L’any 1717 amb el decret de Nova Planta, tres anys després d’entrar a Barcelona per la força de les armes, el regne de Castella Lleó hagués guanyat la guerra de Successió, als catalans ens convertiren en espanyols. Fins aquell moment no sabíem parlar el castellà. Com els castellans tampoc el català, que mai l’han volgut saber. Érem dos estats diferents regits pel mateix rei, com altres països d’Europa, alguns d’ells conquerits per catalans, com Nàpols i Sicília, integrat dins l’Imperi Espanyol. En guanyar la contesa, el rei Felip V, el primer de la saga de la casa de Borbó, va eliminar les institucions catalanes, aplicant un règim absolutista. El Parlament, el Consell General (govern de la Generalitat), que democràticament venien funcionant del segle XIII, les audiències judicials, les universitats, i els ajuntaments, tot ho van destruir imposant les normes castellanes. Des d’aquell moment, als catalans com a país conquerit, obligant-nos a ser espanyols, se’ns va imposar la seva llengua. A les institucions, les actes s’havien de redactar en un idioma que no el sabia escriure ningú. A l’audiència de Barcelona els judicis s’havien de celebrar en castellà i els advocats s’hi havien d’expressar quan les persones jutjades no l’entenien. Les 7 universitats foren tancades i n’obriren una a Cervera, població gratificada perquè s’havia declarat borbònica i no austriacista, i a les universitats i als seminaris s’ensenyava en castellà, prohibint el català. El desconeixement del castellà era evident; els llibres dels arxius parroquials es començaren a escriure en l’idioma imposat a partir de meitat segle, quan els nous capellans ja coneixien aquesta llengua estrangera.
Els governs dictatorials obligaven a les escoles i l’església l’ensenyament en castellà. El meu aprenentatge de primeres lletres, del batxillerat i l’universitari el vaig fer en castellà per mandat i obligació imposada pel dictador Franco. L’any 70 essent corresponsal de la “La Vanguardia” havia d’escriure els articles en castellà. A partir de la mort del dictador i el restabliment de la democràcia ja es va permetre escriure en l’idioma del poble que mai en família l’havíem deixar de parlar.
I vet aquí, que quan l’Aitana Bonmatí guanya la Pilota d’Or com a millor jugadora mundial, i, s’expressa en català, (també castellà i anglès), s’arma “la marí morena”. Veiem alguns comentaris a les xarxes, com: “Aitana gana un balón de oro representando España y se pone a hablar en catalán. Que puto asco” o “Lo de Aitana Bonmatí hablando en catalán. Me tiene la sangre ardiendo. Vaya puta gilipollas”. I és així que, com el dictador Franco, gran part dels espanyols, -de dretes i d’esquerres- no vulguin entendre que els catalans tenim un idioma propi i nacional tant antic com el seu, i l’usem a casa des del moment de nàixer. I ara a l’escola, ensenyen el català com a primera llengua i també el castellà. Tots els escolars que viuen a Catalunya, en sortir de l’ensenyament, saben expressar-se i escriure en català i castellà. Ensenyen als catalans, català a les escoles d’Espanya? Així, doncs, a Espanya existeixen ciutadans de primera i de segona. L’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que “cap persona pot veure vulnerats els seus drets per raons de raça, de sexe, de llengua…” La democràcia espanyola funciona “sui generis”; són els conqueridors d’Amèrica i de Catalunya i creuen que tenen dret a tenir-nos com a indis, com si fóssim una colònia; fer-nos pagar més impostos, no rebre les compensacions que necessitem, mantenir un dèficit fiscal escandalós, violar els articles dels Conveni dels Drets Humans i pegar-nos quan votem un referèndum que manifesten “il·legal”. A quina democràcia s’estipula que un referèndum sigui il·legal?
Per tant el discurs de l’Aitana a París pot enervar a milers d’espanyols. No podia parlar en català, i a més, sense menystenir el castellà ni l’anglès i fer una referència en francès? La majoria d’espanyols manifesten, “Estamos en España”. Per què ens obliguen a ser espanyols? potser per què paguem impostos i “la riqueza de los catalanes es de todos los españoles”, com diu Page? O sigui, ara més que mai, quan el govern del 155 del president Illa, parla de territoris i no de país, (igual que fa Mazón al País Valencià) és quan ens hem d’escapar de tanta indignitat i incomprensió! Som espanyols pel que els convé i no tenim dret a parlar en català en públic, ni a reclamar els nostres drets, “porqué somos España”. I com som catalans es creuen en el dret de tractar-nos com als indis d’Amèrica, destruint la nostra essència de poble.
I només va faltar que el Barça amb els joves del planter de futbol i molts parlant en català, els haguessin humiliat al camp del Madrid, on només hi juga un gallec i la resta són estrangers. No van viatjar a París a recollir el trofeu que els havien concedit perquè no podien consentir que el Barça, dos dies abans els hagués guanyat per 0 a 4, i ells són “el mejor equipo del mundo y son España”. La ràbia i la catalanofòbia portà a Florentino a no voler-se comparar al Barça amb tants trofeus com ell aconseguits a París i no haver-li concedit al seu protegit Venicius la bota d’or, sense voler entendre que “les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats”. I“no haber perdido durante 43 partidos seguidos”, sense admetre els penals en contra que mai se li van xiular, mentre que als equips contraris els que no ho eren sí que els assenyalaven quan el seu equip ho necessitava per no perdre el partit. Tot, estimats lectors, “la llei de l’embut”.
En definitiva “Madrid és España” i amb dictadura o democràcia, o amb governs de dreta o d’esquerra, se’ns considera súbdits i tenen dret a discriminar-nos. No ens queda altre remei que marxar d’aquesta España opressora! Pel que els interessa som espanyols i pel que no, som “traidores a la Patria”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari