L’empresari de Mataró, Miquel Biada, va fer possible posar en funcionament el primer tren entre la seva població nadiua i Barcelona. L’objecte era poder desplaçar les mercaderies i els viatgers del Maresme a la capital de Catalunya, abaratint els costos econòmics i reduint el temps del desplaçament. Això succeïa l’any 1848 i el viatge costava 36 minuts. Com a empresari, Biada havia estat a Veneçuela i a Cuba aconseguint una fortuna gràcies a l’esforç, el treball i a la imaginació. A Cuba li havien cridat l’atenció els trens que uns anys abans ja hi funcionaven. Eren màquines i vagons construïts a Anglaterra i ja l’any 1843 va creure que el tren suposaria el futur del transport. Per això va viatjar a Anglaterra, i havent convençut del projecte a altres capitalistes catalans, va començar a treballar per construir la línia del tren entre Mataró i Barcelona, i posar-la en marxa. Amb el ferrocarril, la prosperitat industrial del Maresme estava assegurada. Tot per la força d’un empresari i convèncer a altres capitalistes de les bondats del projecte .
A Espanya, el primer tren va funcionar l’any 1851, tres anys més tard. El seu principal objectiu era facilitar els viatges als reis, en aquest cas a Isabel II i als seus amants, entre els palaus d’Aranjuez i de Madrid. Qui va pagar el tren? El va finançar l’Estat, amb els diners de tots, i sobre tot dels catalans, que com sempre, els impostos marxen al Ministeri d’Hisenda i la majoria es difuminen pels despatxos madrilenys i ja no tornen. Vet aquí la diferència! A Catalunya el trens pagats amb capital català servien per progressar, per industrialitzar i abaratir costos. A Espanya serviren pel gaudi personal de la reialesa i la seva cort. Per tant a Catalunya paguem nosaltres i construïm les infraestructures per produir riquesa i llocs de treball. Com es va fer amb la primera autopista de la Mediterrània construïda pels anys 70 finançada per la Caixa havent-se negat l’estat del general Franco a finançar-la perquè no sortia de Madrid. Per circular-hi i amortitzar-la havíem de pagar peatge. Anys més tard la majoria de les autopistes espanyoles pagades per l’Estat eren gratuïtes. Quan s’han eliminat els peatges, amb manca de carrils, l’autopista AP-7 de la Mediterrània, ha quedat col·lapsada i els catalans paguem les conseqüències. Vam pagar per construir-la, vam pagar peatges durant 40 anys, i ara que el PSOE la va alliberar de peatge, ha quedat obsoleta, és multipliquen els accidents i les retencions. Com sempre, el PSOE diu que aviat arribaran solucions, però com Rodalies, ningú les veu.
Aquell primer tren entre Mataró i Barcelona posat en funcionament gairebé fa dos-cents anys el temps que invertia d’anar d’una població a l’altra era de 36 minuts. Saben quan costen actualment els trens de Rodalies per anar d’un lloc a l’altre? Cobrir el mateix trajecte avui costa entre 43 i 45 minuts. Quan Espanya presumeix dels AVES que funcionen a 300 quilòmetres hora, a Catalunya els trens interiors o de rodalies els costa més desplaçar-se que en temps de la dictadura de Franco, quan les màquines eren de carbó i passar pels túnels, els viatgers s’havien de tragar i omplir de fum. I així va Espanya! Tot surt de Madrid; línies de trens, avions i carreteres. I a Catalunya que patim el dèficit fiscal més horripilant d’Europa, els diners mai arriben pel benestar dels seus habitants, com succeeix amb el Corredor del Mediterrani. Madrid es fa gran, allí no els cal pagar impostos autonòmics i a Catalunya, per poder subsistir la Generalitat n’hem de pagar gairebé dues dotzenes perquè els tributs que aportem a l’Estat es queden pel camí i no retornen, malgrat les contínues promeses i ”la lluvia de millones”. I quan s’aproven els pressupostos generals de l’Estat aquí només se’n gasten la meitat. A Madrid, en canvi, per cada 100 euros pressupostats se’n gasten 200. I, així va tot, estimats lectors. Això és i ha estat Espanya durant segles quan als catalans ens tracten com a ciutadans de segona!
I una recurrència actual, ve al cas quan el Sr. Montoro, l’exministre d’Hisenda, diu, fent servir la demagògia habitual, que l’Operació Catalunya no va existir. Que el que sí va existir és el finançament del FLA per pagar els deutes que teníem els catalans, sense esmentar que de disposar del dèficit fiscal de quatre anys, Catalunya no necessitaria finançament. El mateix ministre, havent fiscalitzat els comptes de la Generalitat, va afirmar que el govern català no havia invertit cap partida per pagar el referèndum, mentre que ara els tribunals, per no concedir l’amnistia als nostres polítics, contravenint l’aprovació de les Corts i la Constitució, els acusen d’haver-se enriquit personalment i els acusa de malversadors dels diners públics.
I el mateix ministre que ja disposava per aquells dies dels llistats dels més de 800 defraudadors espanyols que tenien diners a Suïssa no els va perseguir perquè les males veus diuen que molts eren amics seus. D’aquests evasors de capitals mai més ningú n’ha sabut res. Als seus se’ls ha de protegir. Per què no es van perseguir centenars de personatges de la llista de Suïssa? O al mateix rei emèrit que tothom sabia les seves irregularitats financeres? I en canvi van fer tancar el BPA d’Andorra perquè no els va proporcionar els llistats que suposadament i molts inventats per la policia patriòtica, eren catalans.
Espanya és això; avui viatjar en tren de Mataró i Barcelona costa més que fa gairebé dos-cents anys. Ens prenen el pèl i ens afaiten en sec! Igual el del PP com els del PSOE, amb les taules de diàleg, el finançament singular, els mils de milions que han d’arribar però que ningú els veu per enlloc i les obres de carreteres que les tenen aturades de fa anys. Promeses moltes, i realitats poques; Paroles…paroles!
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari