Hola Mònica, no ens coneixem. I molt probablement mai ho acabarem fent. Mira, sóc un pare de família corrent, un d’aquells que lluita i malda de fer sobreviure la seva quadrilla i que puguin tenir una millor vida i uns millors serveis dels que hagi pogut tenir jo. Serà complicat. Mira, l’assumpte és que el diumenge 25 de maig a la tarda vaig sentir una entrevista que et van fer a Catalunya Informació, al programa l’Hemicicle. Ja cap al final de l’entrevista et van preguntar que amb quin mitjà de transport et desplaçaves fins al Parlament cada dia, i vas contestar que “malauradament amb el cotxe perquè venir amb tren des de les Terres de l’Ebre òbviament seria una odissea cada dia”. I mira, em vaig sentir interpel·lat fins molt endins, perquè sóc una d’aquestes persones que han de fer tots els dies –bé, quatre dies a la setmana– aquesta odissea de què parles, d’agafar el tren tots els dies des de les Terres de l’Ebre i anar a Barcelona a guanyar-me les garrofes. I és que no tinc les dietes ni els desplaçaments pagats com segurament deus tenir tu, privilegis de diputada que veig que exerceixes sense amagar-te’n. Et ben asseguro que si pugés amb cotxe em deixaria mig sou a l’AP7… La teva frase, a més, em va recordar aquell derrotisme tant arrelat en l’ADN dels ebrencs i que el fa pensar que determinades coses són inevitables, i que ben poca cosa podem fer per a canviar-les. Des del privilegi és cert que no cal canviar les coses. És només la necessitat, i cert grau d’empatia i solidaritat social, el que et fa voler canviar un status quo que és injust. I és evident que actues des de la teva més absoluta llibertat per a poder triar com et desplaces, només faltaria. Llibertat que respecto, però que evidentment no comparteixo. Hi ha, però, una cosa que compartim: tots dos dormim cada nit a les Terres, tu a Jesús i jo a Tortosa; tots dos intentem conciliar una micarrona la nostra vida familiar i professional, i fer que com a mínim les filles em vegin cada tarda a partir de les 19h, i poder fer de pare ni que sigue unes hores. Elles s’ho mereixen. I estic segur que ho fem per absoluta convicció. I això t’ho valoro.
I t’escric també aquesta nota per a recordar-te, però estic segur que ja saps, que a les Terres de l’Ebre tenim un tren ràpid Avant, que comunica les Terres amb Barcelona en escassament 1h45m, i que permet precisament això, poder anar i tornar el mateix dia de forma ràpida (de fet, és el tren que agafo cada matí per a pujar a Barcelona). I segur que també sabràs que des del mes de gener de 2025 aquest tren Avant és gratuït, ja que s’ha inclòs en els abonaments recurrents, que finalitzen aquest mes de juny. I també sabràs, perquè estic segur que ets una persona informada, que aquest Avant ha estat una reivindicació permanent de la Plataforma Trens Dignes, de la qual en sóc membre, i que actualment maldem per a que aquest tren es mantingui i que a partir del juliol es pugui incloure dins les tarifes de regionals. Maldem per a què això sigui així, i a més ho practiquem de manera activa, quan ens reunim amb representants polítics a Barcelona, invertint temps personal que dedicaríem a les nostres famílies, i que –bojos de natros– ens el passem al Departament de Territori en busca d’una mica de justícia social per a tots els ebrencs. Mònica, anar i tornar amb tren de Barcelona és possible, i ara encara més amb l’Avant. Tot depèn del temps que vulguis invertir i de quina mena d’odissea diària vulguis assumir. A cadascú el defineixen les seves accions.
I saps, t’escric també aquesta nota perquè em decep profundament que representants polítics del meu país i de la meva Terra diguin que es veuen obligats a agafar el cotxe perquè no poden anar amb tren. Mira, et convido a què li preguntis l’experiència d’agafar el tren al també diputat ebrenc Albert Salvadó, que alguns dies he vist a l’Avant, i després fent canvi de tren a Sants per arribar fins l’estació de França. O també que parlis amb el senador Jordi Gaseni, de l’Ametlla de Mar, que també és un usuari habitual del tren. És el mateix que porto fent jo quatre dies a la setmana (jo vaig fins Passeig de Gràcia) des de fa quasi 10 anys. Mira, penso que els representants polítics teniu la obligació i el deure moral de donar exemple amb els vostres fets a les mancances d’un territori. De res serveix que et passis al cotxe, i abandonis als ebrencs i ebrenques que fem aquesta odissea, als qui per necessitat agafem el tren, o als qui creiem i defensem el tren, hi apostem i ens involucrem en plataformes i invertim temps personal en reunions i reivindicacions per tal d’ajudar a millorar la vida dels nostres veïns. Saps, és d’una profunda injustícia palesar que qui tindria certa capacitat per a canviar les coses, ho doni per perdut i de retruc, aboqui a aquesta pèrdua a la resta.
Et convido, doncs, Mònica, a què un matí agafis l’Avant, i vegis si et funciona o no. Jo mateix reconec que no és perfecte, sobretot pel que fa a l’horari, però és el que tenim, i el que tenim cal defensar-ho i sempre lluitar per millorar-lo. I aquell matí, si vols, mirem d’assentar-nos plegats i xerrem i t’explico el que pensem que necessitem a les Terres de l’Ebre en matèria de transport ferroviari, i que des de la vostra posició pública ens podeu ajudeu a aconseguir-ho.
Fes el teu comentari