No som blancs ni negres. Som tebis. I potser és aquí on rau la nostra veritat més profunda.
Pepe Mujica va ser guerriller, va empunyar les armes, va estar empresonat durant més d’una dècada, va viure confinat en un metre quadrat i va sobreviure. Més tard, es convertiria en president de l’Uruguai, símbol d’austeritat, de saviesa popular, de paraula viva i reflexiva. Un home que, des de la seva xacra humil, va parlar al món amb una veu que combinava coratge, dolor i esperança.
La seva biografia és plena de clarobscurs. I és precisament per això que ens interpel·la. Mujica és la figura incòmoda que ens obliga a deixar enrere els judicis ràpids, les etiquetes fàcils, el maniqueisme de bons i dolents. La vida humana és massa complexa per ser reduïda a un codi binari.
Avui vivim en una era que vol certeses immediates. Volem saber de seguida si algú és digne o indigne, si cal exaltar-lo o cancel·lar-lo. Però la veritat és que la majoria de nosaltres vivim al mig: som tebis, contradictoris, fràgils.
Pepe Mujica no va oblidar el que havia fet en el passat. No ho va esborrar. Va aprendre a conviure-hi. A transformar-ho. El seu viatge recorda el de Dante a la Divina Comèdia: només després de travessar l’infern i reconèixer els propis dimonis, pot arribar a purgar-se i mirar cap a una nova llum.
No es tracta de justificar la violència ni de blanquejar el passat. Es tracta de mirar-lo de front. D’acceptar que algú pot haver ferit i, amb el temps, també haver volgut curar. Que algú pot haver-se equivocat profundament i, anys després, ensenyar-nos a viure amb dignitat, sense odi, amb sobrietat i sentit del límit.
Pepe ho deia clar:
“Pobres són els que necessiten cada cop més. Perquè si no ets feliç amb poques coses, no ho seràs amb moltes.”
També ens parlava del luxe de perdre el temps amb un amic, de la bellesa de l’amor quan es torna costum, i de la mort com l’aventura que dona sentit a la vida.
“No vaig canviar un carall, però m’ho vaig passar bé. I vaig fer amics. I li vaig donar sentit a la meva vida.”
Aquesta és, potser, la lliçó més gran que ens deixa: no som el que vam fer en un moment determinat, sinó el que triem fer amb tot el que hem estat.
Podem pujar molt alt, i podem caure molt avall.
Però mentre hi hagi consciència, mentre hi hagi capacitat de mirar endins, hi ha camí.
Pepe Mujica no és un mite net ni idealitzat. És un home que ens reflecteix: inconformista, contradictori, sembrador.
I en temps d’odi ràpid i d’herois estèrils, potser això és justament el que més necessitem.
Fes el teu comentari