1/ Alguns comentaris de les eleccions alemanyes de diumenge passat, a partir de les simples dades, però també una mica d’anàlisi de la situació socioeconòmica que ha provocat els resultats.
2/ Sí, la socialdemocràcia s’ha fotut una nata, la pitjor des de la Segona Guerra Mundial, quedant-se en un 16,5% dels vots. Ara, si us plau, la democràcia cristiana, la dreta tradicional i “civilitzada”, ha guanyat, però no és per tirar coets. El seu resultat ha estat el més migrat des de Hitler cap aquí. Mai no havia baixat del 31%, ni els seus
pitjors moments, i ara s’ha quedat en el 28,4%.
3/ No cal ser expert en resultats electorals, ciència política o sociologia aplicada, per saber que una victòria sempre és més passadora. Sobretot si et surten els números per a governar amb acords viables i tan assajats prèviament que fins i tot la fòrmula ha quedat batejada, i no és casual que en alemany: Grosse Koalition.
4/ Aquesta vegada no serà tan senzill. Els socialdemòcrates volen fer-se de pregar. I els democristians diuen que amb l’extrema dreta mai de la vida, però dintre seu tenen gent que pensa que tard o d’hora s’hi hauran d’entendre, fins i tot, amb algun festeig regional que per ara no ha passat de l’intent.
5/ Però vaja, l’endemà de les eleccions els mercats i la borsa no acusaven cap pànic, ans al contrari van pujar. Descompten, com se’n diu en el llenguatge al cas, aquest futur govern de gran coalició.
6/ La pedra de toc d’aquestes eleccions és, evidentment, l’èxit de l’extrema dreta. Que duplica resultats, esdevé segona força nacional i arrasa a l’antiga Alemanya de l’Est. Algú s’hauria de fer mirar què passa en aquests territoris orientals, perquè de la caiguda del mur de Berlín ja en fa 35 anys, i temps per a corregir desigualtats n’hi ha
hagut molt. Especialment, en un sistema federal dissenyat per a equilibrar diferències.
7/Algunes xifres il·lustren una frontera política que, des de diumenge passat, ve a coincidir amb la que va separar les dues Alemanyes, excepte la ciutat de Berlín. El mapa de colors electorals és clavat al merament geogràfic de l’Alemanya dividida entre 1949 i 1990.
8/ El salari mitjà entre l’oest i l’est del país difereix en 500 euros mensuals. Bàsicament, perquè a l’oest hi ha la gran indústria amb valor afegit, com la tecnològica i l’automobilística; a l’est, els sectors agonitzants de l’economia, com el que queda de la metal·lúrgia i l’agricultura. L’habitatge mitjà occidental té 100 metres quadrats;
l’oriental, 80%. I, sobretot, la renda disponible de l’oest duplica la de l’est…
9/ Tot plegat, ha provocat una “emigració” interna de quatre milions d’alemanys, bàsicament joves. La qual cosa, de retop, ha fet envellir la població dels estats orientals. I dades potser més qualitatives… No hi ha pràcticament alts càrrecs públics nascuts a l’est, per exemple, ni un sol general de l’exèrcit. A més, poquíssims jutges, en qualsevol rang o categoria.
10/ Un 7% dels alemanys de l’est se senten ciutadans de segona. No pot establir-se una equivalència exacta amb l’auge de l’extrema dreta, però no és de bojos plantejar que hi ha un “ressentiment” que l’alimenta. És com si la reunificació hagués estat una OPA hostil i l’Alemanya resultant es dirigeixi des de l’oest.
11/ I aquesta és la mare dels ous, no pas el suport explícit i insistent d’Elon Musk i Donald Trump, l’ordre és indistint, que no ha ajudat gaire Alternative für Deutschland. En realitat, el seu resultat ha estat inferior al pronosticat per les enquestes, abans dels suports provinents dels Estats Units. La pèrdua no és espectacular, entre 3 i 4 punts, però té el seu pes en resultats que cada vegada són més ajustats. Insistim, però, que això de l’extrema dreta no va per aquí. És una qüestió de fons que ve de molt enrere.
12/ Un tema important que afecta el conjunt d’Alemanya, no una meitat, sí, l’altra, no. Hi ha una recessió econòmica que comença a fer-se llarga, i l’Estat del benestar acusa una visible fatiga de materials. La degradació dels serveis públics s’acosta a la produïda pel “thatcherisme” al Regne Unit de no fa tant, especialment en la faceta sanitària. Que els trens alemanys siguin ara mateix dels més impuntuals d’Europa, més que els d’aquí, és per a pessigar-se.
13/ En aquests salses acostuma a sortir-ne perdent l’esquerra. La dreta, encara que en sigui responsable, se’n surt millor. És més: és fàcil atribuir a la immigració la fallida de l’Estat del benestar de les darreres dècades. Fàcil dir-ho, encara que sigui amb mitges veritats, i fàcil que ho compri tot sector social que se senti despenjat, especialment una classe mitja destruïda.
14/ Uns últims comentaris electorals sobre la resta de resultats… Veure partits alemanys històrics, com els liberals, que si entren al Bundestag serà a base de batallar a la junta electoral uns centenars de vots aquí i allà, parlar de cordons sanitaris… Gairebé produeix tendresa. Sic transit gloria mundi.
15/ Els Verds ja no són només una cosa bonica. S’han fet grans i han demostrat que poden governar i fer-ho bé, fins i tot en allò que en diuen carteres d’Estat. Però hi ha un sostre del qual no passen.
16/ Hi ha una esquerra alemanya que s’ha dividit entre posicions que encara enyoren el règim comunista anterior a la reunificació, i altres més prorusses, no a l’estil soviètic, sinó al d’ara. Els més nostàlgics encara salvaran els mobles. La seva escissió, no. I mira que eren tan prorussos, i antiimigrants, o més, que l’extrema dreta. Però ja se sap
què passa si els votants han de triar entre l’original i una imitació.
17/ Si les propostes principals són fotocopiades, no hi ha dubte que els extrems es toquen. Però tampoc és nou: recordeu com l’extrema dreta francesa s’ha disparat històricament gràcies a antics votants comunistes? És més, la socialdemocràcia alemanya encara pot estar contenta si es compara amb el seu equivalent francès, que sembla que encara existeix formalment, però que des que va quedar-se en un 2% en
unes no gaire llunyanes eleccions, ha deixat de pintar res.
18/ En definitiva, l’extrema dreta també cavalca a tota màquina per la crisi dels partits tradicionals i de les seves “crosses” més minoritàries, però estabilitzadores en el fons. Per això podem parlar perfectament de crisi sistèmica.
Fes el teu comentari