Durant l’etapa de l’auge de l’independentisme provocat per la revocació de l’Estatut aprovat per Catalunya i Espanya, els polítics que dominaven el govern, i la principal oposició, parlaven constantment, sobre “la ferma democràcia d’Espanya”. Ho repetien perquè coneixien la persecució contra els polítics catalans, amb el muntatge de la “Operación Cataluña” totalment contrària precisament al que predicaven. El PP que governava per majoria absoluta, que havia revocat l’Estatut gràcies al TC del seu color, i que no escoltava els exhorts dels diputats que el Parlament de Catalunya els havia enviat a les “Cortes” per fer-los reflexionar sobre el canvi estatutari, o al president Mas avisant-los del que podia succeir amb l’emprenyament que vivia la societat catalana, reincidia afirmant sobre la fermesa de la democràcia espanyola. I tot, amb el beneplàcit callat però ben assumit pel PSOE, amb excepcions com la de l’expresident Montilla.
Sabien que s’havia muntat l’estratègia per enderrocar les bases del sobiranisme català, emmerdant el president Pujol, amb clares trampes preparades. Emmerdar-lo havia de sortir-los rendible, inclús havent de fer tancar el BPA i la seva sucursal del Banco Madrid. Publicant als diaris madrilenys els diners inventats que tenien els principals polítics catalans a Suïssa. Divulgant mentides muntades per la policia patriòtica que pagàvem principalment els catalans amb el dèficit fiscal. I mentre, ells, els del PP, el seu president (M.Rajoy, i alguns ministres) cobraven sobresous de diner negre sense declarar-los a Hisenda de mans de Bárcenas, el tresorer del seu partit. I altres dirigents tenien afers de mils de milions d’euros defraudant i enriquint-se’n sense escrúpols. En aquells moments la “perfecta democràcia espanyola” els funcionava la mar de bé!: uns s’omplien les butxaques i als altres els perseguia la policia pagada amb diners públics, creant proves falses per tal que jutges sense escrúpols poguessin acusar-los i empresonar-los, i alguns haver-se d’exiliar per no haver de suportar la garjola.
Una democràcia perfecta! I ara, aquests perfectes demòcrates polítics que manaven l’estat, que cobraven i no pagaven impostos, existint togats que empresonaren a uns i no castigaren els altres, es barallen amb el PSOE, acusant-los mútuament de delinqüents. S’incriminen per robatoris i imputacions, com autèntics malversadors. I només per un objectiu: manar! Això més que la democràcia perfecta, “és la màfia de la democràcia” i més quan el cas Cerdán ha saltat i empastifa el PSOE. Queda la pregunta: qui se’n salva de tanta perfecció democràtica? I resulta curiós perquè l’Espanya Imperial ja ho ha patit el que succeeix actualment.
Ve al cas i he llegint una magnífica la novel·la “L’Home del Segle”, del fatarellenc, Josep Gironès que es serveix d’un protagonista centenari, en Jeroni, explicant en una llarga entrevista, els records viscuts durant el segle XIX; son episodis socials i polítics, molt d’ells desconeguts pel gran públic perquè s’ocultaven i no es publicaven als diaris. Van ser anys convulsos que condicionaren el futur de l’estat i de Catalunya. El periodista preguntava al protagonista, que era el propietari més assaonat de la Fatarella, assabentat, intel·ligent, molt instruït i coneixedor d’històries per les freqüents converses que havia mantingut amb pastors, traginers i mercaders. Gironès explica els costums del poble, intrigues familiars, afers poc lloables dins i fora la nissaga, els menjars que feien, la vida ordinària dels veïns, els topònims del terme, els renoms dels habitants, les relacions entre la gent, els noms de les eines emprades pels pagesos i els ramaders, les carrerades per on circulava la transhumància dels ramats, les relacions entre els amos i els mossos, romanços vivencials no massa lloables, la vida social i política del poble, el poder de l’església i, entre altres, els esdeveniments polítics. Un conjunt de fets que expliquen com es vivia a una poble agrícola, aïllat del món però relatat per un personatge viatger que coneixia els intringulis dels poders polítics.
I a aquestes em vull referir. Tot el segle XIX, Espanya va viure despropòsits, guerres civils, corrupcions reials, baralles dinàstiques, intrigues polítiques entre carlins i liberals, i fets que malgrat els anys que han passat es continuen reproduint actualment entre el PP i el PSOE. Al fons dels insults entre ells, aprofitant-se del poder de les togues partidistes, sempre apareix el desig de manar i contrarestar a l’adversari com sigui, com succeeix en aquests moments. El curiós és que actualment quan, Catalunya que disposa 7 diputats de Junts i 7 d’ERC, a les Corts, son decisius pel govern. I com sempre Catalunya rep les trompades, els improperis i només per ajudar a una de les parts, com també ho fa el PNV, s’incrementa la catalanofòbia i la ràbia.
Tornem a la novel·la “L’Home del Segle”. El protagonista entre històries locals i comarcals, n’explica d’estatals. Entre altres quan Napoleó entengué que Espanya era un cau de feblesa, de corrupció i de podridura que, a partir dels Borbons, s’estenia per tot l’Imperi. Convocà Carles IV i Ferran VII a Baiona, fent-los abdicar, enriquint-los amb una fortuna per la renúncia. I així els francesos pogueren ocupar la península i l’emperador va designar el seu germà, “el Pepe Botella”, com a rei d’Espanya, amb el nom de Josep I. Mentre, els diputats espanyols crearen les Corts de Cadis i en va sortir la Constitució batejada per la “Pepa” que limitava el poder reial però va provocar la divisió en dos bàndols: els liberals i els conservadors que van prosseguir barallant-se i guerrejant durant anys, de la mateixa manera que ara es barallen PP i PSOE. Explica fets de la reina Isabel, la Maria Cristina, Alfons XII, que hagueren de fugir per robar i per les desaforades delectances sexuals. Ni aquesta constitució ni altres promulgades en diferents moments no serviren de res. El mateix que succeeix en l’actualitat. Jutges, governs i partits, cadascú va a la seva i tot s’acaba, barallant-se pel poder. És “la màfia de la democràcia” per mantenir els privilegis dels que manen. Malauradament vivim en aquesta Espanya i els catalans, com hi formem part com una colònia, som objecte de maltractament continu.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari