1/ Les dades econòmiques poden semblar secundàries enmig d’una
catàstrofe amb més de 200 morts. Però n’hi ha alguna que il·lustra coses
importants sobre el cost de les desgràcies en comparació amb el que
hauria tingut evitar-les, o si més no minimitzar-les.
2/ Vegem-ho… El govern valencià reclama un primer paquet econòmic de
31.400 milions d’euros. Madrid diu que, també com a primera mesura,
n’envia 10.600 milions (nova batalla a la vista?). Els bancs diuen que
tenen 20.000 milions d’euros en crèdits i hipoteques a la zona afectada
per la DANA, que dona per possiblement perduts. I el consorci
d’assegurances calcula pagar, també inicialment i només pel que fa a
cotxes, uns 3.500 milions.
3/ L’any 2009 va encarregar-se un estudi per calcular el cost de
millorar la llera del barranc de Poio, una conca hidrogràfica enorme,
que té com a tributaris altres torrents, i que va canviant de nom al seu
pas pels municipis. Havia de ser un projecte que ja no respongués a la
“lògica” del formigó, sinó una renaturalització. Però és igual… Sabeu
quin presspost tenia? 221 milions d’euros. El van descartar per car…
4/ I no és tan sols la comparativa econòmica. És que amb aquella obra,
fins i tot amb alertes desastroses o directament inexistents, hauria
estalviat possiblement moltes víctimes.
5/ I una altra consideració. Hom pot donar per bo el ciment atés que la
ciutat de València no va inundar-se perrquè la llera desviada del Túria
va engolir fins a 2.000 metres cúbics per segon. Tingui present qui
pensi així, que un dia plourà tant que no hi haurà mur o canal que
contingui la natura desfermada. No s’ha vist precisament en aquesta
catàstrofe?
6/ Ves a saber què en queda, si hi ha qui creu, com Esperanza Aguirre,
que cal estar agraït a Franco per les seves obres hidràuliques, inclós
el desviament del Túria. Això indica, si de cas, com influeix la
política en l’economia, si més no, en la filosofia de les inversions
públiques. I no l’economia en la política, com sovint es creu i passa de
fet.
7/ De forma ordinària, un Estat ha de tenir pressupost anual. Espanya no
en té, ni enguany ni probablement l’any vinent. Però un Estat té molt
marge per a mobilitzar diners, en cas de necessitat, fins i tot amb els
comptes prorrogats. Per això, no s’entén que Pedro Sánchez vinculi
l’ajut a les zones damnificades amb l’aprovació del pressupost. I no
s’entén perquè aquest 2024 Espanya ha complert amb la quota OTAN que li
tocava, posant-hi un dineral per via extraordinària.
8/ Mal que mal, la fórmula dels expedients de regulació temporal
d’ocupació entomarà, com quan la pandèmia, una part important del
problema. Tot a pagar a dècades vista, en això i la resta. Al capdavall,
fa tres telenotícies que el Regne Unit va amortitzar deutes ja no de la
primera i la segona guerra mundials, sinó dels temps del 1700 i pocs.
9/ Canviant de tema… Les eleccions als Estats Units d’aquesta setmana
indiquen un canvi de tendències sociopolítiques en aquell país. Més ben
dit, el consoliden perquè ja s’insinuava des de l’època de Barack Obama,
fins i tot de la de Bill Clinton.
10/ El partit republicà representa cada vegada més els treballadors i
les classes baixes, mentre els democràtes són percebuts com membres de
les elits. Aquest procés, amb altres denominacions polítiques, no és
aliè a altres democràcies occidentals. És la força del populisme que beu
de la destrucció de la classe mitjana.
11/ Un altre canvi de tendència… Des de fa més d’un segle, no hi ha
hagut govern americà que guanyés la reelecció amb les xifres econòmiques
en contra. Amb les dades a favor, l’han guanyat tots, excepte en un cas.
Què ha passat ara? Que el quadre macroeconòmic era positiu, però molta
gent i la seva butxaca no ho perceben així, ans al contrari. També us
sonarà.
12/ Una inflació acumulada del 20% en quatre anys és devastadora a
qualsevol lloc, en contrast amb un atur molt baix i una renta per càpita
de les millors del món. L’índex de desenvolupament humà de l’ONU
considera que els Estats Units tenen una bona qualitat de vida. El tema
ja no és veure com es viu a la ciutat de Detroit, paradigma del
problema, sinó els campaments de persones sense sostre a l’altra banda
dels murs que envolten les mansions dels rics de Berverly Hills.
13/ Economistes neoliberals rebenten d’alegria, això sí, per la victòria
de Donald Trump, com era d’esperar. Una part de l’oligarquia econòmica
americana, que potser podríem anomenar nova oligarquia, també. Per
resumir-ho en una idea: hi guanya Elon Musk, amb tot el que significa,
hi perden les energies netes, el medi ambient i la despesa pública en
general.
14/ Però la política proteccionista d’aranzels, tant del gust de Trump,
porta plom a les ales. Tu vols protegir la teva indústria
automobilística i “penalitzes” les importacions de vehicles, però hi
inclous les peces fabricades a altres llocs i que tu mateix no
produeixes. És a dir, els cotxes del teu país acaben sent més cars i
menys competitius.
15/ L’aparent tret al peu no treu que tals aranzels no puguin rebentar
economies no nord-americanes, o si més no sectors seus. Pobra
agricultura espanyola, per exemple, que ja ho ha patit.
16/ A les bitcoin, que són fenòmen mundial, sembla que els hagi d’anar
bé. Trump ha prodigat en campanya els gests en favor seu. I és que ha
promés que Estats Units en serà la capital mundial. Sort que no fa tant
deia que les criptomonedes eren inútils i una estafa. El personatge ja
és així, però.
17/ Tot plegat, permet pensar que ves a saber què en serà de les seves
principals promeses. Cosa que ja va passar en el seu mandat 2016-2020.
Del mur amb Mèxic a la supressió de l’Obamacare. Un detall important…
L’Obamacare podia anul·lar-se amb una simpre signatura, atés que va ser
aprovat d’aquesta mateixa forma. Però Trump va fer marxa enrere quan li
van dir que n’eren beneficiaris bona part dels seus votants…
18/ I ara? Per les circumstàncies de la reelecció, Trump torna crescut
a la Casa Blanca, incloses derivades messiàniques. Per tant, no pot
descartar-se res. Escolteu, tu pots pensar que la guerra a Ucraïna tè
les hores comptades. Però el suport als ucraïnesos és un negoci fabulós
per la indústria militar americana. En tot cas, la cosa anirà segons el
que més li convingui a Putin.
19/ I així tot. En els propers mesos ho haurem d’anar comentant.
Fes el teu comentari