1/ El finançament singular per a Catalunya està bé de salut? Com es troba? Que fa més de sis mesos que es va acordar i n’hi ha més aviat poca notícia. Estem preocupats.
2/ La situació de la pagesia empitjora d’any en any. Ja no és la competència deslleial de les importacions des de països amb pocs controls alimentaris i drets laborals (pocs per dir-ho fi). És la burocràcia enrevessada dels ajuts per a auxiliar el sector, que encara
que es cobrin deixen pel camí moltes petites explotacions. I això, igual que coses com el control de plagues o l’impost català al combustible agrari, no depèn dels mercats internacionals, sinó únicament de nosaltres.
3/ I és clar, com amb les polítiques d’habitatge, mai no falta qui sosté que perquè s’han de subvencionar activitats econòmiques sobretot si són ruïnoses i hi ha alternatives més barates. Però recordeu que no és tant sols el gust d’un tomàquet d’aquí o d’allà. L’agricultura ens salva de la desertització del territori i de la Catalunya buidada, a més de permetre una millor gestió de les sequeres i de prevenir incendis forestals.
4/ El turisme és una riuada creixent que inunda Catalunya d’uns anys ençà. La pandèmia de la Covid va ser una mena de “recés”, que ja ha quedat enrere i superat. No pot negar-se la seva aportació al PIB i a l’ocupació, però amb un model molt feble. I no ens referim únicament a la precarietat laboral. El turisme de motxilla i xerinola deixa pocs beneficis en relació al seu impacte negatiu, a més de ser difícil de fidelitzar.
5/ Però noves dades ens indiquen que aquesta riuada inclou un desequilibri territorial impressionant i d’efectes negatius. El 77% dels visitants que rep Catalunya ho són a Barcelona. Però parlem en termes d’allotjament. Els turistes que pernocten a la capital del país tomben algun dia per altres localitats. I què passa en aquests altres indrets?
Que no canten pels carrers a la nit, ni des del balcó d’apartaments turístics, que no és cosa negativa, però fan la seva nosa diürna, a canvi de la qual no deixen els mateixos diners, ni de bon tros.
6/ Fa uns dies érem a Vic i vam al·lucinar de la quantitat de nord-americans joveníssims que hi havia. Joves i sorollosos. I sense altra objectivitat que l’observació directa, no es veia major despesa que un entrepà o una llauna de beguda. Ens agradaria estar equivocats en aquesta apreciació.
7/ Mantenir obertes vies de comunicació mentre s’hi fan obres, o establir alternatives, té un cost molt important. Els treballs al túnel ferroviari de Roda de Berà, a punt d’acabar, hauran costat 18 milions d’euros. El transport alternatiu per carretera, 31 milions. Déu n’hi do.
8/ Un exemple, per entendre-ho, de la despesa militar, sense ser un índex Leopard. Quan compres un F-35, la joia de la corona de l’aviació de guerra nord-americana, en pagues 80 milions d’euros. Però en el mateix pack hi va un subministrament de peces de recanvi a 10 anys vista que dispara el preu fins als 500 milions. Avions que volen al límit, fins i tot en simples entrenaments, tenen un desgast elevadíssim. I sense molts recanvis, poc volarien o tindrien una “eficàcia” molt menor.
9/ Que l’Estat proporcioni cobertura sanitària privada als 8.000 funcionaris que té a l’estranger, té un sentit. Per aquests mons de Déu no hi ha una Seguretat Social com la nostra, tot i els seus molts defectes. I no és al Tercer Món. Tu treballes a l’ambaixada a Washington, caus pel carrer sense fer-te gaire mal i l’atenció a urgències igual no baixa de 30.000 euros. I no li pots dir al teu propi empleat que s’ho pagui ell o que subscrigui una assegurança, no precisament barata, in situ.
10/ Una altra cosa és el contrasentit conceptual que venim comentat darrerament, consistent en què l’Estat proporcioni de franc sanitat privada a un terç dels funcionaris públics i les seves famílies. Que d’això va el “culebrón” Muface dels darrers mesos. Per cert… Dir que enviar aquesta gent a la Seguretat Social la col·lapsaria, només indica, més enllà que col·lapsada ja ho està, la mala planificació amb que funcionem.
11/ Vueling deixarà oferir vols entre Barcelona i Madrid. Ja no li surten rendibles, especialment des del final del monopoli de Renfe en el serveis d’alta velocitat ferroviària, que n’ha abaratit els preus.
12/ Curiosament, Iberia, que pertany al mateix grup empresarial, no tan sols continua oferint-los, sinó que vol ampliar-los. La seva basa és el model de Pont Aeri de sempre. Una franja horària amplíssima, amb vols cada 30 minuts en les hores punta, i uns controls i embarcament tan a prop de l’avió que hom pot arribar-hi poca estona abans. Les tarifes són unes altres, és clar.
13/ Tanmateix, el cant del cigne d’aquesta forma de viatjar és evident, encara que a algú li surtin els números. No avançarem en la descarbonització mantenint els vols de curt recorregut que tenen alternatives més que raonables de temps de desplaçament.
Fes el teu comentari