1/ Els professionals, sobretot els tècnics, tenen la responsabilitat civil coberta per una assegurança ja no pròpia, sinó sovint del seu col·legi professional. No ens sembla una mala fórmula, tot el contrari. I no és l’abaratiment, sinó la garantia afegida. Però després passen coses curioses, fins i tot des d’una perspectiva més o menys històrica.
2/ El 1982, l’Audiència provincial de Tarragona va emetre la sentència sobre la tragèdia del càmping Els Alfacs (aquesta setmana n’ha fet 47 anys), després ratificada pel Tribunal Suprem. Les penes de presó van ser simbòliques, però la part civil, és a dir econòmica, tenia entitat. 1.100 milions de pessetes de l’època, que era un autèntic dineral. Les giragonses que es van originar, a partir dels diners anticipats a les famílies de les víctimes, van ser de traca.
3/ Bàsicament, els tribunals van “gestionar” amb els peus les indemnitzacions ja pagades. Això no impedia, és clar, fer una liquidació a l’hora d’executar la sentència. El problema és que la resolució admetia qualsevol interpretació al respecte. Per exemple, algú podia cobrar dues vegades. O no cobrar l’extra que la sentència li hagués pogut atorgar per sobre del ja rebut en els acords previs. O fins i tot que el ja cobrat li fos reclamat. I tot legal i correcte, una cosa i la seva contrària a la vegada.
4/ No és que ajudés gaire que bona part de les víctimes dels Alfacs fossin d’altres països, fet que va animar alguna asseguradora a fer jocs de mans. Però no sempre amb la dispersió de víctimes per mitja Europa i amb els idiomes com a excusa.
5/ No, la cosa tenia més sevícia. Jo he arribat a un acord amb tu perquè no em persegueixis penalment. I no m’has perseguit, si de cas la fiscalia. Però l’acord extrajudicial s’ha trencat igual. Torna-m´ho tot, o la diferència. Pagar et pagaré, però el que vulgui, que la sentència pot estirar-se com un xiclet. Embolica que fa fort. Encara estarien vives aquelles batalles, si no haguessin decaigut per esgotament, o directament per defunció. Dins del que cap, encara va acabar més o menys bé.
6/ Però tornem al principi. La indemnització més singular va ser una de les més “barates”. El col·legi d’enginyers industrials de Tarragona va ser condemnat a abonar una indemnització de 25 milions de pessetes de llavors. Si no ell, la seva asseguradora. I és que el director de la planta d’Enpetrol, després Repsol, on es va carregar la cisterna de la catàstrofe, era membre del col·legi en qüestió.
7/ Era la segona més petita de les indemnitzacions de la sentència, després us expliquem més coses, però l’assegurança va fer-se la boja en atenció al fet que el col·legiat en qüestió havia estat condemnat per imprudència temerària. Per entendre-ho… Tu pots tenir una assegurança del vehicle, fins i tot a tot risc. Però si provoques un accident anant begut o drogat, la companyia et dirà que “narinant”, que allò no ha estat fortuït. De forma encara més entenedora, que ha estat culpa teva i no un accident.
8/ I mira que ho hem investigat, però no hem aconseguit esbrinar com va acabar aquella derivada de la qüestió. No és descartable que acabés pagant el col·legi professional, potser amb algun finançament bancari a llarg termini. O no. O ves a saber, perquè el tal col·legi no sembla haver tingut una mala situació econòmica al llarg dels temps.
9/ La seva seu està, des de fa molt, a un edifici medieval més que ben restaurat i rehabilitat. I cap problema, és clar. A Tarragona, els col·legis professionals, del dels metges al d’arquitectes, et altrii, han fet molt per a la recuperació del patrimoni històric de la ciutat. Fantàstic que els enginyers industrials s’apuntessin al bombardeig.
10/ Que certes operacions immobiliàries sobre tal patrimoni històric es tiressin endavant pocs anys després d’alguna patacada judicial, il·lustra la bona salut de corporacions de dret públic, com la llei configura els col·legis professionals. És a dir, no són exactament institucions, però tampoc coses privades.
11/ Les Cambres de Comerç naveguen en aquestes mateixes aigües. Des que les seves quotes van deixar de ser obligatòries per a empreses i autònoms, l’invent és més acceptable i simpàtic, això sí. Si vols finançar “missions comercials” al Carib, o cursos de com fer paquets de regal o formacions que no et vagin ni et vinguin, ja és el teu problema.
12/ Per cert, la sentència del cas Els Alfacs va declarar que el govern alemany havia de ser indemnitzat amb 7 milions de pessetes, sempre d’aquells temps. Perquè? Perquè el país va fer-se càrrec de l’atenció sanitària a molts ferits, fossin alemanys o no, davant el desbordament de les unitats de cremats dels hospitals d’aquí i d’altres estats europeus on eren repatriats alguns afectats, que tampoc donaven a
l’abast.
13/ Us poden semblar pocs o molts diners, inflació a banda. Però l’atenció als grans cremats és particularment cara, per la longitud dels tractaments i l’hospitalització, que poden ser de mesos i mesos.
14/ El sistema de preus públics del Servei Català de la Salut no en deixa dubte. Calcula els costs de l’atenció sanitària, en ordre a establir què es pagarà a la sanitat privada, sigui concertada o no, per les feines que faci per compte de la pública. I efectivament, les cremades més greus, en el seu conjunt, poden superar tranquil·lament el cost del tractament de la major part dels càncers.
15/ D’aquella tragèdia queda poc per explicar. És més, aviat en farà mig segle i els detalls que no s’han contat, o no s’han contat gaire, ja van sent escassos. Estem preparant un article explicant-ne algun que va més enllà de l’anècdota o la curiostat, sense cap descobriment, però mostrant aspectes que paga la pena conèixer. Quedeu-vos amb uns bombers britànics investigant coses que ni les autoritats d’aquí. En aquestes matemàtiques només n’hem explicat aspectes numèrics, bàsicament econòmics, que donen una altra perspectiva, poc explorada, d’aquells fets.
16/ Punts finals afegits quan l’article estava a punt de ser enviat…
17/ Hi ha desastres a les zones oblidades del país, com l’incendi forestal d’aquesta setmana al Baix Ebre, que, sense arribar a la categoria de tragèdia del cas dels Alfacs, fan pensar molt en tres línies. Com es treballa per prevenir-los, atès que són repetitius. Com s’hi actua, que no és necessàriament malament, malgrat pugui semblar el contrari o insuficient. I com se n’informa, que és manifestament millorable des dels mitjans públics del país, quan no es tracta del perímetre delimitat per la serra de Collserola, els rius Besòs i Llobregat i el mar.
17/ Hi ha un victimisme sempitern a l’Ebre que fa més mal i tot que el més objectivable dels abandonaments. És antipàtic, però és així. El més fotut és quan les circumstàncies fan difícil no estar-hi d’acord.
18/ La tragèdia dels Alfacs va tenir un tractament mediàtic sensacionalista, de la pitjor versió. Servidor era un brivall d’11 anys, que començava a plantejar-se ser periodista algun dia, però que des d’aquella “innocència” ja es plantejava si anàvem bé. Tantíssimes coses podien explicar-se sense recrear-se en les imatges com més dantesques, millor…
19/ I és tristíssim pensar que algunes guerres polítiques consubstancials a les desgràcies, potser ens les vam estalviar, no perquè no fossin pertinents, sinó perquè estàvem en ple postfranquisme. Però no, allò no era millor, malgrat que això d’ara no sigui per a tirar coets.
Fes el teu comentari