No li passa a tothom, però en un poble que té dos bandes de música, és normal que de menudes les criatures vulguen estudiar música, i algun dia sortir a la banda. Quan veus passar la banda a les festes o en atres celebracions, penses que t’agradaria anar desfilant i fent aquella música tan bonica, que alegra els carrers. Des de l’òptica d’una xiqueta o xiquet del segle XXI potser això ja no és així, o sí, però arriba un moment en què aquelles ganes d’anar a classe, d’anar a l’assaig i d’actuar, han de competir en la major oferta cultural, d’oci, formativa, o en la búsqueda de la immediatesa, que no hi havia fa trenta o quaranta anys. Per adobar-ho, la pandèmia del 2020 va accentuar alguns dels problemes a les escoles de música i les seues bandes, va canviar prioritats i hi ha coses que han canviat, potser definitivament.
Jo vaig ser un d’estos xiquets que va voler estudiar música. Però va ser gràcies a mon germà, que va començar uns anys abans, i va sortir a la banda, a La Lira. La lògica diria que hauria d’haver anat a la Fila, la banda del Grau, i la banda de la qual havia sigut sempre la família materna. Però mon germà va voler estudiar música, i a La Lira. Va començar en lo mestre Edo. Ma germana també acabaria estudiant música una mica més tard, esdevenint tots tres germans músics, sense vindre de cap nissaga de músics, però encetant-ne una de nova.
L’escola de música, en aquell temps es deia acadèmia. I els alumnes, “educandos”, educands, denominació que podem trobar als estatuts d’algunes o moltes entitats, en dècades o més de cent anys d’història. L’acadèmia era un edifici en planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, lo despatx del director i la classe d’instrument. Al primer pis es pujava per una escala prou empinada, no massa ampla. Allí hi havia l’aula de teoria i solfeig -ara seria l’aula de llenguatge-. Un terra antic i en signes de molts anys d’ús. Un piano vell on cantàvem al costat de la mestra o del mestre. En el meu cas, els meus primers mestres van ser Maria Jesús, Octavi i després Pepita, en qui faríem ja la resta d’estudis de llenguatge, fins marxar al conservatori. Lo piano també era lo piano dels dictats. Allí, sentats voltant les parets de l’aula, esperàvem lo nostre torn per cantar, mentres escoltàvem els atres. Hi havia qui es fixava si t’equivocaves o no, per vore quina nota et posaven a la llibreta de notes. Allí sentats també escoltàvem les classes de teoria. Recordo en especial com les feia Pepita, en passió, fent que a dia d’avui encara tingue presents moments com quan mos explicava els modes grecs, les cadències -sempre en vam dir cadenses- o els instruments de la cobla.
Al segon pis no hi havia aula. Era el pis del mestre-director. Lo mestre Edo va ser l’últim a viure allí. Després va ser durant un temps lo pis del conserge. Tot i diferents reformes, aquella acadèmia als anys 2000 va passar a la història, per convertir-se en una escola de música moderna, que actualment és també un conservatori professional de música.
De les classes d’instrument recordo els llibres fonamentals del moment. Lo Klosé, sobretot, que era tan doble que l’arrossegaves més d’un curs. Després venien atres, com lo Gambaro. Pero no recordo massa més. Me n’aniria ja a temps del conservatori del Bruc per recordar llibres com els Stark. Però si parlem de llibres de música, molts som los que hem estudiat solfeig en la família LAZ i teoria en Zamacois. Si no recordo malament vaig passar per cinc LAZ, passant per totes les claus. També vaig estudiar, puntualment, Solfeo de los solfeos. Va ser el LAZ lo que va fer que recordéssem per sempre la melodia de La Pastoreta i altres tonades de cançons populars. Gràcies a la tele, als dibuixos d’Érase una vez el hombre, quan vam arribar a la lliçó del minuet del Septimino de Beethoven, vam xalar molt. Vam posar música a la lletra: “érase una vez, un planeta triste y oscuro, y la luz al nacer descubrió un bonito mundo de color…”. Ah, i era referència la lliçó del LAZ per la que anaves -la seixanta-cinc, potser?- per poder començar a tocar un instrument. Lo clarinet, en lo meu cas.
Lo que no mos havien explicat del LAZ és qui eren los seus autors. LAZ, de Lambert, Alfonso i Zamacois , com se pot llegir a la tapa del llibre, fa referència als autors Joan Baptista Lambert, Frederic Alfonso i Joaquim Zamacois, músics importants que van viure a cavall del segle XIX i del XX. Zamacois, per cert, és l’autor de referència quan parlem de teoria de la música o d’harmonia, tot i que avui dia també se l’ha arraconat en alguns centres. Quin músic dels vuitanta o dels noranta no té un Zamacois a casa?
Les classes les fèiem al migdia. Sortiem de l’escola a les dotze, per tornar a les tres. En este temps jo tenia temps d’anar cap a l’acadèmia i ma mare de baixar de casa en l’instrument, lo dia que tocava clarinet. I d’allí, cap a casa a dinar. Avui dia, l’habitual és que les xiquetes i xiquets vagen a música després de l’escola, a la tarda, cosa que en alguns casos los comporta arribar a casa a les vuit o les nou de la nit.
Los primer anys, una de les motivacions més grans per anar a música era avançar per poder sortir a la banda, a més de trobar-te en grups d’amics que no eren los mateixos que tenies a l’escola, i en los que t’ho passaves bé, en un ambient distés. Als deu anys vaig sortir a la banda, en una trobada de bandes al Prat de Llobregat. Abans vaig estrenarme a l’assaig. La primera obra que vaig assajar va ser Boris Gudonov, una selecció de l’òpera de Modest Mussorgsky. I a partir d’aquí cercaviles, concerts i viatges, fins i tot a l’estranger. En aquella època se sortia molt més. Les bandes eren contractades per fer actuacions en moltes localitats, algunes sense banda. En lo pas dels anys, bé s’ha perdut l’interès, bé l’economia no ajuda, bé també s’ha optat per una agrupació que surt molt més a compte econòmicament parlant, la xaranga.
Va arribar un moment també en què vam començar a anar a examinar-mos al conservatori, a Tortosa, com alumnes lliures. En aquells temps no era necessari estar matriculat com alumne per poder anar examinant-te de cada curs. D’aquella època val a dir que els records del conservatori no són molt bons. L’experiència en uns exàmens en què el tribunal examinador semblava un tribunal de justícia que t’anava a condemnar, comentaris feridors, correcions discutibles, etc, no deixaven en massa bon lloc la institució. Més quan, ja a l’institut, vaig passar a ser alumne del Bruc i allò va canviar com de la nit al dia. Per sort, les coses han canviat per a bé i els conservatoris de la Diputació tenen un tracte molt correcte en l’alumnat i famílies, i formen bons músics.
Les generacions posteriors a la meua -les més pròximes- tindran records semblants. Les més joves segurament recordarant atres coses, com lo munt de dies que han d’anar a classe, sobretot quan passen a fer grau professional, en l’exigència que comporta. Però hi haurà coses que no canviaran, com la rutina d’assajar, la satisfacció després d’un concert i l’admiració que se sent quan passes desfilant pels carrers, los viatges, que encara que pocs, algun se fa, o les amistats.
Per sort, actualment continuo fent música, encara que no és la meua activitat professional. La música és un aprenentatge continu. A més, és una expressió cultural del país, del territori, i és un be d’interès social, sense cap mena de dubte. I continuar fent música és una forma d’agrair cada dia l’esforç fet pels pares perquè els fills hagen pogut estudiar, tindre un instrument, comprar-se la roba de músic, conèixer món, etc. La música no té edat. Si vos agrada, estudieu música, amb
No li passa a tothom, però en un poble que té dos bandes de música, és normal que de menudes les criatures vulguen estudiar música, i algun dia sortir a la banda. Quan veus passar la banda a les festes o en atres celebracions, penses que t’agradaria anar desfilant i fent aquella música tan bonica, que alegra els carrers. Des de l’òptica d’una xiqueta o xiquet del segle XXI potser això ja no és així, o sí, però arriba un moment en què aquelles ganes d’anar a classe, d’anar a l’assaig i d’actuar, han de competir en la major oferta cultural, d’oci, formativa, o en la búsqueda de la immediatesa, que no hi havia fa trenta o quaranta anys. Per adobar-ho, la pandèmia del 2020 va accentuar alguns dels problemes a les escoles de música i les seues bandes, va canviar prioritats i hi ha coses que han canviat, potser definitivament.
Jo vaig ser un d’estos xiquets que va voler estudiar música. Però va ser gràcies a mon germà, que va començar uns anys abans, i va sortir a la banda, a La Lira. La lògica diria que hauria d’haver anat a la Fila, la banda del Grau, i la banda de la qual havia sigut sempre la família materna. Però mon germà va voler estudiar música, i a La Lira. Va començar en lo mestre Edo. Ma germana també acabaria estudiant música una mica més tard, esdevenint tots tres germans músics, sense vindre de cap nissaga de músics, però encetant-ne una de nova.
L’escola de música, en aquell temps es deia acadèmia. I els alumnes, “educandos”, educands, denominació que podem trobar als estatuts d’algunes o moltes entitats, en dècades o més de cent anys d’història. L’acadèmia era un edifici en planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, lo despatx del director i la classe d’instrument. Al primer pis es pujava per una escala prou empinada, no massa ampla. Allí hi havia l’aula de teoria i solfeig -ara seria l’aula de llenguatge-. Un terra antic i en signes de molts anys d’ús. Un piano vell on cantàvem al costat de la mestra o del mestre. En el meu cas, els meus primers mestres van ser Maria Jesús, Octavi i després Pepita, en qui faríem ja la resta d’estudis de llenguatge, fins marxar al conservatori. Lo piano també era lo piano dels dictats. Allí, sentats voltant les parets de l’aula, esperàvem lo nostre torn per cantar, mentres escoltàvem els atres. Hi havia qui es fixava si t’equivocaves o no, per vore quina nota et posaven a la llibreta de notes. Allí sentats també escoltàvem les classes de teoria. Recordo en especial com les feia Pepita, en passió, fent que a dia d’avui encara tingue presents moments com quan mos explicava els modes grecs, les cadències -sempre en vam dir cadenses- o els instruments de la cobla.
Al segon pis no hi havia aula. Era el pis del mestre-director. Lo mestre Edo va ser l’últim a viure allí. Després va ser durant un temps lo pis del conserge. Tot i diferents reformes, aquella acadèmia als anys 2000 va passar a la història, per convertir-se en una escola de música moderna, que actualment és també un conservatori professional de música.
De les classes d’instrument recordo els llibres fonamentals del moment. Lo Klosé, sobretot, que era tan doble que l’arrossegaves més d’un curs. Després venien atres, com lo Gambaro. Pero no recordo massa més. Me n’aniria ja a temps del conservatori del Bruc per recordar llibres com els Stark. Però si parlem de llibres de música, molts som los que hem estudiat solfeig en la família LAZ i teoria en Zamacois. Si no recordo malament vaig passar per cinc LAZ, passant per totes les claus. També vaig estudiar, puntualment, Solfeo de los solfeos. Va ser el LAZ lo que va fer que recordéssem per sempre la melodia de La Pastoreta i altres tonades de cançons populars. Gràcies a la tele, als dibuixos d’Érase una vez el hombre, quan vam arribar a la lliçó del minuet del Septimino de Beethoven, vam xalar molt. Vam posar música a la lletra: “érase una vez, un planeta triste y oscuro, y la luz al nacer descubrió un bonito mundo de color…”. Ah, i era referència la lliçó del LAZ per la que anaves -la seixanta-cinc, potser?- per poder començar a tocar un instrument. Lo clarinet, en lo meu cas.
Lo que no mos havien explicat del LAZ és qui eren los seus autors. LAZ, de Lambert, Alfonso i Zamacois , com se pot llegir a la tapa del llibre, fa referència als autors Joan Baptista Lambert, Frederic Alfonso i Joaquim Zamacois, músics importants que van viure a cavall del segle XIX i del XX. Zamacois, per cert, és l’autor de referència quan parlem de teoria de la música o d’harmonia, tot i que avui dia també se l’ha arraconat en alguns centres. Quin músic dels vuitanta o dels noranta no té un Zamacois a casa?
Les classes les fèiem al migdia. Sortiem de l’escola a les dotze, per tornar a les tres. En este temps jo tenia temps d’anar cap a l’acadèmia i ma mare de baixar de casa en l’instrument, lo dia que tocava clarinet. I d’allí, cap a casa a dinar. Avui dia, l’habitual és que les xiquetes i xiquets vagen a música després de l’escola, a la tarda, cosa que en alguns casos los comporta arribar a casa a les vuit o les nou de la nit.
Los primer anys, una de les motivacions més grans per anar a música era avançar per poder sortir a la banda, a més de trobar-te en grups d’amics que no eren los mateixos que tenies a l’escola, i en los que t’ho passaves bé, en un ambient distés. Als deu anys vaig sortir a la banda, en una trobada de bandes al Prat de Llobregat. Abans vaig estrenarme a l’assaig. La primera obra que vaig assajar va ser Boris Gudonov, una selecció de l’òpera de Modest Mussorgsky. I a partir d’aquí cercaviles, concerts i viatges, fins i tot a l’estranger. En aquella època se sortia molt més. Les bandes eren contractades per fer actuacions en moltes localitats, algunes sense banda. En lo pas dels anys, bé s’ha perdut l’interès, bé l’economia no ajuda, bé també s’ha optat per una agrupació que surt molt més a compte econòmicament parlant, la xaranga.
Va arribar un moment també en què vam començar a anar a examinar-mos al conservatori, a Tortosa, com alumnes lliures. En aquells temps no era necessari estar matriculat com alumne per poder anar examinant-te de cada curs. D’aquella època val a dir que els records del conservatori no són molt bons. L’experiència en uns exàmens en què el tribunal examinador semblava un tribunal de justícia que t’anava a condemnar, comentaris feridors, correcions discutibles, etc, no deixaven en massa bon lloc la institució. Més quan, ja a l’institut, vaig passar a ser alumne del Bruc i allò va canviar com de la nit al dia. Per sort, les coses han canviat per a bé i els conservatoris de la Diputació tenen un tracte molt correcte en l’alumnat i famílies, i formen bons músics.
Les generacions posteriors a la meua -les més pròximes- tindran records semblants. Les més joves segurament recordarant atres coses, com lo munt de dies que han d’anar a classe, sobretot quan passen a fer grau professional, en l’exigència que comporta. Però hi haurà coses que no canviaran, com la rutina d’assajar, la satisfacció després d’un concert i l’admiració que se sent quan passes desfilant pels carrers, los viatges, que encara que pocs, algun se fa, o les amistats.
Per sort, actualment continuo fent música, encara que no és la meua activitat professional. La música és un aprenentatge continu. A més, és una expressió cultural del país, del territori, i és un be d’interès social, sense cap mena de dubte. I continuar fent música és una forma d’agrair cada dia l’esforç fet pels pares perquè els fills hagen pogut estudiar, tindre un instrument, comprar-se la roba de músic, conèixer món, etc. La música no té edat. Si vos agrada, estudieu música, en les ganes d’una criatura!
les ganes d’una criatura!
Fes el teu comentari