparentment menors… Però com
de costum, aquestes comparatives intenten evidenciar l’enormitat
d’algunes xifres que, a primera vista, no ho semblen.
12/ El sector immobiliari diu una cosa diferent cada vegada que obre la
boca. Això no ajuda a resoldre el problema que hi ha amb l’habitatge.
Perquè el sector no mira per l’interès general, sinó pel seu, molt
volàtil ell. De vegades, el gremi se supera. En un recent congrés a
Barcelona, van considerar normal que els ruixessin amb pintura en
entrar. Ves a saber què pretenien amb tan gentil afirmació. Perquè,
mentrestant, la policia repartia estopa a consciència.
Fes el teu comentari