El temps ja no permet silenciar la veritat. Quan la fe es confina en l’exclusió i l’abús, hi ha una responsabilitat espiritual de trencar amb tot allò que ens envaeix i ens oprimeix.
La crisi que avui sacseja algunes branques de l’Església és una ferida oberta que clama a ser sanada amb un crit radical de llibertat i d’amor autèntic.
El cas del Sodalici de Vida Cristiana és, sense dubte, un exemple devastador de com el poder i l’obsessió ideològica poden desvirtuar el missatge evangèlic. Aquesta organització, fundada per Luis Fernando Figari –un fervent admirador de Primo de Rivera, que va intentar transformar el fervor polític en un dogmatisme espiritual abusiu– ha arribat a ser un sinistre reflex de com es pot explotar la fe per sotmetre i destruir. El degradant càstig d’obligar els fidels a llançar-se a roques en ple hivern, a viure en condicions inhumanes o a consumir allò que és indigne, no és menys que una traïció a la missió essencial del cristianisme: alliberar l’ànima i encendre la llum interior.
Enmig d’aquest caos, brilla amb resplendor la tasca incansable d’aquells que, amb cor valent i esperit irreductibles, es neguen a acceptar aquest camí de foscor. El prelat Jordi Bertomeu, amic meu i mà dreta del Sant Pare; és un pilar en aquesta lluita per recuperar la veritat espiritual. La seva paciència enfront de tanta ombra i el seu compromís ferm a destapar la realitat ens recorden que la fe autèntica no es claudica davant el mal, sinó que s’arma amb la veritat per curar les ferides.
Igualment, la missió del Sant pare –que aposta per la redempció, el perdó i la transformació de l’ànima– ens ensenya que la redempció és un camí que no es recobreix sense dolor, però sí amb la determinació de convertir cada error en una lliçó de renéixer espiritualment. Aquest camí, tot i la seva ferida, és la resposta a aquells abusos que han buscat esclavitzar la nostra essència.
Però l’esperança no s’acaba allà.
En Terres de l’Ebre, tenim la sort de comptar amb un veritable llum de gresol, el bisbe Sergi Gordo, un intèrpret ferm de la pluralitat i de la unió en la fe.
Ell ens recorda que la fe no pot reduir-se a un instrument per imposar doctrines excloents, sinó que ha de florir en la diversitat i el respecte mutu. És una crida a trencar amb els motlles que ens volen uniformar, a rebel·lar-nos contra aquells que, sota el vel de l’autoritat, volen transformar la nostra espiritualitat en un instrument de poder i opressió.
A Terrassa, el dolor és palpable quan un col·legi concertat –el Centre Mare de Déu del Carme– ha succeït la subversió silenciosa d’un projecte pedagògic que ha deixat enrere la riquesa cultural i lingüística a favor d’un ultracatolicisme imposat, d’una ultradreta que exacerba el rancor i la intolerància. El Camí Neocatecumenal, amb les seves arrels sectàries, ha penetrat sense avís les aules, arreu on s’ha substituït el diàleg per l’obediència cega i el calfred de la repressió per la veritable llum del coneixement.
Aquest clima de repressió és inacceptable per aquells que creiem en una fe que abraça la vida, que dona la mà a tothom, sense distincions ni exclusions. Jo, com a bona cristiana –amb tots els meus defectes i virtuts– afirmo que el missatge evangèlic sencer no es pot reduir a un dogmatisme que ens vol tancar en un mateix motlle. En la meva parròquia, la diversitat és la força que ens uneix: aquí hi ha comunitat LGTBI, divorciats, gent extremista, d’esquerres i de dretes, tots amb el desig sincer de trobar en la fe un camí de llibertat i diàleg.
És el moment de cridar, sense por i amb el cor plenament obert, que la veritable espiritualitat no es ven ni es corromp per l’opressió. Que aquells que abusen del seu poder –aquestes estructures que ens volen sotmetre– ja no ens representen. La nostra fe és radical i espiritual a la vegada: és una flama viva que no es pot extingir davant la foscor, un crit vehement que reclama justícia i redempció per a totes les ànimes.
Així, amb el cor encès i el crit d’alliberament a la gola, convoquem a tots els que creuen en una fe que transforma, en una espiritualitat que no es corromp, a unir-se en aquest moviment de llum. És hora de trencar amb l’engany i la hipocresia, de reclamar la nostra dignitat i la veritable essència d’una Església que abraci la diversitat, la veritat i l’amor sense límits.
Que la llum ens guiï en aquest camí de redempció i que, en el crit de cada cor sincer, ressoni la promesa d’una fe lliure, inclusiva i transformadora.
Fes el teu comentari