1/ El govern català “liquida” la DGAIA (Direcció general d’atenció a la infància i l’adolescència) i crea una nova direcció general. Hi ha el risc que sigui un simple canvi de nom, perquè el servei no pot ser pas abandonat i qualsevol canvi organitzatiu no farà efecte demà mateix. A data d’avui, el més positiu, és un dir, és que l’organisme successor regirarà menys cireres. La part econòmica, en bona mesura, la portaran altres departaments. La possible dispersió que pugui produir-se possiblement serà millor que el desgavell d’on venim.
2/ Que la DGAIA ja sigui “història”, no treu que s’hagi d’aclarir tot el que ha passat, i que rodin els caps que toqui. Estem parlant de coses greus de veritat. I per això mateix, per centrar la qüestió, fem unes addendes imprescindibles als comentaris sobre el tema de fa dues setmanes. Tres en concret.
3/ La primera, l’explotació sexual denunciada no és la causa del problema, sinó una “simple” conseqüència. La segona: el paper d’estrassa d’una part del tercer sector (volem pensar que no tot) que ha fet un mal terrible a la idea i a la pràctica de la solidaritat. La tercera… Hi ha crítiques “neoliberals” que no plantegen que l’Administració recuperi la gestió directa de serveis tan sensibles: aviam si no troben les entitats socials diabòliques per definició, però no tindrien problemes que tot acabés en mans del Florentino de torn.
4/ L’extrema dreta va a tota màquina a les eleccions a Europa. Però en el cas de l’Estat espanyol, està en el 14è lloc del rànquing, amb un 12% del vot. Molt per sobre està Itàlia, 35%; França, 33%; Austria, 29%; Suïssa, 28%; Països Baixos, 26%; Portugal, 22,6%; Suècia, 21%; Finlàndia, 21%; Alemanya, 20%; Bèlgica, 15%; Regne Unit, 15%; Dinamarca, 14%, o Noruega, 12%.
5/ El que passa aquí no és per tirar coets, entre altres motius perquè, com a tot arreu, l’auge de l’extrema dreta estira cap a les seves posicions la dreta tradicional, més o menys “normal”. Fins i tot una part de l’esquerra sembla, de vegades, voler competir amb els discursos d’extrema dreta.
6/ Això darrer us sembla rar? Doncs mireu els resultats electorals a barris de l’àrea metropolitana de Barcelona. Són barris obrers, on l’esquerra històricament ha guanyat. Però on Vox no és que quedi quart o tercer, sinó directament segon. I ja no és que apallissin l’esquerra més o menys alternativa, sinó que li tenen posat l’alè al clatell a
l’esquerra que en deien instal·lada
7/ Que això no es traslladi a la composició dels ajuntaments, es deu a la llei electoral. El nombre de regidors depèn del resultat en el conjunt del municipi. Si fos com al Regne Unit, on la representació està segmentada per districtes amb el mateix nombre de regidors, potser veuríem coses diferents.
8/ L’extrema dreta té un particular èxit electoral entre els votants més joves. El 37% dels votants de Vox està en la franja de 18 a 24 anys. Deu ser una coincidència, però enquestes fetes amb motiu del 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, evidencien que ni un 20% del jovent europeu sap què va passar en aquells mateixos anys en uns paratges coneguts com a camps d’extermini.
9/ No us cregueu que ajudi gaire la falta d’expectatives de la joventut actual. És i serà la primera generació en dècades en viure pitjor que la dels seus pares. Hi ha qui es consola dient que ara estem infinitament millor que fa un segle. I és cert, però des de llavors havíem avançat molt. I ara anem enrere.
10/ Fa un any dèiem que una part del sector turístic començava a veure-li les orelles al llop. Que el negoci se’ls començava a morir d’èxit. Bé, més que això era que hi havia un topall a partir del qual el país no podia encaixar l’impacte de l’activitat. I aquesta ja no podia créixer més per molt que volgués, més aviat s’abocava a un retrocés, sinó a una debacle.
11/ Tanmateix, aquell incipient estat d’opinió ha estat efímer. Al sector hi ha veus assenyades i que intenten mirar a llarg termini, per evitar que la gallina dels ous d’or rebenti. Però el panorama continua dominat pel diner fàcil i ràpid. És pa per avui i gana per demà, de vegades en la variant d’economia franquiciada, però a alguns-molts els
és igual.
12/ El psicodrama de la reforma de la taxa turística, que explicàvem a les matemàtiques número 85, no és més que un nou exemple dels problemes del país amb el seu model de turisme. La taxa no és perquè els visitants paguin els serveis públics d’aquí que consumeixen sense tributar, sinó per a continuar promocionant el mateix model turístic. És a dir, el sector està “dopat” amb recursos públics.
Fes el teu comentari