Los Planetes, de Gustav Holst. Primer moviment. Mercuri, lo portador de la guerra. Comencen cordes i timbals. Compàs de 5/4. Un exèrcit que avança, que avança sense que se’l pugue frenar. Al tercer compàs entren fagots i trompes, en les tres notes que s’aniran repetint durant tot lo moviment, en diferents altures. Sense aturar-se el ritme, continua repetint-se el tema, en un crescendo que va evolucionant, entre reguladors ascendents i descendents. L’amalgama no s’atura. I entra un nou tema als metalls, que li dona més dramatisme a la música, encadenant negres en punt i corxeres, lligades, dibuixant lo conflicte en moviment. I este tema s’estén a les fustes. Un obstinat continu, que sembla que no acabe mai. Tot i la calma de la segona secció, la guerra torna a incrementar-se a la tercera. L’amalgama continua. Creix i creix, fins desembocar en la calma de Venus, lo portador de la pau, lo segon moviment.
Mercuri, com metàfora de la lluita per sobreviure, de la fatalitat que va arribant sense que hi pugues fer res. Sense que pugues fer res més que esperar-la. La foscor que ho omple tot, però que en algun moment ha de deixar pas a la llum, a la pau.
Tinc costum de recuperar obres que he tocat en banda, per estudiar el clarinet. De les que són originals per a orquestra, intento estudiar la versió original, i si puc, comparar-la en la transcripció per a banda. Porto ja unes quantes obres, entre les quals los moviments Mercuri i Júpiter, de la suite de Holst. Va coincidir que la mare estigués hospitalitzada, en los seus últimes dies, quan precisament estava rellegint Mercuri, i vaig poder vore complir-se la metàfora de la guerra, fins arribar al final, a la pau, que no evita la tristesa per la marxa de la persona estimada.
Un cop més, la música m’ha acompanyat en un moment clau de la vida, com segurament li passa a tothom, o a molta gent. Hi ha moments de joia, acompanyats de música alegre, romàntica, com lo florir de l’amor, lo naixement d’una filla. I hi ha moments tristos, que, quina casualitat, van acompanyats de música trista, agressiva, caòtica, com la mort de persones estimades, situacions personals complicades, tragèdies, etc. Fins i tot hi ha música per ubicar moments d’altres temps, de quan érem menuts, de l’adolescència, de trobades en amistats, de moments de faena, etc. I sempre, sempre, hi ha una banda sonora que te’ls recorda.
Boris Gudonov, la primera obra que vaig assajar en la banda. London Beat em transporta als matins de dissabte collint olives. Beds Are Burning, al primer dia que vaig entrar al ball a La Lira. Huey Lewis & the News, als dies d’institut, al Berenguer. Blur, als dies d’universitat, a la UAB. De la terra de l’Ebre (DO), als anys de lluita contra el transvasament, viscuts des de Barcelona. That Think You Do, al naixement de l’amor. Tell Me a Jazz Story, de Jean-Claude Naude, al naixement de la nostra filla.
La llista podria ser ben llarga, perquè la playlist de la nostra vida està plena de molts i variats èxits.
*MANEL ZAERA, informàtic i músic
Fes el teu comentari