1/ Temps era temps que un govern queia si no aconseguia aprovar un pressupost. Era una moció de censura de facto. Avui, en canvi, hi ha governs que allà continuen. Alguns fins i tot ho prefereixen, perquè un pressupost prorrogat no equival a zero diners i, en aquesta situació, es tendeix a gastar menys. La qual cosa pot ser bona per a la tresoreria: per exemple, es poden tornar crèdits o rebaixar interessos a pagar. Un endreç útil per a quan es pugui tornar a gastar amb normalitat.
2/ Bèlgica no va aplicar retallades quan la crisi iniciada el 2008 perquè va tenir un govern en funcions durant prop de 600 dies. Coses de la complexa aritmètica electoral d’aquell país… S’havien de posar d’acord dos partits duplicats: socialistes i democristians, i flamencs i valons. Quan es va aconseguir formar govern, les tisorades ja anaven quedant enrere.
3/ Penseu, a més, que l’actual govern israelià és fruit de cinc eleccions repetides, fins a generar una majoria viable. Hi ha qui aquí parla ja no de crisi, sinó de fallida del sistema, per haver repetit eleccions en dues ocasions. Escolteu, si encara anem bé…
4/ A Israel, com a Bèlgica, els serveis públics van funcionar més que raonablement bé durant crisis polítiques de tal entitat. I estem parlant de serveis públics dels millors del món, també els d’Israel, si més no els d’una part dels habitants del territori que controla. Deu ser allò de les arquitectures institucionals… O la filosofia dels temps de Ronald Reagan als Estats Units, fa quatre dècades: els governs fan nosa i sense ells tot funciona millor. No és veritat, malgrat que en casos puntuals ho sembli de debò.
5/ Però fins i tot dins de “l’anomalia” hi ha casos i casos. El rècord el té Pedro Sánchez, que ha prorrogat 4 pressupostos i n’ha tirat endavant 3. De fet, els tres primers exercicis va funcionar amb l’últim pressupost de Mariano Rajoy, que va ser aprovat uns dies abans de la moció de censura que va apartar un i enlairar l’altre.
6/ L’inconvenient és que només es prorroga la despesa corrent, no el capítol d’inversions, que és la pedra de toc principal, no l’única, d’un govern. És fer coses noves i no mantenir únicament les que ja hi havia. Però no és obstacle insalvable: les partides inversores a zero poden nodrir-se amb moviments interns del propi pressupost prorrogat. Com creieu que Espanya ha pagat aquest 2024 la nova despesa en defensa a què estava obligada per a complir la quota OTAN?
7/ I com creieu que ho faran per portar a la pràctica l’anunci de Pedro Sánchez d’aquesta mateixa setmana, d’assolir el 2% del PIB en despesa militar durant 2025? Malgrat hi havia termini fins al 2030? Doncs sense pressupost un altre any, tiraran d’aquí d’allà, i a l’engròs. Bé, suposant que poguessin aprovar un pressupost, els moviments econòmics de gran abast hi serien igual.
8/ I com en situacions anteriors que van desembocar en retallades, no oblidem que a l’Estat espanyol on hi ha calers de debò per a posar-hi mà és a partides com la sanitat i l’educació. Sobretot quan has de retallar amb presses. Perquè us en feu un compte: el ministeri d’Agricultura hauria de ser desmantellat en la seva integritat per a encaixar la quota OTAN d’enguany.
9/ Però per a les mesures anunciades, casualment coincidents amb un fet que despista l’atenció de l’opinió com el sobreconsum d’actualitat per la mort d’un Papa, igual no cal tràmit parlamentari. Bé, no és que calgui, és que el PSOE, que no tot el govern de coalició, no vol passar el viacrucis i té marge per a evitar-lo. Que fos desitjable, ja tal.
10/ Parlant del Papa difunt… Si algun dia pot esdevenir sant, li caldran dos miracles. Un ja l’ha aconseguit: que el govern espanyol, tant el PSOE com Sumar, han anat amb el PP al funeral. El segon miracle podria ser la quadratura del cercle amb què Sánchez diu que quadrarà números.
11/ Diu, en concret i és suspecte de miracle, que farà una despesa militar més que extraordinària sense tres coses. Ni pujant imposts, ni fent retallades, ni incrementant l’endeutament. Que, de fet, és teologia pura, qüestió de fe…
12/ Una part dels trets, mai més ben dit, podria anar per algunes aportacions econòmiques europees. Allò de mutualitzar la defensa, raó per la qual podria plorar-se als paganinis europeus habituals. Una altra part, perquè es preveu crear centenars de milers de llocs de treball especialitzats i ben pagats i perquè la inversió faria créixer el PIB fins a un 0,8%. Ambdues coses, generarien un gran volum nou d’ingressos fiscals…
13/ Quedem-nos a Catalunya, perquè sense possibilitats de parlar de pressupost de defensa, també en som experts en això de fer jocs de mans amb comptes públics inviables. Una mostra més que il·lustrativa pel seu pes polític: durant els primers temps del “procés” es va tirar de l’últim pressupost aprovat amb vots del PP, quan encara s’entenia amb la desapareguda CiU. Per pessigar-se, oi? Però de més verdes en maduren.
14/ I sí, si anem mirar, això de posar diners on convingui, I d’on vingui, no és exclusiu de Pedro Sánchez. L’actual govern català, presidit per Salvador Illa, està fent tota mena de promeses econòmiques. Algunes són francament interessants, com el pla de reactivació econòmica de Catalunya. També s’hi inclouen compensacions pels aranzels americans, que sonen bé i tenen fins i tot elements d’agosarament.
15/ El problema és que no hi ha pressupost ni expectativa de tenir-ne en el que quedi de legislatura, sigui poc o molt. No deixa de ser un calc de Madrid, però amb una diferència fonamental. El marge de maniobra és més limitat, molt més limitat.
16/ Madrid té la clau de la caixa del Banc d’Espanya, per dir-ho d’una forma no exacta, però esperem que entenedora. També una interlocució directa amb els mercats internacionals: ni que sigui amb interessos elevats, t’hi pots endeutar a molts i molts anys vista. Com creieu que va entomar-se la pandèmia de la Covid des del punt de vista socioeconòmic? Doncs ja ho acabarem de pagar quan els nostres nets. O més enllà.
17/ Escolteu, fa quatre dies el Regne Unit va saldar deutes que arrossegava no des de la Primera Guerra Mundial, sinó des de 1704. Insòlit, però normal a la vegada. I amics independentistes, si plantegeu que la credibilitat financera depèn en bona part de tenir un Estat, no us equivoqueu en absolut.
Fes el teu comentari