Els pagesos es queixen dels molts papers que han d’omplir i correspondre a l’administració. No fa massa temps els pagès anava a llaurar, podava, ensulfatava, adobava i collia. Marxava de bon de matí i tornava a la nit. Si plovia feia festa. Ara les coses han canviat molt. El pagès necessita papers per tot. Ell sap com i quina forma ha de solcar la terra, ha de regar o desviar les aigües de pluja, com ha de tractar els arbres, la vinya o la sembradura, com ha d’adobar la terra però el que li rellisca de bo de bo és la tasca d’omplir la paperassa. De quan es cobren subvencions, tot son papers i formalitzacions tecnològiques. Inclús inclouen semàfors verds o rojos per dir-te si els documents enviats a l’administració son correctes o no. Normatives que representen l’antítesi de l’esforç, de mirar el cel si plou o fa vent, de com creixen els vegetals i si al final de la campanya faran fruit o no. I sobretot al preu que el cobrarà que és el més important per poder sobreviure la família que depèn del pagès. La professió del sector primari ha deixat de ser important. Ara els papers, les subvencions i correspondre el que demanen s’ha convertit en transcendent. La quantitat i la qualitat dels fruits sembla que hagin perdut significat, quan un quilo d’ametlles, avellanes, de blat o de raïm, els productors el cobren molt per davall del preu de cost i quan es venen als supermercats es multipliquen per deu. Ah! Però els papers s’han de correspondre i si desconeixes la manera de fer-ho s’ha d’anar a un assessor que cobrarà les despeses, quan dels fruits collits es perden diners.
Però també els permisos d’obres d’un l’ajuntament pot tardar setmanes i no en parléssim si un empresari necessita muntar una nau per ampliar el negoci. A vegades son mesos i fins i tot anys. L’administració és un destorb en totes les de la llei, pels que volen eixamplar-se i més quan implica haver de passar per departaments com urbanisme, cultura o altres. Demanen papers que el algun moment es contestaran però no sabem mai quan confirmaran permisos o denegacions. Molts s’eternitzen sobre els despatxos i quan responen demanen més documents d’altres departaments de la mateixa administració que podrien demanar ells mateixos sense haver d’anar i tornar, ni marejar el peticionari. I així tenim que a zones frontereres amb l’Aragó, els empresaris emprenyats per tanta paperassa, acaben muntant l’empresa a pocs quilòmetres sense haver de formalitzar tants requisits, ni tantes històries. Com és possible la diferència en aquest sentit si només s’ha passar uns quilòmetres?
Quan un empresari vol muntar un negoci o el vol ampliar, ha de demanar els permisos, ha de disposar dels diners o els ha d’anar a buscar al banc i com el propòsit ja el té pres, necessita fer-lo funcionar. Tardar un any o dos i, fins i tot tres anys, representen que aquell negoci que hauria pogut començar a rendir beneficis als sis mesos, deixa de produir disposant dels actius corresponents des del primer dia. Començaran a rendibilitzar quan els permisos ja estiguin concedits, havent perdut mesos de productivitat. I si això fos un problema d’una empresa, poc es notaria en el conjunt del PIB d’un poble, d’una comarca o de la província. Però com sempre n’hi molts d’expedients sense resoldre’s, fan perdre la il·lusió, el negoci i l’afany de progrés dels interessats. En aquests moments que amb els Fons Nuclears s’han d’invertir a les nostres comarques bastants milions, entre les aportacions pròpies i les subvencionades, la burocràcia s’hauria de suprimir per tal que les empreses de nova creació haguessin de poder funcionar al poc temps. Altrament es deixen de crear llocs de treballs i d’augmentar el PIB de la localitat corresponent. “Els catalans de les pedres en fan pans”. Ara és la burocràcia qui ho impedeix.
Cada cop es creen més funcionaris i càrrecs de confiança. Consells comarcals que amb 15 empleats podrien funcionar a la perfecció en disposen de 60 o 80, molts dels quals cobren sense necessitat de fer res (a vegades assessorar el polític, o haver-los assignat algun càrrec que no saben ni coneixen res de res sobre el tema). Succeeix el mateix a les Diputacions i altres organismes oficials. I això omple despatxos, el capítol primer dels pressupostos i assegurances s’incrementa, i com han de fer alguna cosa es dediquen a demanar papers als administrats.
El tema de la burocràcia és molt greu i encara avui quan es diu que s’ha de simplificar, es creen més empleats o polítics per assignar-los el “modus vivendi” corresponent. Cal fer una revisió de fons. L’economia i els negocis ha de funcionar amb simplicitat. No se’n val a demanar tants permisos, tants requisits, tants papers i tantes històries que dificulten el progrés econòmic de la societat. Cal implantar urgentment la “finestra única” per fer rutllar el País. “Mans a l’obra i menys promeses i més realitats”.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari