Matemàtiques recreatives dominicals (75)

1/ Fa cinc anys de l’inici de la pandèmia. Afortunadament, allò va quedant cada vegada més lluny. I no volem furgar-hi. Només exposar tres xifres d’aquells primers moments, que donen alguna idea del que ens va caure a sobre. Això també ens hauria de permetre valorar l’enormitat que vam aconseguir fer, per a contrarestar-ho, en uns pocs mesos.

2/ Igualada va ser la nostra zona zero. Hi ha una dada que explica el desbordament del sistema sanitari, el d’allí llavors i el posterior arreu. El dijous d’aquella setmana tràgica, mentre esmorzàvem encara als bars i tot estava obert, a un hospital comarcal va començar a arribar-hi una ambulància, amb un cas greu de Covid, cada quatre minuts. Cada quatre…

3/ Ni en les pel·lícules de catàstrofes de baix pressupost de diumenge a la tarda que eren habituals abans de la Covid, però l’emissió habitual de les quals va intensificar-se llavors. Ves a saber perquè… Un diàleg final que vam veure… Algú diu: Això era impossible que passés. I algú respon: Però ha passat.

4/ Pel·lícules a banda, qualsevol dia ens hi tornarem a trobar, més aviat que tard. Però amb l’experiència adquirida, i constatada la falta de preparació que teníem, hem après la lliçó? La resposta, trista, és que no.

5/ La segona dada… En les 24-48 hores en què tot va precipitar-se, les coses estaven de la següent forma. Si es confinava el país i es destrossava l’economia, potser hi hauria igualment uns 50.000 morts…Però si no es confinava, els morts se n’anaven als 450.000 o 500.000 en menys de sis mesos. El càlcul era de la Johns Hopkins University, la màxima autoritat mundial en epidemiologia, a qui molta gentola va veure’s amb cor de discutir.

6/ Imagineu que decidiu vosaltres. Què hauríeu fet? I esteu segurs que ho hauríeu fet millor?

7/ Però com en el cas anterior, continuem com si res no hagués passat. Les insuficiències normatives i la manca de lideratge estan en el mateix lloc que els primers dies de març de 2020. Sort d’algunes iniciatives com els ERTO o ajuts, encara que petits i pagats tard, que van reduir a desastre relativament curt el que hauria pogut esdevenir una catàstrofe durant dècades.

8/ Ara, què voleu que canviï, si les actuacions polítiques més impresentables, responsables de molts morts, van ser premiades a les urnes? Per això ens permetem afegir que els governs van actuar malament, uns més que altres, però poc bé en general. Ara, quan les coses depenien més de nosaltres, vam brillar gaire més?

9/ Quelcom que ens hauria de fer pensar, i molt, cosa que no farem. En una situació com aquella, el dret a la salut quedava gairebé sempre per sota de qualsevol altre. Resolucions judicials incloses, que deien que no hi havia prou casos per a justificar restriccions, quan potser la qüestió era a l’inrevés: que es tractava de reduir els nous casos. Ja no parlem de la llibertat d’anar de canyes, que explica fenòmens com els 
del punt número 8.

10/ I la tercera xifra, relativa a les desigualtats socials que la Covid va posar en carn viva. I no ens referim ja a la devastació a les residències madrilenyes, on la diferència entre la vida i la mort era el fet de poder-se pagar una assegurança mèdica privada. Els que sí, van ser traslladats a l’hospital i un 40% va aconseguir salvar-se.

11/ No, el fet venia d’abans. A Barcelona, els casos al Raval o a Nou Barris van triplicar els de Sarrià-Sant Gervasi. La diferència era si es vivia més o menys amuntegat o hom podia aïllar-se més fàcilment en un habitatge de 300 metres quadrats. I si per la tipologia de feines, hom havia de sortir de casa a treballar i altra gent teletreballava. 
Efectivament, l’exposició no era la mateixa.

12/ Però és més, les moltíssimes estadístiques sanitàries que en aquells moments es posaven sobre la taula ens van permetre descobrir circumstàncies que obliguen a fregar-se els ulls. Per exemple, l’esperança de vida entre Pedralbes i la Trinitat Vella variava d’11 anys. La qual cosa, considerant que és una mitjana, resulta una autèntica barbaritat. I el nivell de renda no hi tenia res a veure, no…