1/ Una enquesta del CIS diu que 6 de cada 10 espanyols es van sentir desinformats durant l’apagada del 28 d’abril. Sense ànim de desacreditar aquesta xifra, direm que resulta curiós que el servei d’opinió pública del govern publiqui dades que no deixen gaire ben parat el propi govern. Però de més verdes en maduren. O igual són xifres “maquillades”, perquè eren pitjors.
2/ I ara ve quan algú diu que ens vam equivocar la setmana passada dient que les administracions en general no van informar malament del tot. I cap problema a rectificar si fos el cas. Però hi ha coses que no lliguen. La queixa principal és que no s’informava de quan tornaria la llum. I aquesta dada, ni que fos de forma aproximada, entre 6 i 10 hores, es va donar de bon començament.
3/ En algunes zones, l’apagada va arribar a les 12 hores, o les va superar, però van ser minoritàries. És més, de les recuperacions parcials del subministrament se’n donava informació periòdica, fet que no tingueu dubte que va donar alguna confiança i tranquil·litat. I les causes, l’endemà. La primera prioritat era poder tornar a tenir internet, veure la tele o poder posar una pizza al microones, no ens enganyem.
4/ Què ha pogut passar, doncs, perquè hom se senti desinformat? Doncs són bàsicament dues coses.
5/ La primera és fàcil d’entendre. Les telecomunicacions van caure una hora i mitja després de l’electra. Ni mòbils, ni fibra òptica, ni xarxes, ni la tele de casa. Res. Per molt que els governs hi pengessin coses o volguessin tirar de tots aquests canals.
6/ I és greu. Potser disculpable en el cas d’un ajuntament petit. Però molt preocupant en el cas de les administracions que han de donar la cara, vulguis o no, en situacions extremes. I que, en teoria, disposen dels mitjans necessaris, ja que en teoria poden pagar-se’ls. En punts posteriors hi tornarem.
7/ Per descomptat, la solució analògica en temps tan i tan digitals és de traca. I ja no era comprar, a la desesperada, ràdios de les de piles, més valuoses en aquells moments fins i tot que telèfons via satèl·lit. No poca gent va buscar-se la vida anant al cotxe, on podien escoltar-se les ràdios que tenien grups electrògens per continuar emetent per les ones hertzianes. I de passada, carregar el mòbil. Naturalment, si tenies benzina per aguantar unes hores, ja que les benzineres també estaven penjades.
8/ Les audiències dels mitjans de comunicació d’aquells moments són al·lucinants. Telemadrid va arribar a tenir el 100% de share en alguns moments… Com és possible? Entre les poques cases encara amb llum, n’hi havia algunes amb un audímetre instal·lat als seus aparells. Però sabeu quantes eren? Doncs la rodona xifra de 3. Tres, literalment. Casualment, tots tres tenien engegada TeleAyuso. Ara, aquest 100% vol dir res?
9/ A Catalunya les coses no van anar gaire diferent. L’altre dia, a Francesc Mauri li van preguntar si va tenir consciència d’estar donant informació en directe per a ningú. I sí, van ser quatre gats literalment, malgrat els percentatges. La resposta de Mauri va ser honestíssima. Podíem emetre i havíem de fer-ho per qui pogués pescar-ho. És allò del servei públic, oi?
10/ La segona qüestió, disculpeu la dilació, és més d’actituds prèvies. Fa només tres dècades, potser menys, no hi havia la hiperdemanda d’informació dels temps presents. Tampoc hi havia la hiperoferta actual. I passaven successos greus, però una part important de la gent se n’informava cada 24 hores, que era quan arribava al carrer una premsa de paper.
11/ Llavors, les ràdios i les televisions convencionals anaven més ràpides que els diaris. Però era tant i tant, malgrat el decalatge cronològic? Potser no, però no era per l’oferta, sinó per la demanda. Alguns no és que haguem crescut amb aquest model, sinó que el coneixem molt bé perquè ens hi vam començar a guanyar la vida.
12/ És més… Quants de nosaltres, que ja tenim cabells blancs a manta, quan marxava la llum assumíem que n’hi havia per a alguna estona? I que talls de llum més llargs els havíem acceptat millor, i no ens havien neguitejat tant? Pensem-hi, si més no, el que tenim vivències anteriors.
13/ Ara, és clar, estem al segle XXI i tenim expectatives diferents. Esperem més, en concret, i és normal. I això encara que puguem pensar, racionalment, que un senyor problema com el de l’altre dia es va resoldre en una fracció irrisòria de temps, en comparació d’avaries similars, o menors, a les primeres potències mundials.
14/ Una part no menor de la qüestió és la velocitat que hem imprès a les nostres vides. Tot ho volem al moment. I que ens ho serveixin immediatament. Arribem a descartar productes de consum, o un proveïdor, perquè no arribarà l’endemà mateix. Millor abans d’acabar el dia. Amb la informació ens passa exactament el mateix.
15/ És consol? No, sempre que tinguem en compte d’on venim i on estem realment. Realment, és la paraula clau. Això no treu responsabilitat als governs d’ara, ni en relació a l’avaria, ni amb com van explicar-la. Això darrer, millorable.
16/ Arribats a aquí… Els governs no haurien de tenir una forma de comunicar a la ciutadania, en cas de perill, de la forma que fos, sense estar pendents de xarxes que depenen d’operadors privats? O pendents de subministraments que no acaben de controlar, com el de la llum dels quals acabem de descobrir que en tenim una dependència extrema? Doncs seria molt pertinent, perquè no hi ha informació menys eficaç que la que sí que s’emet, però no pot arribar als destinataris per motius de mercat aliens a qui l’emet.
17/ També és pertinent discutir quina és la prioritat comunicativa d’un govern en cas d’emergència. Si els seus propis canals, si són immediats, o si via una roda de premsa tradicional, potser més lenta, tot i que molt menys que abans. Antics companys periodistes, aquí estem per la feina de parlar-ne. I en totes les ramificacions possibles, inclosa una de molt antipàtica: si no funciona res, perquè tot ha caigut, funciona el quart poder?
18/ Si tots entenem que en situacions com la de la dana de València, per salvar vides el que calgui, i que els mitjans, sense negar el seu paper crític, poden ajudar-hi, tindrem molt de guanyat. Consti que el que no va anar bé a València no va ser culpa de la premsa, sinó del govern de torn.
19/ Per anar acabant, hom ha plantejat si quan l’apagada no s’hagués pogut enviar informació a la ciutadania mitjançant el sistema d’alertes de Protecció Civil. Els tècnics, que són els mateixos des de fa diversos governs i això potser és un punt a favor, han explicat perquè van descartar-ho.
20/ D’una banda, les telecomunicacions, quan encara funcionaven, estaven tan febles que una remesa massiva de missatges podria haver precipitat la seva pròpia apagada. De l’altra, que aquest sistema té sentit per a enviar instruccions a la població en situacions greus. És a dir, no surtin al carrer, pugin a pisos alts, corrin cap aquí o cap allà…, no per a dir a quina hora tornarà la llum.
21/ Perdoneu-nos la immodèstia d’afegir una postil·la. D’aquestes alertes no se’n pot abusar, perquè si no són excepcionals el personal acabarà no fent-ne cas.
22/ Tanquem recomanant la lectura de “Muerte de un presidente”, de l’historiador nord-americà William Manchester (1922-2004). Narra l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy des de quatre dies abans a quatre dies després. No espereu cap revelació, ja que l’obra subscriu al peu de la lletra la versió oficial d’aquell fet. El seu principal valor és la descripció de com la ciutadania americana va viure aquell magnicidi i de com van funcionar els mecanismes d’informació.
23/ Sobta llegir les reaccions de pànic que van produir-se en les hores posteriors fins i tot a milers de quilòmetres de Dallas. Un pànic en què va ser decisiu el col·lapse del servei telefònic: milions de trucades realitzades en aquells moments, fruit d’una histèria col·lectiva, van provocar una caiguda històrica. Hom pensava que l’assassinat havia estat un cop d’Estat (no s’equivocaven, no) i que la interrupció de les comunicacions n’era la segona part.
24/ Allò va ser, a més, la primera “tragèdia mediàtica” de la història. El primer cop que un fet de gran impacte emocional va ser transmès pràcticament directe. No n’hi havia experiència i la forma d’informar-ne es va improvisar sobre la marxa. Sorprenentment, aquelles fórmules continuen vigents a data d’avui, exactament iguals en el concepte, si bé a més velocitat.
25/ La part de reacció popular va ser molt semblant a tants fenòmens anteriors i posteriors, perquè no depenia de la tecnologia sinó d’emocions bàsiques, fins i tot de pors. Les circumstàncies tecnològiques, si de cas, podien i poden agreujar les coses.
26/ I és clar, els governs no són el psicòleg de guàrdia, però també han de gestionar aquestes situacions, en què hi ha en joc quelcom més que un malestar personal. No és senzill, perquè la psicologia de masses és bastant més complicada, sobretot si és a fi de bé. Però possible? I tant. Com dèiem en punts anteriors, debatem-ho, que hi ha marge per a millorar coses, malgrat la roda estigui inventada de fa molt.
27/ Disculpeu que sigui tan llarg. Però és que hi havia moltes coses a dir.
Fes el teu comentari