Soc una aficionada de la ràdio. Sempre m’agrada escoltar-la perquè em pareix un mitjà de comunicació essencial i necessari que ens cohesiona i que fa la seua funció mentre, a sobre, ens permet fer altres coses a la vegada. En la societat del multitasking, un luxe, podríem dir. A casa tinc un transistor menut, un d’aquells que tens a la cuina. Dilluns, que vam viure una de les apagades més importants dels últims anys, la ràdio va ser l’estrella de la casa. Quina sort tenir esta ràdio! Ens vam repetir mentre sonava tota l’estona que no teníem llum. La ràdio pública del nostre país ens va acompanyar, i ens donava la informació que ens feia sentir connectats amb un món que, de sobte, pareixia un capítol de Black Mirror. Quina sort tenir ràdio, ens anàvem repetint durant aquelles hores. Quina sort tenir aigua i menjar, i tenir llibres i una casa per on entra la llum en abundància durant tot el dia. Quina sort poder disposar de coses essencials quan les necessitem!
L’altre dia, al plenari municipal, una vegada més vaig repetir que el govern municipal s’intentava carregar la nostra ràdio pública des de feia temps. L’alcalde d’Alcanar, el senyor Joan Roig, va dir que com m’atrevia a fer aquelles declaracions, si havien fet obres a la ràdio feia uns quants anys! També va dir que els temps havien canviat, que ara diversificaven la manera com informaven la població. Ara hi havia les xarxes socials. Com si la presència d’una hagués d’anar en detriment de l’altra, cosa que ni comparteixo, ni entenc, que voleu que vos diga. Hi ha dues maneres de carregar-te una cosa. La primera és a ganivetada directa. Mort sobtada. L’altra és més dolça, i més lenta. Deixar oberta la vàlvula del gas natural i anar a dormir. La situació amb la ràdio vindria a ser més o menys així. I no només és la ràdio. És tot un patró de deixadesa. Aquell mateix plenari es va presentar l’informe de la síndica de greuges amb les queixes dels ciutadans. Carrers sense asfaltar, problemàtiques amb el CAP i dificultats per entendre els circuits administratius de l’ajuntament. Totes estes queixes ja estaven a l’informe de l’any anterior, i segurament estaran al següent. La raó és que no hauria de ser una sort poder disposar de coses essencials quan les necessitem. Creieu que és essencial publicar vídeos i múltiples reportatges cada vegada que es fa un esdeveniment? Potser sí, potser ho és i d’això sobreviurem a la distopia en la qual s’està convertint este poble.
Ma iaia Ramona sempre usava la frase aquella de “qui no en ve de raça, o en fa poc, o en fa massa”. La gent del govern municipal, que abans d’estar al govern no els veuries massa sovint als actes culturals del municipi, de sobte, arriben al que creuen que és lo poder i resulta que la cultura és el puntal de la seua política. És tan absurd que fins i tot fa gràcia. El mateix dia de l’apagada vaig sentir dir pel carrer: més de cent actes al programa de festes d’enguany! Em pregunto si cada vegada que es maltracta un animal compta com a un o si els hauríem d’agrupar. A este poble, la quantitat ha passat per damunt del criteri. Més actes, més fotos, més vídeos. Tot és comunicable, menys allò que és essencial. Quan es tracta de coses essencials, la mateixa regla no aplica. Com més nets tinguem els carrers, millor. Si els treballadors de l’ajuntament treballen a gust, millor podran treballar per al nostre poble. Com millor mantinguem els equipaments municipals, millor s’utilitzaran. Com més impulsem els mitjans públics amb informació veraç i rellevant, millor informada tindrem a la població. Com més debat polític hi haja, més s’engrescarà la gent. Com més veritat expliquem als nostres ciutadans, menys infantilitzats estaran. Més crítics. El problema d’això és que potser els hi jugarà a la contra. Aleshores, tenim un govern que s’entreté pensant que la política és una partida d’escacs.
Però tornem a la ràdio. S’acaba el món? Un ciberatac? Un error tècnic? Ha començat la tercera guerra mundial i ens enganxa sense el kit de supervivència? Tot això ho vam sentir a la ràdio, que ahir va ser casa nostra. Va informar, va cohesionar, va acompanyar i va posar “llum” a un dia en què la foscor va anar estenent-se. Si el món s’acaba, a este poble, malauradament, no tindrem cap trinxera.
Fes el teu comentari