Si hi ha un tret que és singular en tots els que vivim en pobles petits és el d’un fort sentiment de pertinença, i contra més petit és el poble més intens és aquest sentiment, que és en gran part el que manté vius a molts d’aquests municipis. Quan un o una és, a més, alcalde del poble on ha viscut tota la vida, aquest sentiment es converteix també en una obligació.
Obligació entesa, com un sentir que la vida i també el futur “del meu poble” depèn del que puguis fer per poder-lo mantenir viu i donar-li esperança de futur, quan les inèrcies de la societat, i també perquè no dir-ho, les polítiques que imperen al món que vivim van a la contra de poder viure al món rural amb les mateixes oportunitats, drets i deures que al món urbà.
La conseqüència més evident i indiscutible és el desequilibri que es demostra que el 75% de la població viu amb sols un 15% del territori. Un fet que s’agreuja cada cop més amb un despoblament accelerat del món rural, amb tots els problemes que comporta de manteniment del medi natural i de la pròpia vida també al món urbà.
La pèrdua de població comporta sovint pèrdua de serveis i això no deixa de ser una manca de drets per als ciutadans, un problema complex que sense dubte és difícil d’afrontar. El no fer res comporta un agreujament del problema que no sols afecta els pobles i viles sinó que també a les ciutats, cada cop més massificades i amb greus problemes estructurals. Amb aquest context, l’aprovació aquesta setmana al Parlament de la Llei de l’Estatut dels Municipis Rurals, és com a mínim un alè d’esperança.
Una aprovació que jo vaig poder viure al Parlament de Catalunya com a alcalde “del meu poble”, també la vaig poder votar com a diputat al Parlament de Catalunya en representació del PSC però també com a membre implicat d’aquesta societat rural. Va ser un orgull i també una sensació de sentir-se útil, per totes aquelles persones que senten i viuen el seu entorn com ho faig jo mateix, i el que és més important, volen lluitar pel futur i encara no han tirat la tovallola.
Amb l´aprovació d’aquesta Llei es fiquen les bases perquè alguna cosa canviï, potser amb les mesures previstes de finançament els ajuntaments tindran més recursos i també més facilitats jurídiques per afrontar els problemes propis del dia a dia d’un poble petit, també hi ha mesures per frenar el despoblament i els pobles són tractats amb una singularitat pròpia tan necessària com imprescindible.
Per primera vegada es reconeix que s’han de prendre mesures per afavorir que la gent pugui venir i viure al món rural, beneficis fiscals en IRPF i amb impostos de transmissions patrimonials són una mostra que s’encara el problema en la bona direcció. Són mesures aquestes de discriminació positiva, amb l´objectiu de buscar un equilibri perquè un català visqui on visqui pugui aspirar a tenir una vida i un futur, al que tots hi tenim dret.
Ara toca desplegar la llei, segur que no serà rapid ni fàcil, però estic segur que la determinació i la voluntat del govern és ferma i que ho anirem veient i vivint amb la il·lusió d´haver iniciat un camí que vol fer una Catalunya més equilibrada, millor i més justa.
Som molts els que quan ens referim al poble que ens ha vist néixer i fer grans, ens referim com el “meu poble”, i ho fem amb un sentiment que ens surt del mes endins i que potser alguns no entenen, aquesta gent avui ens sentim contents i esperançats, visca el “meu poble”.
*JOAQUIM PALADELLA, alcalde de Batea i diputat del PSC al Parlament de Catalunya
Fes el teu comentari