Servidor de tots vostès es pensava –segurament amb un puntet d’ingenuïtat– que anar enjaumat dalt la #HifeExperience per la Catalunya Sud seria bufar i fer ampolles, i que tot rutllaria sense problemes i que seria una plàcida bassa d’oli. Doncs, no. Malgrat que he de reconèixer que en termes generals he guanyat en fiabilitat respecte els temps de trajecte (la majoria de dies arribem amb retard, però sempre dins d’una forquilla d’entre 5 i 15 minuts), també cal dir que la Hife tampoc defrauda, i que m’estic trobant amb històries i historietes per a llogar-hi cadires. Per exemple, com la que vaig viure el passat 18 de novembre, de matinada, al primer bus de pujada a Barcelona. Resulta que el xofer tenia posada a tot volum Cadena Dial, i per tot el cotxe de línia hi desfilaven els Bisbals, Bustamantes i altra fauna musical habitual d’aquesta emissora; no entraré a valorar la qualitat musical ni els gustos personals, només faltaria. La qüestió és que el volum, per alt, molestava. I molestava encara més en un entorn tancat com és un autobús. I molestava també per l’hora, de matinada, i amb l’autobús ple de persones adormides amb ganes de fer una becaina abans d’arribar al Cap i Casal.
Doncs bé, ja amb la mosca al nas, vaig dir-me que m’esperaria a arribar al descampat del costat de l’autopista, quan havíem de carregar més passatgers, per aixecar-me i demanar-li amb tota l’educació del món que si us plau, que si podia apagar la ràdio. Evidentment, con es deuen imaginar, la música continuava a tot volum. Aquell dia, però, l’autobús va enfilar directe a l’autopista –merda!–, així que un cop vam estar dins, em vaig descordar el cinturó de seguretat, em vaig apropar al conductor, i li vaig dir “Bon dia, que podria apagar la ràdio, si us plau”… la primera vegada vaig rebre el silenci per resposta. Vaig insistir. “Bon dia, que podria apagar la ràdio, si us plau”. Aquesta vegada sí que va contestar, tot dient-me “No, no l’apagaré”. Entre les hores que eren, la son que tenia i l’absurditat de la situació que acabava de viure, no vaig saber reaccionar ni contestar-li res. Però sí que vaig pensar en explicar la situació que acabava de patir a la comunitat de Whatsapp de la Plataforma Trens Dignes. La meva sorpresa va ser que al cap d’un minut de tornar al meu seient, el xofer va tancar la ràdio i el silenci va tornar a regnar a l’autobús. Malgrat tot, vaig acabar explicant la situació a la comunitat de Whatsapp, i ara també l’explico en aquesta crònica prescindible. Tot va acabar bé. I fins i tot aquell dia vam arribar vuit minuts abans a Barcelona. Però aquesta experiència m’ha servit, altra volta, per fer-me palès que patim una greu manca de cultura del silenci.
Crec sincerament que no sabem viure en silenci. I és un problema greu. Omplim amb música qualsevol situació quotidiana: a les botigues, als bars i restaurants, a les consultes… i sovint a un volum inadequat, massa fort, i que dificulta qualsevol mena d’interacció humana. El silenci ens sembla desolador, un erm buit escombrat pel vent de dalt. Ep, i que consti que m’encanta la música, en sóc un apassionat i m’agrada experimentar i trobar sempre noves músiques. Però no tot s’hi val, ni sempre la música és necessària o vàlida en qualsevol entorn. I un d’aquests entorns és un autobús a les cinc de la matinada, ple de persones mortes de son. No, aquí no entra cap altra música que no sigui la que porti cadascú als seus auriculars. Un autobús a les cinc de la matinada és i ha de ser un entorn de silenci, de silenci i de respecte. Perquè el silenci és també símptoma de respecte vers l’altre. Penso que caldria encetar un debat seriós sobre la nostra relació amb el soroll i el silenci, i establir uns límits clars i consensuats sobre on és lícit posar música ambiental, i on directament significa una greu manca de respecte.
Fes el teu comentari