A Espanya en l’àmbit de la Justícia existeixen dues vares de mesurar. És evident que els jutges són homes i conseqüentment no són infal·libles. Tots els humans es podem equivocar per preparats que estiguem en qualsevol professió; el metge en un dictamen, el pagès en una plantació i el magistrat en una sentència. Però el dolent és quan els jutges polititzen la justícia i sentencien segons criteris polítics abandonant la equanimitat i la igualtat. Per Espanya, Catalunya representa una “pedra a la sabata” que els fa abandonar la imparcialitat i quan el cas queda “vist per la sentència”, imposen la política per sobre de la ponderació judicial. El problema real és que mai han volgut entendre les nostres diferències socials, ni la qüestió lingüística, ni la manera de ser, ni el sentit empresarial i ni les arrels històriques. Ells entenen que per raons de conquesta, som espanyols i hem de procedir segons els seus raonaments, sense tenir en compte els nostres. La “unidad” imposada per la força de les armes, la fan prevaldre per sobre de qualsevol altra consideració.
El periodista Lluís Amiguet, ho explica en un article al Diari de Tarragona que titula, “Lo que queda de Franco vuelve a ser mucho”. Comença l’article escrivint: “Empezaré por confesarles que llevo toda la vida intentando adivinar si Franco era muy listo y además tuvo algo de suerte; o si fuese espantosamente mediocre y tuvo muchísima suerte; o si, como a buen gallego que era, supo hacerse el tonto, supremo atributo de la intel·ligència, cuando le convenía…Y eso es mejor que tener suerte”.
Amics lectors, no jutjaré la mediocritat o la llestesa del dictador que va ser un continuador polític de la majoria dels governants anteriors, de feia segles. El que queda clar és un cop va morir ho va deixar, “todo atado y bien atado”. I cada dia que passa, “lo que queda de Franco vuelve a ser mucho”. Segueixen a Espanya regint les dretes; els fills, el néts i els renéts, que van manar durant segles, fossin militars, jutges, funcionaris, policies o la mateixa monarquia elegida a dit pel dictador. I bona part dels antics governants de l’esquerra, que un cop jubilats queden aposentats amb bons sous, ocupant càrrecs als Consells d’Administració només per cobrar, han canviat els vestits de vellut per americanes de caixmir i corbates de seda natural, també es posen a la disposició de “la igualdad de todos los españoles”. O sigui que no calibro la intel·ligència o la ruqueria del dictador però el que sí tothom coincideix és que va morir al llit i li va sortir rodó. Molts, inclús dels seus, desitjaven la seva mort segurament per poder ocupar càrrecs que el nou sistema polític els podia afavorir.
I vet aquí, que Catalunya, va sumar-se més que ningú al nou ordre polític basat en la democràcia i va votar massivament per a la Constitució. Vam creure ingènuament el nou règim assentat sobre la llei de la igualtat ens tractaria sense distincions. Però no és així; els corredors ferroviaris han de passar per Madrid i no pel Mediterrani, les rodalies no funcionen, el dèficit fiscal català és el més alt d’Europa, ens obliguen a parlar en el seu idioma als jutjats, a les notaries i a les universitats, malgrat les lleis lingüístiques del Parlament, per cada euro que s’inverteix a l’aeroport de Barcelona al de Madrid se’n gasten deu malgrat tenir una diferència de viatgers d’un cinc per cent, els beneficis del port de Barcelona es reparteixen per tota la resta de ports deficitaris d’Espanya, i la justícia actua amb dues vares de mesurar: la policia patriòtica pot falsificar documents per perjudicar polítics catalans, pot destruir fins i tot bancs de països estrangers, poden publicar a primera pàgina els diners que tenen els polítics catalans als paradisos fiscals per canviar el rumb de les eleccions sense ser veritat, poden parlar de trames russes o poden endur-se les obres del Museu de Lleida al monestir de Sixena, on es deterioren per manca de condicions. Poden fer desaparèixer els documents dels Pujol, o poden inhabilitar presidents de la Generalitat per posar o treure una pancarta. O poden saltar-se “a la torera” la llei de l’amnistia aprovada al Congrés de Diputats perquè els polítics catalans s’han enriquit amb els diners de tots, o empresonar a Laura Borràs per un procediment administratiu usat a la majoria de les administracions. O ens falten 80 jutges per atendre els jutjats catalans amb les corresponents transferències dineràries, que no arriben i existeixen muntanyes de papers de sentències sense resoldre. Tot se’n val per culpar els catalans quan sortíem de la seva norma imposada de “la unidad” i els compromisos d’Espanya envers Catalunya, “Viva la Pepa”. Les injustícies son tant palpables que tot plegat és una guerra bruta contra Catalunya.
Però com deia fa pocs dies Pedro Sánchez, magistrats molt il·lustres no culpen pels diners negres que entregava Bárcenas al president del govern (M. Rajoy) i la majoria dels seus ministres. La llei no és la mateixa per tots; uns malgrat robar i estafar a la hisenda pública son “santets baixats del cel” i Puigdemont o Junqueras són “son autèntics dimonis” per haver emprat diners per muntar un referèndum que és l’instrument més democràtic que pot existir en un món de llibertat i d’igualtat.
Conseqüentment, Franco, perdura i continua vivint en la mentalitat d’alguns jutges, policies, militars, polítics i sobretot en la Corona Espanyola que com intocables poden matar elefants o disposar de milions del poble a les seves butxaques a paradisos fiscals. Aquest funcionament de la justícia vers Catalunya, com tants altres temes, són irresolubles perquè no es volen entendre des d’Espanya. No voler entendre’ns i tractar-nos com a súbdits no ens deixa altre camí que fugir-ne tant aviat com puguem!
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari