La península ibèrica va viure una apagada elèctrica sense precedents que ha posat sobre la taula una veritat incòmoda: la fragilitat del sistema i les seves vulnerabilitat en un món interconnectat.
En qüestió de minuts, l’apagada va convertir la península en un laboratori involuntari del que podria passar si la xarxa elèctrica caigués de manera sostinguda en el temps produint un impacte directe en la ciutadania i en el teixit productiu. Les llars es queden a les fosques, les fàbriques s’aturen, els caixers deixen de funcionar, les gasolineres no poden subministrar combustible, i els sistemes de comunicació i les xarxes col·lapsen. Fins i tot la distribució d’aigua potable es veu compromesa. Vivim en una societat que funciona com un sistema nerviós: si cau la llum, cau tot.
El col·lapse no només va afectar a les infraestructures, sinó que va exposar la profunda vulnerabilitat d’una societat sense mecanismes d’autodefensa, ni plans B. Més enllà del xoc tècnic està l’impacte social: milions de persones van quedar atrapades entre ascensors, bloquejades en mitjans de transport o aïllades sense cobertura. Moltes empreses van perdre producció, comerços van tancar, i fins i tot serveis d’emergència i sanitaris van quedar temporalment desbordats. La dependència de l’electricitat ha deixat de ser una qüestió tècnica per esdevenir una qüestió estratègica i de sobirania. No es tracta només de confort, sinó de salut, alimentació, seguretat i governabilitat.
L’episodi ha desencadenat reaccions polítiques i socials. Uns defensen que cal més interconnexió; d’altres, que cal més sobirania. Algunes formacions polítiques esperaven que s’instaurés el caos als carrers i que els militars intervinguessin per garantir la seguretat i l’ordre, i critiquen durament les renovables, en un exemple més de la utilització política, partidista i ideològica de qualsevol situació per desesperada que aquesta sigui per a la majoria de la població. Per suposat que cal investigar i arribar als fons de la qüestió del que va passar per a intentar evitar-ho, alhora que exigir les responsabilitats tècniques i polítiques que corresponguin; però també cal posar fre al negoci de la inestabilitat. En aquest sentit, la liberalització del sector elèctric iniciada l’any 1997 pel govern d’Aznar va transformar el sistema en un mercat privat. L’objectiu era fomentar la competència, però en la pràctica va concentrar el poder en mans de poques empreses com Endesa, Iberdrola i Naturgy que, actualment, controlen la major part de la generació i distribució, mentre que l’Estat ha perdut capacitat de planificació estratègica. A qui interessa un sistema inestable, qui té poder de decisió? Enmig d’aquest escenari, Red Eléctrica Española és el gestor tècnic del sistema i l’únic operador del transport d’alta tensió. Tot i tenir una participació pública d’un 20%, és una empresa cotitzada, sotmesa també als interessos del mercat. En la gran apagada, va ser qui va coordinar la resposta, però no va poder evitar el col·lapse. Això obre un altra pregunta essencial: pot un operador “neutral”, però jurídicament híbrid, sostenir una funció estratègica en moments crítics?
Cap solució serà efectiva si no es posa el focus en el per què tenim un model pensat per maximitzar beneficis i no per garantir l’estabilitat col·lectiva. Sense capacitat de planificació pública, sense control sobre els recursos estratègics i sense una visió a llarg termini, qualsevol crisi tècnica es converteix en una crisi sistèmica evidenciant una dependència estructural de les interconnexions europees i una manca de resiliència interna.
El col·lapse no ha estat només un accident tècnic; sinó un toc d’atenció majúscul que ha exposat la vulnerabilitat d’un sistema construït sobre la fe cega en l’eficiència, la desregulació i la hiperconnectivitat. En un moment de transició energètica i de inestabilitat geopolítica, cal preguntar-se si podem continuar delegant la seguretat col·lectiva a un entramat d’actors privats, algoritmes de mercat i protocols automatitzats. El futur no es pot improvisar: cal planificar-lo, amb sobirania, i amb el benestar de la ciutadania al centre. Perquè si hi ha una propera apagada potser no sigui només de llum, sinó de confiança.
*Jesús Gellida, politòleg i escriptor
@jesusgellida
Fes el teu comentari