1/ El servei de Rodalies s’ha deteriorat tant que, quan hi ha dos dies seguits sense cap incidència, sospitem que alguna cosa passa. És tan poc habitual que els trens vagin bé, que hem acabat pensant a l’inrevés.
2/ El rècord d’excés de velocitat registrat a l’Estat espanyol és de 297 quilòmetres per hora. Va ser el 2016, a una de les autopistes radials de Madrid, en concret la R4. Era un Porsche 911 Carrera. En altres països, hi ha casos pitjors, perquè en el mercat no hi falten cotxes que superen àmpliament aquesta velocitat.
3/ Però hi ha un rècord “alternatiu” per fregar-se els ulls. Una Derbi Variant va ser enxampada circulant a 145 quilòmetres per hora. És a dir, 3,2 vegades el seu límit de velocitat teòric. Beneït trucatge del motor. Imagineu un cotxe esportiu capaç d’arribar a 400 quilòmetres per hora, rodant gairebé a 1.300. Bèstia? No, la força il·lustrativa de la comparativa.
4/ Barcelona és un mirall de país per a les coses bones i les dolentes. D’uns anys ençà, especialment per a les segones. La desaparició del comerç tradicional, sobretot de l’històric, té categoria de devastació. Una dada… a l’Eixample hi ha 16.000 establiments, però només 71 compleixen tres condicions: mantenir l’activitat original, conservar la mateixa arquitectura i ser, si més no, centenaris.
5/ Aquí no estem contra els negocis “moderns”. Només diem que s’està consolidant una economia efímera a partir de lloguers forassenyats i que qualsevol ciutat necessita tenir algun equilibri en la seva activitat. I això ja passa també a ciutats i pobles bastant més petits.
6/ Guanyar diners no és l’objectiu d’un museu, si aquest és públic. Si la iniciativa era privada… El museu Banksy de Barcelona ja guanya diners, després de quatre anys de funcionament. Va obrir portes només unes setmanes abans de la pandèmia, però va resistir l’immediat tancament i les posteriors restriccions. Ha fet una gran remuntada, amb un model insòlit.
7/ És un museu que no ofereix obra original sinó reproduccions i l’entrada, malgrat això, no és barata. No tan cara com a altres sales privades de moda a la ciutat, però més que als equipaments públics. El lloguer no ha de ser barat, però deu compensar-ho una estructura de pimes amb només quatre empleats. I viuen bàsicament d’un turisme a qui no sembla importar-li pagar per veure meres còpies.
8/ Potser perquè l’entrada equival a entre una gerra i una gerra i mitja de cervesa a les Rambles. Aquests són els signes dels temps a la “turistificada” capital del país. Al Palau de la Música passa un fenomen vagament semblant. A alguns concerts hi ha més turistes que locals, però que marxen a la mitja part. Per què? Doncs perquè una entrada de segon pis és més barata que la visita al recinte i, sense ser el mateix, ho veus igual per dins i tens mig concert de propina.
9/ Els anomenats judicis ràpids haurien de celebrar-se en quinze dies. Certament, una part compleix aquest termini. Tanmateix, n’hi ha molts que triguen fins a un any i mig. Per a més inri, la màxima tardança correspon a delictes que semblen petits, com els furts, però que tenen més reincidència i que, per això, provoquen més distorsió de les dades de delinqüència.
10/ I és que no és el mateix un milió de delictes amb un nombre d’autors més o menys equivalent, que un milió de delictes comesos per mil persones que sumen mil casos per cap. Feu la multiplicació, si us plau. L’extrema dreta fa hàbils jocs de mans amb xifres com aquestes. Com que moltíssims multireincidents, com els carteristes, són estrangers, ja ho tenim. Més ben dit, ja ho tenen.
11/ L’antic cap dels Mossos, ara director general de Policia, Josep Lluís Trapero, dona dades importants. El 2023 va registrar la xifra de delictes més alta dels últims quinze anys. Qualitativament, segons diu, el carrer s’ha complicat amb l’augment de la circulació de certes armes i del nombre de petits delictes.
12/ Hi estareu d’acord o no. Però el diagnòstic i la proposta de solució té el seu punt d’encert. Cal un increment d’agents destinats a prevenir delictes, abans que perseguir-los. I des del punt de vista organitzatiu, potenciar les ARRO (Àrees Regionals de Recursos Operatius) com una segona capa de patrullatge. Això darrer no és tant incrementar els efectius com desplegar-los de forma diferent.
13/ També en el terreny organitzatiu… El sou del general incorporat al govern valencià ha estat defensat perquè té uns drets adquirits. Però aquest plantejament és del tot incorrecte. Perquè no estem parlant d’un funcionari retirat que és cridat de nou al servei actiu. Que encara, si fos al seu anterior lloc; fins i tot, si fos a un altre lloc de funcionari. Però no és el cas. Al general l’han designat per a un càrrec polític, sense cap relació amb l’anterior feina de l’interessat. Per tant, el criteri no pot ser el seu últim sou abans de la jubilació.
14/ El fet que Andorra sigui independent no garanteix al 100% la supervivència del català, però dona eines per a intentar-ho amb possibilitats d’èxit. Però és més: l’oficialitat del català preserva una riquíssima terminologia i administrativa antiga, sense influències ni de l’espanyol ni del francès. Parròquia en comptes de municipi, comú i no ajuntament, i cònsol com a alcalde, en són els tres exemples més bàsics.
Fes el teu comentari