El món s’ha fet petit. Les comunicacions lliguen els continents en poques hores. I els productes d’un racó de la terra a un altre es transporten amb extrema facilitat. Als establiments podem trobar raïm de Xile, pollastres del Brasil, jais d’Austràlia o ametlles de Califòrnia. I els nostre olis o vins també es poden comprar al Japó o al Canadà, com les màquines o els cotxes ens arriben de la Xina. Però els productes agrícoles tenen un cost de producció molt diferent a casa nostra que a països d’on s’importen. Els tomàtecs del Marroc no tenen el mateix preu que els nostres, o els vins de Xile o els porcs del Brasil, quan el nivell de vida i els controls sanitaris no son els mateixos a Europa que a Amèrica del Sud. Ara s’acaba de signar el Mercosur que encara arruïnaran més els sectors dels nostres pastors, els pagesos i els pescadors.
Amb el transport internacional ràpid i barat tot resulta fàcil però la base de la nostra economia assentada sobre el sector primari, s’està transformant a passos agegantats. Els pagesos petits no poden competir amb grans extensions de terres altament mecanitzades, regades i de grans produccions, ni amb els mercats internacionals. Moltes d’aquestes explotacions pertanyen a multinacionals, produeixen grans quantitats de productes agrícoles. Els nostres pagesos no hi poden competir, perquè els costos de producció no son els mateixos. Les grans corporacions guanyen diners, havent baixat despeses i augmentant produccions. Però els petits pagesos han de plegar per manca de rendibilitat. Cal advertir que el 90 per cent dels pagesos dels anys 50 del segle passat, treballaven terres avui considerades de segona, algunes de les quals es continuen llaurant però tenen els dies comptats. Els agricultors no tenen relleu generacional i els fills, estudien i fugen de les terres que son propietaris.
Sempre els peix gros es menja el petit. I l’economia de mercat del món capitalista cerca els preus més barats per alimentar els milions de treballadors industrials i professionals de tota mena. I és raonable! Tots comprem el que en surt més a compte d’acord amb les nostres necessitats. I evidentment els governs han de fer el possible per abaratir els productes, siguin maquinària, alimentació o qualsevol altre article que adquirim als preus més econòmics per poder satisfer les necessitats i capricis.
Catalunya, excepte zones determinades, té una orografia muntanyenca, on els pagesos que han treballat les terres les estan abandonant perquè no son rendibles, com ja he explicat. Però aquests territoris no es poden abandonar. Comarques senceres quedaran sense pagesos i la terra no la cuidarà ningú. Els pobles agrícoles d’antuvi d’aquestes zones es despoblen. La Terra Alta n’és un exemple: Caseres i Prat del Comte ja no arriben als 200 habitants havent perdut més del 50% de població amb poques dècades. Els negocis tanquen; fins i tot pastisseries, paletes, ferrers o fusters. I conseqüentment l’economia es desploma. Fa anys que ho vinc denunciant però molts factors juguen en contra. Europa amb les seves lleis ha incrementat la burocràcia a nivells insostenibles. Els pagesos o pastors han de portar llibres de tota mena per satisfer aquesta burocràcia quan la majoria d’ells saben podar, llaurar, pasturar o xollar, però poc dels instrument digitals que han de complimentar. I els preus dels fruits s’han de vendre per sota dels preus de cost i les terres s’han d’abandonar, la població s’envelleix i les cases s’abandonen. Els habitacles es buiden i poc a poc s’enderroquen. També els governs hi ha de posar remei al problema dels habitacles i hi ha solucions si el dóna la gana d’arreglar-ho
Existeixen remeis naturals per combatre la situació agrícola. Els ramats de cabres eviten els incendis, serven els camins i el territori es domestica. Però manquen pastors que també desapareixen perquè el preu de la carn es baix i no poden viure de la seva feina. Els pagesos i els pastors serven el medi ambient però desapareixen d’aquests pobles. Aviat alguns termes municipals seran espais exclusius per salvatgines i tota activitat agrícola s’haurà acabat.
Les ajudes que arriben d’Europa per pagesos i pastors, les DUN, com se’n diuen, resulten ínfimes per mantenir-los i el problema que ja es veia venir de fa anys, avui resulten insostenibles. Quan les terres s’abandonen, els paisatges canvien i el medi ambient es degrada. Els pins entren als treballats i el paisatge s’embruta. Les DUN ajuden però les terres s’ermen perquè els fruits no paguen les despeses del conreu; avui val tant esporgar els ametllers com el valor de les ametlles que es cullen i es paguen a menys d’un euro el quilo. Quelcom semblant succeeix amb la majoria dels altres fruits; la vinya, el blat, l’ordi, les mandarines o les avellanes. I el mateix amb els pastors que tant benefici ecològic i pel medi ambient fan quan les cabres i les ovelles les porten a pasturar pels nostres camps; netegen els boscos, impedeixen els incendis i complementen la feina dels pagesos. Però un cabrit o un jai es ven al mateix preu que fa trenta anys. Els pastors no poden viure malgrat les petites ajudes que reben d’Europa. I a més, pagesos i pastors, se’ls exigeix un tractaments fitosanitaris que als països exportadors no els cal. Ens arriben productes que aquí els tenim prohibits i ens els mengem perquè son més barats. Fa anys que vinc repetint el problema i inclús al meu llibre “El Despoblament Rural” proposo solucions. Sembla que alguns polítics s’han adonat de les causes i comencen a actuar per combatre-ho.
O ajudem els petits pagesos i pastors on l’agricultura era la seva base econòmica, o els nostres paisatges perdran part de l’encant que tenen, sobretot els més muntanyosos i accidentats. Reactivant amb les ajudes necessàries el sector primari, la seva economia podria millorar restablint-se als pobles o habiten comerços i petits negocis, facilitant que els joves no els calgui fugir del municipi. Els governs tenen molt a fer en aquest aspecte i posar-se mans a l’obra per arribar-hi a temps!
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari