Sóc descendent de presoners de Mauthausen. El 5 de maig es commemora l’alliberament d’aquell camp de concentració nazi. Fa 80 anys. I encara ho portem a dins. No és només memòria: és ferida. És silenci. És ràbia.
La meva família ve de Fabara, a la Franja. Pagesos. Progressistes. Gent treballadora. Els meus avis van ser empresonats. A la meva àvia la van rapar i la van tancar. A dins, per no grillar-se, resava el Pare Nostre en català –el mateix que anys després em va ensenyar a mi. Inventava contes per no sentir els crits de les altres cel·les. Crits de dones violades, humiliades, colpejades. No va perdre mai la fe, però sabia que tornar a casa no seria fàcil. I no ho va ser.
Van deixar dos nens sols. La petita va morir d’enyor així ho deien. El meu iaio oncle i un cosí van fugir. Van acabar al camp de refugiats d’Argelers, a França. I d’allí, directes a Mauthausen.
L’infern amb nom d’ordre. Fam. Pedra. Malaltia. Tortura. Quan semblava que tot s’acabava, quan la llibertat ja es podia olorar, els van fer sortir… i els van disparar. Un es va fer el mort. L’altre, no va tenir temps. Ja eren lliures, però van morir igual.
Quan el cosí del meu iaio va tornar a Fabara, no tenia res. Les terres i les eines li havien estat preses. Alguns veïns li van tornar el que van poder. Va començar de nou. Però a casa mai es va parlar del que havia passat. El trauma era massa gran. El dolor massa viu. I la ràbia massa present.
Sabem que més de 7.000 republicans espanyols van ser deportats a camps de concentració nazis. Només uns 2.000 van sobreviure. I això no va ser casual. Va ser una decisió.
No oblidem el nom: Ramón Serrano Suñer.
Ministre de Franco. Cunyat del dictador. Aliat directe dels nazis. Va viatjar a Berlín, es va reunir amb Himmler, el cap de les SS, i va pactar el lliurament dels exiliats republicans espanyols. Va enviar llistes. Va firmar ordres. Sabia perfectament quin seria el seu destí. Quan els alemanys van preguntar què fer amb els espanyols refugiats, va dir: Espanya no els vol. Feu el que cregueu oportú.
Així es va condemnar a mort milers de persones. Així de fred. Així de clar.
I sí, tenia vincles amb Gandesa. La seva mare hi era nascuda. Encara avui, a la vila, hi queda un monument nazi amb simbologia hitleriana. Un homenatge a un aviador alemany de la Legió Còndor. Aixecat durant el franquisme. Encara en peu. Encara ofèn.
Serrano Suñer va ser còmplice actiu de la barbàrie nazi. I massa sovint, el seu nom no provoca el fàstic que hauria de provocar.
Els republicans deportats a Mauthausen no van rebre el triangle vermell de presoners polítics. No. Els van marcar amb el triangle blau dels apàtrides. Sobre ell, una “S” de Spanier. El franquisme no els reconeixia ni com a espanyols. Eren, per ells, escòria. Gent a esborrar. A fer desaparèixer.
Els van matar de totes les maneres: penjats, afusellats, gasejats, esclavitzats, morts de fam. I els que van sobreviure, mai van oblidar el número que havien de recitar en alemany a crits, sota cops.
Perquè això no va ser només una guerra entre bàndols, va ser una guerra entre germans. Sí, tothom va perdre. Però alguns van perdre-ho tot. I altres encara manen.
Els soldats? També víctimes. Els feien matar. Obeïen ordres. I sovint mataven algú que era com ells: amb una família, amb ànima, amb vida. Això és el més cruel de tot: que ens trenquen i ens posen a matar-nos entre nosaltres. I ens hi hem deixat la humanitat pel camí.
Els nazis d’ahir sabien manipular les masses. Goebbels va inventar la propaganda. Avui tenim Elon Musk movent els fils d’Internet. Hitler va arribar al poder democràticament. Trump també. I després, des de dins, van destrossar tot. Com? Sense vergonya. Sense escrúpols. Com ara. Ho estem veient. I no fem res.
Avui, el feixisme torna. Amb altres cares. Més netes, més modernes. Però el discurs és el mateix: nosaltres i ells. Els bons i els dolents. I els dolents no mereixen viure. Avui diuen que són els palestins, ucraïnesos, russos… Demà, potser som nosaltres.
I mentrestant, nosaltres, ho mirem a la mitja part d’un partit. Com si no anés amb nosaltres. Però sí que hi va.
La meva àvia em va ensenyar a pregar, però també a resistir. A no callar. A recordar. A mirar els feixistes a la cara i dir-los: no teniu ànima.
I deixeu-me acabar amb una anècdota. D’aquelles que et recorden que la història, de vegades, torna per la porta del darrere.
Fa un temps, un partit polític em va venir a buscar perquè em presentés a les seves llistes.
I sabeu on em van convocar? Als baixos de casa de Serrano Suñer.
A Gandesa. Allí em van preguntar si volia ser alcaldable.
No vaig acabar sent-ho. Vam decidir presentar-nos com a independents, amb unes altres sigles.
Però aquell lloc, aquell moment, aquella memòria… no l’he oblidat mai.
Els traumes s’hereten. Una víctima desapareguda és un dolor que no s’acaba amb la seva mort. Es queda. Es passa de pares a fills. Fins que algú diu prou. Fins que algú escriu això.
La memòria no és un luxe. És una arma. Contra el feixisme. Contra la indiferència. Contra la repetició.
Tots vam perdre. Però alguns no van tornar.
I avui, 80 anys després, encara hi ha gent que defensa els qui van pactar amb els botxins.
Per això escric. Perquè no oblido.
Perquè si oblidem, tornaran.
I no tornaran a casa. Ens tornaran a matar.
Mai més.
Fes el teu comentari