1/ L’increment de la taxa turística ha provocat un fenomen paranormal, dels més surrealistes que es recorden a la política catalana. El govern de la Generalitat, en un exercici de duplicitat jurídica una mica estrany, considerant el que explicarem a continuació, va portar al Parlament la convalidació de dos decrets: el de l’augment, i un altre que l’ajornava fins a l’octubre.
2/ I penses: per a què? Si vols que entri en vigor a la tardor, espera a finals de setembre, oi? Fins i tot tindràs marge per a convèncer qui t’ho ha de votar, que està per la feina, però de forma peculiar. I què passa? Que el primer decret, el de l’augment pròpiament dit, queda convalidat. Però el segon, el de l’ajornament, no. Els partits que han donat suport al govern en el primer cas, no ho fan en el segon.
3/ Resultat pràctic… El primer decret entra teòricament en vigor, ja que està aprovat, però no ajornat pel segon. I el govern passa la maroma, intentant-ho tot: de no publicar el decret al Diari Oficial, a demanar al sector que no l’apliqui, passant per aprovar un segon decret d’ajornament.
4/ No és de manual de Dret, sinó de Psiquiatria. Un govern intentant impedir, o si més no “dificultar”, que s’apliqui un decret seu.
5/ Una d’organitzativa… Això de la DGAIA (Direcció general d’atenció a la infància i l’adolescència) no hi ha per on agafar-ho. Però no és un tema precisament nou. Feia anys i panys que tothom sabia que allí hi passaven coses rares. El més fotut, però, no són les presumptes irregularitats econòmiques, sinó negligències gravíssimes en l’atenció a menors.
6/ I passen dues coses. La primera, que ha sortit en processó la confraria dels que ho sabien, tot i que han callat fins ara, que s’apunten al bombardeig. La segona, que la hipocresia de la política ens permet veure partits posant el crit al cel i acusant l’actual govern, quan manaven ells en èpoques prèvies del problema. No se’n van adonar llavors?
7/ Una dada històrica sobre les pròrrogues pressupostàries. El primer canceller de l’Alemanya unificada, Otto von Bismarck, va governar durant 19 anys consecutius (a banda els que va sumar prèviament com a líder polític de Prússia). Tot i encapçalar un règim autoritari, d’aparences democràtiques però autoritari, l’estabilitat no n’era el punt fort. La principal crisi política d’aquell període va comportar 7 anys seguits de pròrrogues del pressupost.
8/ Però sabeu que en va opinar el canceller de ferro, com se’l coneixia, quan li van preguntar? Doncs que havia estat un període especialment feliç. De diners n’hi havia, de totes formes, i es podia jugar amb les partides. Tot plegat, sense passar pel Parlament. Us sona, oi? Pedro Sánchez va pels quarts pressupostos prorrogats. I si aconsegueix acabar la legislatura, amenaçarà el rècord de Bismarck.
9/ A data d’avui resulta difícil pronosticar com acabarà l’OPA del BBVA sobre el Sabadell. Hom pot pensar que no prosperarà, perquè depèn d’un govern molt pressionat políticament perquè digui que no. Però no descarteu les pressions de la gran banca, que seran més dissimulades però no menys eficaces.
10/ Una part de l’embolica que fa fort d’aquesta operació és que el Sabadell no s’oposa, estrictament parlant, a ser absorbit. Diu que el BVVA paga poc. Fet que potser indica que alguns no volen “salvar” l’entitat, sinó garantir-se una jubilació daurada. Encara més, volem dir.
11/ Un dels temes implicats en aquesta OPA és què pinta l’economia catalana dins d’Espanya. Que no és que no en sigui un dels motors, tot el contrari, però té un poder decisori escàs. Escàs, per dir-ho fi.
12/ Una cosa de Feijóo que cal desmentir. Del PIB sí que es menja. Oitant que sí. Una altra cosa és com està repartit. Que d’aquí ve quelcom que és més que una sensació: que la macroeconomia va a tota vela, però la vida quotidiana de les persones no tant.
Fes el teu comentari