Enmig del penúltim apocalipsi mundial sobre les maldats –o les bondats, segons amb quins ulls miris el món– de Twitter (mai l’anomenaré d’aquella altra manera) i d’altres xarxes socials, i de l’eixida del The Guardian, de La Vanguardia i de la Universitat de Barcelona… doncs és clar, a la nostra petita secta també hem hagut d’encetar un debat sobre les bondats de seguir a Twitter, o si val més fotre el camp i fer net de tot plegat.
Més dèries i cabòries per anar rumiant, quan penso que les coses, com a mínim en aquest punt, són molt més fàcils. I ho són molt més fàcils ara que no pas fa 10 o 15 anys, també és cert. Però segurament a molts dels meus col·legues els pesen altres aspectes. I ho respecto. Però evidentment, no ho comparteixo. La qüestió de fons no és cap altra que aquesta: que des del 2006 ens ho hem estat “currant”, ens hem estat treballant tota aquesta presència digital, i ara no volen afonar tota aquesta feinada de posicionament i de visibilitat, i que per descomptat no marxo de Twitter o d’on sigui.
Siguem clars, directes. Aquest i no cap altre és l’argument que obstaculitza qualsevol presa de decisions. I podem estar hores i dies i setmanes debatent i contrastant idees, que no ens mourem d’aquest absolut. I com he dit més amunt, em sembla un posicionament totalment respectable i lícit. Però cal anar de cara. Perquè qualsevol altra posicionament o opinió serà un pur postureig buit, sense contingut i que ens farà perdre el temps a tothom. I puc entendre que en un determinat moment s’optés per aquestes xarxes socials, però passats quasi vint anys, el context és un altre de ben diferent. S’han obert nous horitzons i noves xarxes socials que penso que casen i encaixen molt més amb la filosofia i els valors i l’ètica professional de les biblioteques, i de tot el col·lectiu bibliotecari.
Caldria començar a tenir en el centre de la nostra visió la següent frase: continua essent vàlid i lícit que unes institucions en la seva major part de naturalesa pública, continuïn alimentant corporacions privades estatunidenques (ni tan sols europees) i proporcionant-los un ampli ventall de dades i informació del nostres usuaris, del nostre patrimoni cultural i en general de tot allò que fem? Aquesta, penso, hauria de ser el desllorigador que ens faci prendre la decisió correcta. O com escriu el company Pedro Lázaro Rodríguez a Biblogtecarios, “las bibliotecas no tendrían que optar por usar redes sociales controladas por algoritmos con intereses privados y optar por correspondencia con su naturaleza y esencia por las libres, descentralizadas y federadas (disculpas si he interpretado mal). Ser libre es difícil, más aún en un mundo -tan capitalista- como el actual, pero merece la pena.”
I és que penso que cal urgentment una recuperació i una revisió dels valors professionals més intrínsecs de la nostra professió. Aquells que propugnaven l’accés obert i lliure a la informació, i que aquesta es pogués compartir sense interferències. Aquells que propugnaven i incentivaven les estructures horitzontals i el treball i la col·laboració i l’enriquiment amb i per a la comunitat. Aquells valors que tenien en la innovació i l’avantguarda tecnològica el centre de la nostra tasca diària, i que van posar les biblioteques i els bibliotecaris en el centre d’una internet feta des de baix.
Fa temps que no percebo aquests valors. I fa temps que el col·lectiu ha deixat de ser clau en la construcció d’aquella internet primigènia que ens han robat, i que hem deixat que ens robin. Els valors de les biblioteques s’acosten més als de l’ètica hacker i a la filosofia punk, que no pas als de l’extractivisme de dades del turbocapitalisme. Només depèn de nosaltres mateixos saber des de quina vorera del carrer volem veure passar la vida. I si paga la pena o no construir la nostra comunitat a deixar que ens la construeixin.
Fes el teu comentari