Avui Tortosa s’ha despertat amb el dol de la pèrdua d’un dels màxims historiadors que ha tingut en els últims temps, en Joan-Hilari Muñoz i Sebastià. Avui sento com ploren Santa Càndia i Santa Còrdula a l’entrada de la Catedral que tu tan t’estimaves, sé que la nau onerària del Museu ara durà una altra estela, sento que al Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties tots els reis ploren a l’uníson i veig que dels ulls dels greenmans del cadirat del cor ja no hi brota la vegetació sinó un mar de llàgrimes.
Et vaig conèixer quan tenia 13 anys i estava cursant l’assignatura de la revista de l’Institut Joaquim Bau. Jo anava a cobrir el meu primer acte periodístic, la inauguració del Museu de Tortosa, i tu n’havies estat l’assessor principal de la seva museïtzació. Al cap d’un any, vaig tenir la sort de poder tenir-te com a professor d’història i sabia, abans de començar, que n’aprendria moltes coses. La veritat és que, en general, a l’alumnat no li queies gaire bé, sempre se’n reien de la teva manera de ser i als exàmens sempre intentaven copiar el que a classe no escoltaven. No vas ser mai un professor estereotipat, sinó que explicaves la història més enllà del text que ens venia marcat al llibre, amb exemples que ens fossin ben propers (com els de la nostra ciutat) i també amb més exemples de Catalunya o, fins i tot, de Madrid o d’Itàlia. Eres un enamorat de la història i a mi em vas guanyar quan vaig adonar-me que era el primer cop que un professor em feia pedagogia i recuperació de la memòria històrica a l’aula parlant obertament de la Guerra Civil i de la Batalla de l’Ebre just aquell any en què s’havia organitzat l’exposició de Sota un núvol de pols groga. Crec que sent el meu professor em tenies cada dos per tres a la taula preguntant dubtes, demanant opinions artístiques, preguntant-te coses de Tortosa… i així va arribar el dia en què l’alumna et diu que ha publicat un conte sobre la Festa del Renaixement de Tortosa i que intenta imitar el parlar del segle XVI o intenta explicar cosetes d’història que li has ensenyat tu als més menuts. I aquest és el meu projecte personal arran de tots els coneixements que m’has transmès i t’asseguro que acabaré la col·lecció i, si puc, continuaré les recerques renaixentistes que a tu et van quedar al tinter.
I així és com, ja amb una pota més fora de l’Institut que a dins, arribo a segon de Batxillerat i torno a tenir la immensa sort de que siguis tu el meu professor d’història i el meu tutor. I això ens va unir per a sempre perquè saps que aquell any vaig patir bullying i ciberassetjament en l’entorn escolar i també al món periodístic i tu vas estar al meu costat i al de la meva família des del primer moment. Em vas ensenyar que a la vida hi ha persones que són més perilloses que “una piranya dins d’un videt”, però que amb intel·ligència i perseverança es guanyen moltes batalles.
Amb tu vaig fer també la primera visita històrica a Barcelona i vaig aprendre una pila de coses de la Barcino romana que sense tu no hauria sabut mai. Era una sortida escolar que també passava pel MNAC i que, una mica més, i marxeu del museu sense mi perquè m’havia entretingut fent mil i una fotos. I aquell dia també vas permetre’m una cosa molt especial que no oblidaré mai. Que en comptes d’anar de compres durant el temps de lleure que ens donàveu pogués anar a visitar el Born Centre Cultural que feia escasses setmanes que l’havien inaugurat. I recordo que em vas plantar al davant d’un mapa d’una marquesina del bus i em vas fer memoritzar tots els carrers que m’havien de dur fins al Born, tenint en compte, que era el primer cop que em desplaçava sola per Barcelona. Però tu em vas comprendre com ningú ho hauria fet i vaig venir contentíssima d’aquell viatge.
I aquell any turbulent també vas dirigir-me el meu Treball de Fi de Grau que va acabar guanyant el premi Cid i Mulet de l’EMD de Jesús i va acabar convertint-se amb aquest magnífic llibre prologat per tu “Tortosa, un patrimoni per descobrir”. Una recerca liderada per tu que em va fer mirar la meva ciutat amb uns altres ulls, que em va fer adonar de què parlem quan parlem d’una ciutat bimil·lenària. Una recerca que em va fer embarcar en una aventura que no para mai de créixer i de donar-nos més alegries, que és la del modernisme de casa nostra.
Vaig marxar de l’Institut cap a Barcelona amb la certesa d’haver guanyat un amic i així ho vaig anar demostrant any rere any. T’he seguit a totes les rutes, he comprat tots els llibres i he escrit una pila d’articles divulgant tot el que tu m’has ensenyat i explicat durant tots aquests anys. Per sort, això que narro des de la meva pròpia persona ho ha fet altra gent, altres alumnes o altres rares avis. I deixebles teus ho són també historiadors com en Jordi Mulet o en Gerard Climent que han sabut estimar-se Tortosa igual que te l’has estimat tu.
I no obstant, sempre he pensat que has treballat moltíssim però a Tortosa se t’ha acabat valorant poc. Per això sempre que he pogut he intentat reivindicar els teus coneixements, descobertes i aportacions. Per exemple, fa just quinze dies tornava a demanar a un altre mitjà que expliquessin que allò ho havies descobert tu. I suposo que en aquesta dèria meva, l’única vegada que vaig poder prendre una decisió des d’un rol més polític, des de la JNC, sobre a qui se li entregava el Premi Compromís del 2019, vaig decidir que se t’havia de lliurar a tu.
Sé que des del 2020 que no passaves per un bon moment. La punyetera pandèmia també et va deixar ferides que vàrem compartir plegats en més d’una ocasió. L’Institut també havia canviat molt i, com tots els de la teva generació, sé que em deies que comptaves els dies que et faltaven per a la jubilació perquè no volíeu treballar amb projectes ni acabar regalant les notes per anar rebaixant tant el llistó del que se’ls exigeix als alumnes. I, al final, tot ha anat tan ràpid que gairebé va ser un miracle tornar-te a veure en aquella visita mèdica abans de Nadal.
Des d’aquí voldria demanar als polítics que et facin un homenatge un dia d’aquests i voldria demanar a Tortosa que es recuperin les muralles, l’orgue de la Catedral, que es classifiquin i preservin en condicions els papers de l’Arxiu de la Catedral, que es dignifiquin els Reials Col·legis, que s’expliquin les històries de les làpides del claustre de la Catedral, que es recuperin noms històrics que ningú recordarà com la plaça del Pou d’en Caldera i tants altres… i, sobretot, que quan es tracti de la història de Tortosa, que no consentin que es diguin més mentides.
I als tortosins i tortosines els diria que et llegeixin, que llegeixin els teus llibres i que aprenguin a mirar-se la ciutat amb uns altres ulls perquè potser aleshores podran escoltar-la i podran estimar-la.
Continuo plorant mentre escric aquest article i només espero que a partir d’ara se’t faci justícia i se’t dignifiqui, tot i que, un cop més ja serà massa tard perquè ho sàpigues. Però tinc encara la fe que sé que allà on descansis t’arribaran notícies meves i notícies de tota una ciutat que et somriurà i et dirà: Gràcies, Hilari. Gràcies per tant!
Fes el teu comentari