Encara ens pensem que el paisatge s’autogestiona. Que la muntanya s’endreça sola, que els boscos saben quan espaiar-se per evitar incendis, o que els fruits antics de les nostres terres seguiran esperant-nos, fidels. Però no. El territori, si no es cuida, s’abandona. I quan l’abandonem, ho perd tot: biodiversitat, cultura, activitat econòmica…i futur.
L’agricultura i la ramaderia tradicionals no són només sectors productius. Són gestors de territori. Mantenen oberts els paisatges, regulen l’ús del sòl, preserven la biodiversitat i generen vida. Cada vegada que un ramat deixa de pasturar o que un hort tradicional es deixa perdre, estem permetent que el bosc creixi sense control, que el foc hi trobi combustible, que els fruits locals desapareguin i que el relleu generacional esdevingui una quimera.
A les Terres de l’Ebre tenim un patrimoni de valor incalculable: varietats antigues adaptades al nostre clima canviant, races autòctones que han modelat el paisatge i una cultura agrosilvopastoral que forma part del nostre ADN. Però aquest patrimoni es troba en regressió. Cada cop hi ha menys ramats, menys pastors, menys bancals conreats, menys consumidors que valorin el que és propi.
I no es tracta només de romanticisme o nostàlgia. Es tracta de sostenibilitat, de sobirania alimentària, de lluita contra el canvi climàtic, de desenvolupament rural. Gestionar el territori no és una opció. És una urgència. I cal fer-ho amb una mirada integral: des de la conservació de varietats i pràctiques tradicionals fins a la promoció econòmica dels seus productes. Cal apostar per l’agricultura i la ramaderia que cuiden, no que exploten.
He llegit un comentari de la vicepresidenta de l’Estat Espanyol, que m’ha agradat, la valoro i li dono espenta per a que no es quedi en paraules…
🏛 «No hay sector primario posible si no conservamos nuestros ecosistemas y no luchamos contra el cambio climático»
-Sara Aagesen Muñoz, vicepresidenta, al Congrés dels Diputats (28/05/2025)
Per això calen polítiques valentes, suport decidit de les institucions i, sobretot, consciència col·lectiva. No podem continuar deixant-ho tot en mans de la inèrcia. És hora de recuperar, de cuidar, de gestionar.
Perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Fes el teu comentari