Un corrent ideològic reaccionari recorre el món instaurant una agenda ultra que ens transporta als temps més foscos del segle XX. Aquesta tendència sistèmica amenaça els fonaments mateixos de la Unió Europea i els valors democràtics que la sustenten. És una deriva perillosa cap a l’extrema dreta, que el retorn de Donald Trump ha potenciat significativament. El que abans es consideraven fenòmens marginals, avui ocupen escons, controlen el relat públic, influeixen en les polítiques i, en alguns casos, formen part de governs o lideren l’oposició.
Davant d’aquest ascens, l’elit política europea es conforma amb el “mal menor”. A Portugal, Romania i Alemanya, per exemple, les forces reaccionàries han passat a liderar l’oposició. Malgrat que no han arribat al govern, aquest fet no pot amagar el seu ascens fulgurant. Aquesta onada ultraconservadora es basa en un replegament nacional amb un discurs i una pràctica anti-immigració, constants referències religioses, i continus atacs a les polítiques d’igualtat de gènere, a les minories —amb el punt de mira sobre col·lectius com el LGBTI— i una animadversió delirant envers les esquerres.
La crisi d’identitat a la qual s’enfronta Europa juga un paper crucial. En un món cada cop més interconnectat, molts ciutadans senten que perden les seves arrels, tradicions i cultura. L’extrema dreta s’erigeix com a baluard d’una identitat nacional, apel·lant a un passat idealitzat i promovent un discurs xenòfob. La degradació del projecte europeu —amb les seves polítiques pressupostàries, econòmiques i migratòries— ha creat un escenari propici per a l’ascens i consolidació d’aquests partits. Amb la seva retòrica i demagògia, han sabut canalitzar el rebuig generat per una Europa percebuda com a “dels mercats i les finances”. La nefasta gestió de l’anomenada crisi dels refugiats va obrir la porta als discursos populistes i xenòfobs, i al relat de la por davant de qui fuig de la guerra o la misèria.
És aquí on la immigració es converteix en un dels pilars fonamentals del discurs de l’extrema dreta. La presenten com una amenaça a la identitat nacional, a la seguretat i al benestar econòmic, convertint-la en el boc expiatori de tots els mals de la societat. Aquesta situació, desmentida per les dades, és obviada sistemàticament, amb una proliferació intencionada i descontrolada de mentides i manipulacions.
La desafecció amb l’establishment polític tradicional ha creat un buit que l’extrema dreta ha sabut explotar. Això ha estat possible, en part, pel naufragi d’unes esquerres que no han sabut teixir una alternativa real i creïble a una Europa que es rearma contra Rússia, però que mira cap a una altra banda davant les atrocitats que el govern israelià comet sobre Gaza. La percepció d’unes elits allunyades de la realitat de la ciutadania, sovint associada a la corrupció o a la ineficàcia, ha generat una profunda frustració. En aquest context, els discursos simplistes i contundents, sovint populistes, de l’extrema dreta —que prometen “mà dura” i solucions ràpides a problemes complexos— troben un terreny fèrtil.
La crisi econòmica i social, amb l’augment de les desigualtats, la precarietat laboral i la por al futur i a la incertesa, ha alimentat el ressentiment. La globalització, tot i els seus beneficis, també ha generat “perdedors”, i l’extrema dreta ha sabut capitalitzar aquest malestar, oferint bocs expiatoris fàcils: els immigrants, les minories o la pròpia Unió Europea. La retòrica de “primer els de casa” ressona en sectors de la població que se senten abandonats. Aquí també, les esquerres han fracassat.
Aquest còctel explosiu l’ha aprofitat magistralment l’extrema dreta. El seu ascens està reconfigurant el mapa polític dels estats, condicionant l’acció dels governs i el discurs dels partits. Uns partits tradicionals —conservadors, liberals i socialdemòcrates—, que sovint copien les receptes ultres, obrint així la porta a què la ciutadania els perdi la por i prefereixi votar l’original. Aquesta situació polaritza la política i comporta, elecció rere elecció, un avanç sense precedents d’unes idees que a Europa semblaven estar superades.
Si no hi ha una resposta creïble —conseqüent i solidària— a favor de la justícia social, dels drets humans i pel bé comú, amb una distribució més equitativa de la riquesa i una regeneració democràtica, l’extrema dreta i les seves solucions retrògrades continuaran guanyant el relat i avançant en conquestes politico-electorals que ens retornen als temps més foscos de la història recent del vell continent. Com diu una cèlebre frase de Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.”
*JESÚS GELLIDA, politòleg i escriptor @jesusgellida
Fes el teu comentari