He de reconèixer que cada cop que es fa públic un cas de corrupció, ja sigui presumpte o amb sentència judicial irrevocable, pateixo un gran desencís. Però, més encara quan a algun d’aquells en els que tu confiaves, “els teus”, se’ls enxampa tenint comportaments rebutjables en l’administració de lo “públic”.
La corrupció és la pitjor de les malalties que pot tenir la democràcia, perquè alimenta la desconfiança del ciutadà i, a la vegada, engreixa el suport cap aquells que s’aprofiten del sistema per carregar-se’l. Nostàlgics de la dictadura que allà on toquen poder es retraten.
Però, és cert, ara ens toca a natros, els socialistes i, com em va passar els darrers anys dels governs de Felipe González, tinc una barreja de sensacions que van des de la incredulitat a la més gran de les indignacions. Com és possible que, una vegada més, persones que representaven un projecte basat en l’interès general i la defensa dels principis i valors que identifiquen a la gent d’esquerres, s’hagin deixat vèncer per la cobdícia? Encara que sigui des del màxim respecte per la presumpció d’innocència, com pot ser que un dirigent socialista tingui la mena de converses fetes públiques les darreres hores que, d’altra banda, són autènticament inculpatòries d’activitats deshonestes?
Francament, un veritable trauma per a tot aquell, com jo, que pensa que l’honestedat en la gestió de lo públic és aquella línia que mai a un representant de l’esquerra l’hi ha de ser permès traspassar. Perquè, en definitiva, aquella superioritat moral que tantes vegades se’ns atribueix es basa, en bona part, en això, “el de no representar a cap altre interès més que l’interès general”. I quan un cau en la temptació, encara que sigui presumptament, no sols ha de ser fulminat de les seves responsabilitats amb immediatesa, també s’ha d’exigir a la justícia rigor i celeritat en la seva actuació per esclarir els fets (cosa avui dia difícil d’aconseguir).
Que passarà, em pregunten persones per les que sento estima. El primer que havia de passar ja ha succeït, el comiat immediat del presumpte corrupte. Però, i després, em dieu, caurà el Govern? Hauríem d’anar a un avançament electoral? Farà Feijóo una moció de censura? En definitiva, es pot mantenir el Govern amb un clima de polarització com mai no s’havia vist en aquest país en els darrers quaranta i tants anys?
És difícil una resposta perquè, entre altres coses, no depèn només de la voluntat del president del Govern que, d’altra banda, és l’únic que pot dissoldre les cambres i avançar les eleccions. Però, jo també em faig preguntes, amb un escenari polític com l’actual, amb pujada a gairebé tota Europa de les posicions d’una dreta extrema i predemocràtica, que a Espanya representa VOX i sectors importants del PP (IDA), i amb una esquerra a l’esquerra dels socialistes més dividida que mai, sortiríem la majoria de ciutadanes i ciutadans beneficiats d’un avançament electoral? És més, hi ha algun dels partits que actualment fan matemàticament possible que governi una coalició d’esquerres que sortís guanyant d’un avançament electoral?
És clar, hi ha una darrera possibilitat per canviar el Govern sense que calgui avançar les eleccions, que Feijóo presenti (i guanyi) una moció de censura, però, no ho farà, perquè és un covard, i perquè, després de numerets com els de Ayuso amb les llengües, només la recolzaria VOX, i no en tenen prou. Per acabar, és el PP una alternativa als actuals casos de corrupció, quan resten encara pendents de sentència (des de fa deu anys) casos encara més sagnants de quan el govern d’Espanya estava en mans d’un tal M. Rajoy i es robava a mans plenes allà on la dreta tenia poder?
En fi, molt complicat i decebedor tot plegat, però, que en cap cas ens ha de fer baixar el cap als demòcrates, tot el contrari, davant situacions com les que vivim cal més exigència de transparència, a la vegada que defensa de la validesa d’un sistema polític que, no ho oblidem, ens ha proporcionat el més llarg període de pau, llibertat i benestar de la nostra història.
*MIQUEL CASTELLÓ MERINO
Fes el teu comentari