Un dels aspectes comuns de qualsevol societat és que hi ha diverses normes no escrites que configuren una «cultura» que permeten la convivència. Aquestes normes poden variar al llarg del temps i de l’espai. Un exemple clar el tenim en el fet que els japonesos, napolitans i catalans tenim una cultura diferent respecte al comportament en l’espai públic. L’ordre circulatori i la neteja japonesa contrasta amb el caos i la deixadesa napolitana. I els catalans? Reflexionem si som els «japonesos de la Mediterrània» més per japonesos o més per napolitans.
Ara bé, més enllà d’aquesta «cultura de la convivència», que pot ser diferent a diverses contrades o fins i tot anar canviant al llarg del temps, hi ha d’haver un corpus legislatiu i un sistema que permeti extreure de la societat aquells individus que no siguin capaços d’acceptar i actuar d’acord amb el que marquin les lleis. Òbviament les lleis han de respondre a criteris coherents amb els Drets Humans, i han de graduar els fets delictius de manera que tots tinguem capacitat de reingressar-nos en la societat si en un moment donat comentem un error.
No es tracta d’entrar en una societat orwel·liana on l’Estat ens controli i limiti les nostres llibertats fins a límits insospitats, però tampoc cal deixar deambular per les nostres ciutats i pobles ciutadans que per motivacions diverses han decidit destruir el mínim que permet la convivència.
Recentment hem observat a les Terres de l’Ebre alguns fets que tots considerem intolerables. Hem vist com a una família de Rasquera que tenia una petita empresa formatgera li van sostreure, en dues tongades, totes les cabres que eren la base del seu negoci. També hem vist, a les xarxes i passejant pels carrers, com empresaris amb una petita botiga de queviures de Tortosa veien incendiar el seu negoci.
Alguns membres de l’esquerra bonista voldran opinar que aquestes són només dues anècdotes desgraciades que compliquen la convivència. Altres, populistes de la dreta reaccionària, en canvi voldran treure punta a la nacionalitat del piròman. A aquests darrers, cal recordar-los que els empresaris de la botiga de queviures són catalans nouvinguts, integrats al teixit comercial de la ciutat, i que els delictes els realitzen persones, no pas els col·lectius.
Dit això, l’aspecte que des de Junts pensem que cal incidir és com pot ser que el presumpte piròman tenia 11 fets delictius anteriors i continués deambulant pels carrers? Ha estat un error puntual del sistema? O més aviat sembla que s’ha consolidat un model on «petits» delictes surten gratis?
Els primers que vam aixecar la veu per a reclamar una reflexió sobre la multireincidència vam ser els de Junts, a través de l’alcalde de Calella. Quan vam demanar que s’abordés seriosament aquest debat, ens vam haver de sentir de tot per part del PSC, ERC i En Comú. Avui mateix el diputat Gabriel Rufian acusava de xenòfobs els diputats de Junts. Crec, honestament, que aquestes paraules es deslegitimen per elles mateixes i no ajuden a construir un debat seriós sobre la seguretat, els drets i els deures de la ciutadania.
Caldrà, també, que el PSOE i l’Estat reflexionin sobre com funciona el sistema judicial, ja que la manca de jutges ha acabat gangrenant el sistema, donant la sensació que la justícia no dona resposta a allò bàsic que la població catalana demana.
Crec, seriosament, que cal parlar de seguretat i exigir als nostres governants que implementin els mitjans per garantir el compliment de la llei, des del pobles menuts fins a les ciutats grans, és una obligació política. També a les Terres de l’Ebre!
Junts ho va fer al Congrés presentant una proposició de llei que pretén acabar amb la impunitat dels robatoris, accelerar els processos judicials i augmentar la presència policial i l’eficàcia judicial. Perquè som conscients que la seguretat és un dret que tenim tots, ens diguem Khadija o Cinta. Siguem joves o vells, visquem a pobles o ciutats, etc.
Negar el problema només destrueix la convivència, condueix a la destrucció de la societat i dona ales als populistes de la dreta reaccionària. Afrontar aquesta realitat, en canvi, és una responsabilitat que Junts assumeix amb determinació, malgrat les crítiques que pugui rebre.
*FELIP MONCLÚS I ARASA, president de Junts a la Vegueria de les Terres de l’Ebre
Fes el teu comentari