Espanya amb Catalunya, sempre ha fet el que li ha donat la gana. Ho van fer amb el nou Estatut aprovat el 2005 que el TC, a instàncies del PP va anul·lar 14 dels seus articles que pretenien evitar la manca de respecte que Espanya ha tingut sempre amb Catalunya. Els magistrats de l’alt tribunal, va seguir els passos marcats pels seus i de la voluntat de solució es va passar al conflicte total. Malgrat tot el Parlament de Catalunya va enviar a les Corts, tres diputats per demanar als espanyols la reconsideració de l’anul·lació d’articles que idèntics els tenen redactats a altres estatuts de diferents comunitats autònomes. La negació va ser absoluta i va ser quan el poble català es va enervar sortint al carrer demanant justícia i igualtat de tracte
El tema ve de lluny, el vallenc Dr. Carles Cardó, gran amic del gandesà, Dr. Joan Bta. Manyà, per la primera dècada del segle XX, quan ambdós es van llicenciar com a doctors de teologia conjuntament a Roma, manifestava la distinció entre estat i nació. Cardó ho va defensar amb fermesa; proposava un catalanisme compromès amb la construcció plurinacional, pluricultural i plurilingüística de les Espanyes, en defensa de posicions nacionalistes moderades. A les Bases de Manresa, uns anys abans els compromissaris coincidien en conceptes semblants. Amb la creació de la Mancomunitat, només unint els pressupostos de les quatre diputacions catalanes, pobles petits catalans van disposar de servei telefònic abans que moltes capitals de província espanyoles, s’obriren carreteres i va reactivar la socio-economia catalana a tots nivells. Es crearen escoles de diferents humanitats; industrials, d’agricultura, es va fomentar la llengua i la cultura. Però per Espanya, això de créixer tant Catalunya allunyant-se d’Espanya, no podia durar. Primo de Rivera ho va desmuntar des de la base, anul·lant la Mancomunitat. Posteriorment va arribar la Segona República, el cop d’estat del general Franco, provocant 2 milions de morts com cataloga l’escriptor Gironella.
El problema d’Espanya és que Catalunya, som un poble de diferent procedència històrica, amb llengua i idiosincràsia pròpia, i de caràcter emprenedor. Això no es ben vist per Espanya. Nosaltres hem de ser com ells, perquè ens van convertir en espanyols, pel dret de conquesta i la força de les armes, imposant les seves lleis, els seus costums i la seva llengua, amb el Decret de Nova Planta del 1716, en guanyar la guerra de Successió. Conseqüentment, no podem desviar-nos del que ells consideren llei, el mateix que feren amb les colònies conquerides.
I així nasqué “l’Operació Catalunya” perquè no podíem queixar-nos. Les inversions no es realitzaven, el mateix que succeeix ara, a rodalies els trens arribaven tard, només va faltar la crisi del 2009, la reducció de pressupostos i l’endeutament conduït pel FLA de Montoro. El castellà anava augmentant a tots nivells: a les escoles, a les notaries, als jutjats i als estaments oficials. Diners que havien d’arribar per serveis socials o per beques d’estudiants, per una excusa o altra quedaren aturats a les arques de l’Estat. Però no ens podíem queixar i així van canviar les eleccions de l’Ajuntament de Barcelona i les de la Generalitat, prodigant als quatre vents que Trias i Mas tenien dipositats diners a l’estranger. Immediatament es va demostrar que era mentida però els vots els van baixar molt considerablement. Això ho van tramar al dinar del restaurant de la Camarga, amb el coneixement d’un diputat d’alt rang del PSOE català, a canvi de 50.000 euros que la Camacho havia de lliurar a una senyora per afirmar allò que havia de manifestar encara que no fos cert. Fet que queda demostrat per les gravacions del policia corrupte Villarejo.
L’Operació Catalunya tenia altres ramals maquinats des de Madrid, sota la direcció del president del govern i del ministre Fernández Díaz, quan Rajoy cobrava diners negres de mans de Bárcenas, juntament amb altres membres del govern, i això no representava cap delicte. Els fiscals que tenen l’obligació de denunciar-ho, davant la negació dels que manen, tot s’ha quedat en “aigua de borraines”. I quan Trias va denunciar al periòdic d’haver publicat els diners que tenia a Suïssa, el fiscal no hi va veure delicte. Així corren a Espanya, els fiscals i els jutges, que segons la seva ideologia, la balança de la justícia la mesuren com volen. I Rajoy i companyia malgrat estava demostrat que rebien sobres de diners negres, ja des d’un principi quedaven exonerats d’investigar.
Per tant Rajoy, Fernàndez Díaz, Camacho i Cospedal, davant el Congrés de Diputats van respondre que no coneixien res d’això de “l’Operació Catalunya” que les proves que els delataven estaven manipulades. I com Espanya és com és, el cop d’estat de Franco, o el de Primo de Rivera o el de Pavia, no el consideren com a tal i sí, en canvi, el referèndum del 2017. Per ells qualsevol reivindicació catalana, si no els agrada, representa un cop d’estat. Els catalans hem de callar i d’obeir, i quan els convé, els espanyols, posen en marxa la Constitució, i l’interpreten sempre a favor seu, tinguin o no raó.
Per això, a la pregunta d’un dels diputats a la Camacho, i havent-li contestat que ella havia estat perseguida com a constitucionalista a Catalunya, li respongué irat, “Però què s’ha cregut Sra. Camacho?” Ella es va quedar tan fresca i responent que els culpables són els catalans pel cop d’estat realitzat. I així marxen les relacions entre Espanya i Catalunya ara que el PSOE, ha creat “el govern de tots”, però els trens no funcionen, la gent parla més castellà que mai i les obres van a marxa lenta i culpen la manca d’inversió de fa anys, sense recordar-se que ells formaren part de l’equip repressor segons la conveniència del moment.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari