Continuant amb les entrevistes que estic fent als regidors del PSC que van acompanyar a Josep Maria Simó com a alcalde d’Amposta durant la legislatura 1983-1987, avui entrevisto a Dolors Espelta, vídua de Joan Gavaldà.
Joan Gavaldà va ser el primer cap de llista del PSC a Amposta a les eleccions municipals de 1979, i per dues vegades el primer tinent d’alcalde (1979-1983 i 1983-1987).
Bona tarda, Dolors…
Hola, bona tarda!
Pregunta. Parla’m sobre quina va ser l’activitat de Joan abans d’entrar en política…
Resposta. Abans d’entrar en política va ser quan Joan estava al Llar. Ell va ser una de les tres persones que el van crear, Josep Niebla, Mari Chordà i Joan Gavaldà. El Llar sempre ha estat un lloc on s’hi ha fet moltes activitats culturals. Es va inaugurar el 15 d’agost de 1968 i una de les primeres coses que es va organitzar va ser el primer i únic festival de la Nova Cançó a Amposta. No se’n va fer d’altre perquè per a organitzar-lo no et vull explicar tots els entrebancs que van tenir. El Llar també era un lloc de reunió de tota la gent més progressista, sindicalistes… Posteriorment ja ens vam anar ‘situant’. Uns ens vam quedar al PSC, d’altres amb el PSUC, d’altres a CCOO, d’altres a la UGT… Però sempre tots érem d’esquerres… Joan va trobar que el lloc on s’identificava més era el PSC per ser d’esquerres i catalanista. En general, tots érem del PSUC i del PSC.
El festival de la Nova Cançó el va guanyar l’Ovidi Montllor amb la cançó ‘La fera ferotge’ i Joan Rebull va quedar segon amb un salm titulat ‘Perquè t’estimo’. Va ser molt bonic i emotiu. En aquell temps t’obligaven a presentar les lletres de les cançons davant la ‘censura’ i ‘La fera ferotge’ ens la van retornar sense rectificar res… No van entendre res del seu significat… Si et llegeixes la lletra quantes coses deia… (*) De fet, encara és molt actual.
P. Quin any es va afiliar Joan al PSC?
R. Més o menys cap al 75 o 76… Potser encara vivia el dictador. En aquell temps ja tenia molt bona relació amb Pep Simó. Sempre havien tingut molt bona relació i eren complementaris.
P. Com va anar perquè Joan fos el primer cap de llista del PSC d’Amposta.
R. La veritat és perquè Simó no va voler ser-ho. Fins un mes abans de presentar les candidatures Simó havia d’anar de cap de llista, però finalment no va ser així. Simó era molt conegut perquè en aquell temps era un dels líders d’un moviment que es va formar per a impedir que es tiressin per terra les antigues escoles nacionals, les del parc, ja que l’ajuntament de l’època les volia enderrocar. Aquell moviment estava integrat per arquitectes i arquitectes tècnics i, finalment, sort que se’n van sortir. Quan això va passar, Simó encara no estava situat políticament.
P. Joan mai va ser alcalde, però va ser dues vegades el primer tinent d’alcalde, quina va ser la seva responsabilitat?
R. Les dues vegades es va responsabilitat de la mateixa àrea, d’Urbanisme que era el que més il·lusió li feia. Des de la seva àrea es va tirar endavant el pla general, ja que no n’hi havia. Posteriorment tot es va anar degenerant… No té pràcticament res a veure allò que s’havia planificat amb el que ha acabat sent.
P. Quin record tens de Joan com a polític?
R. Es va implicar molt en l’àmbit municipal. Una vegada s’estava fet el Consell Nacional del PSC a Barcelona. Mentre que a Amposta s’havia d’aprovar una moció i va baixar expressament, va baixar expressament! (insisteix) a Amposta per a poder-la votar. S’entregava en cos i ànima a la tasca política.
P. Creus que va sortir satisfet de la seva etapa de regidor de l’ajuntament?
P. Sí… Que t’he de dir… Li agradava molt. T’explicaré una anècdota de la primera legislatura. Com saps l’alcalde era Josep Gil i Joan va arribar a casa amb un gran disgust perquè havien perdut la primera votació… Gil ha votat amb Convergència i amb la UCD el projecte de la urbanització d’Eucaliptus II. L’equip de govern en ple, excepte Gil, pensaven que no s’havia de fer mentre que la resta de grups sí i, a partir d’aquí, tot va anar degenerant perquè Gil ja estava negociant amb Convergència per a ser-ne el cap de llista de la segona legislatura.
P. Quina relació van tenir Joan i Simó?
R. Es coneixien molt i van coincidir políticament. La relació va ser molt bona. De vegades Simó feia de ‘poli bo’, mentre que Joan era el ‘poli dolent’ i es repartien les tasques de parlar amb la gent segons el moment. Quan es feien les assemblees veïnals, Joan no tenia pèls a la llengua i sempre deia el que pensava. Era la seva manera de ser…
P. A casa parlàveu de política municipal?
R. Sí perquè ens agradava a tots dos. Comentàvem les coses, de com s’havien de fer… Ja saps que la legislatura en què es va governar va haver-se de fer amb Galdiri (PCC) i s’havia de negociar tot. Jo ho trobo interessant, ho prefereixo a les majories absolutes.
P. Creus que li hauria agradat que alguna de les vostres filles s’hagués dedicat a la política?
R. Segur que li hauria agradat… Però cap d’ella s’hi va voler dedicar… Totes tres estan assabentades de tot el que passa i tenen el seu pensament…
P. Vols afegir alguna cosa que consideris important?
R. Jo crec que hem parlat de tot. És clar que en quatre anys no van tenir prou temps per a tirar endavant tots els projectes que tenien. Joan sempre li retreia a Simó que ‘feia poc carrer’. Es tancava al seu despatx d’alcalde a treballar i no cuidava les relacions amb la gent. A la gent els agrada molt ‘el copet a l’espatlla’.
Moltes gràcies Dolors per les teves explicacions.
(*) La Viquipèdia diu això sobre ‘La fera ferotge?:
La fera ferotge és el nom amb el qual es coneix el primer disc del cantautor alcoià Ovidi Montllor. Va ser publicat el 1968, en format EP per la discogràfica Discophon. Hi conté quatre peces, de les quals la fera ferotge és la més reconeguda i la qual va esdevenir un clàssic del seu repertori i, raó per la qual ha acabat designant el conjunt de l’àlbum.
Es tracta d’una crítica al franquisme, especialment al sentit d’ordre del règim, i a la passivitat de les classes mitjanes. La fera és la representació metafòrica de la ciutadania de l’època franquista, la qual maldava per recuperar els drets fonamentals d’expressió i manifestació però que era represaliada per les forces de l’ordre. Malgrat aquesta crítica clara al règim, la cançó va burlar la censura de l’època.
Lletra de ‘La fera ferotge’
Per ordre de l’Alcalde
Es fa saber a tothom
Que una fera ferotge
Del parc s’escaparà
Es prega a les senyores
Compren força aliments
I no surten de casa
Fins que torne el “bon temps”
Tot el que tinga cotxe
Que fota el camp corrent
I se’n vaja a la platja
A la torre o als hotels
L’Alcalde s’encarrega
Fent ús dels seus poders
De la fera ferotge
Deixar-la sense dents
El que això no acompleixca
Que no es queixe després
Si per culpa la fera
Ell rep algun torment
Jo que no tinc ni casa
Ni cotxe, ni un carret
Em vaig trobar aquell dia
La fera en el carrer
Tremolant i mig mort
Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure’m tan fotut
Em va dir molt planera
Xicot, per què tremoles?
Jo no te’n menjaré
I doncs, per què t’escapes
Del lloc que tens marcat?
Vull parlar amb l’Alcalde
I dir-li que tinc fam
Que la gàbia és petita
Jo necessite espai
Els guàrdies que la veuen
La volen atacar
La fera es defensa
No la deixen parlar
Com són molts i ella és sola
No pot i me l’estoven
I emprenyats per la feina
A la gàbia me la tornen
Per ordre de l’Alcalde
Es fa saber tothom
Que la fera ferotge
Ja no ens traurà la son
I gràcies a la força
No ha passat res de nou
Tot és normal i “maco”
I el poble resta en pau
* JOAN FERRÉ és simpatitzant del PSC d’Amposta i col·labora en la recuperació històrica de l’alcalde Simó
Fes el teu comentari