Tanquem una altra edició de la Festa del Renaixement i aquest any tampoc ha estat exempta de polèmica per part de l’oposició i dels membres d’espectacles afins a la seva línia de govern i a l’exregidor de Festes, Domingo Tomàs.
Tothom temia que en tornés a passar alguna a la plaça de l’Absis, sobretot després de veure que en aquesta edició se celebrava la Trobada Internacional d’Abanderats.
Però des de la direcció de la Festa del Renaixement ja es va decidir programar un acte de clausura amb la participació de fins a 15 grups que duia per títol “Renascentia, convivium omnium”, és a dir, una clara crida a la “convivència” per part de tothom, per tal d’evitar tornar a trobar-se en una situació d’enfrontaments com les que l’any passat van protagonitzar els Abanderats de Tortosa.
I sí, aquest cop s’han respectat els torns d’actuació a l’escenari, però els Abanderats van continuar generant enrenou a les xarxes socials inundant-les amb fotografies de l’actuació a l’Absis i amb hashtags com, per exemple, “Els de casa” que, a banda de ser una mica propis d’aquelles consignes de l’extrema dreta, demostren tenir molt poc respecte per tota la resta de grups d’abanderats dels altres països que tenen el mateix dret que ells de participar en l’acte de cloenda i de ser-ne els darrers a fer-ho, com va ser el cas dels italians, mundialment premiats, de Sansepolcro.
Però, aquest no ha estat l’únic problema dels afins a Roigé, ja que a la roda de premsa de valoració van dedicar-se a criticar el personal d’altres companyies internacionals, com ho és el cas de Giullari del Diavolo on, un dels seus bufons, l’Stefano Catarinelli, va ser l’encarregat de presentar els diferents grups que van actuar a l’acte de cloenda. L’acusen d’haver parlat en castellà, quan en realitat, va llegir el discurs preparat pel departament de Festes, escrit en català. Però, entremig, hi havia gags humorístics i números amb la participació del públic que els feien barrejant paraules en català i en italià. Crec que hauríem de valorar que els vinguts de fora facin un esforç en aprendre la nostra llengua i intentin usar-la als seus espectacles, en comptes de començar a minar la moral dient que no se’ls entén i que ho fan tot molt malament. Per tant, crec que la companyia es mereix unes disculpes per part del partit de Roigé que opina sense haver estat present a l’acte i sense ni tan sols havent tingut accés a l’escaleta del guió que, com hem dit, havia preparat la direcció de la Festa expressament per a l’acte.
Un dels aspectes que també han estat motiu de queixa, i aquest amb raó, ha estat el retard en l’hora en què es van llençar els focs d’artifici, a les 2h de la matinada, tenint en compte que hi havia molta gent que havia d’anar a treballar l’endemà i que també hi havia molts nens petits. Amb l’afegit que el vent que va bufar a última hora també va comportar que les cendres i els cartutxos caiguessin al cap del públic de les grades.
D’altra banda, cal destacar també que aquest any es va decidir traslladar la festa jove de les Avançades de Sant Joan al Pavelló Firal. Una festa que no té res a veure amb el segle XVI i que, de fet, només és un cau on es propicien els botellots, l’alcoholisme i les drogues. Un cau que està lluny del control policial, any rere any, ja que fins i tot s’han produït vendes de droga als nassos de la comissaria de la Policia Local. Malgrat que el consistori en reforci la seguretat i es tingui un dels protocols d’emergències més destacats de la Demarcació de Tarragona, continua sent insuficient aturar aquestes males praxis del consum d’alcohol a la via pública i dels aldarulls que molesten el veïnat. Per això, és intolerable que no hi hagi cap polític que endureixi el seu discurs per garantir que no es produeixin aquest tipus de situacions de festes paral·leles que res tenen a veure amb el segle XVI. En aquest sentit, el partit de Roigé s’ha posat al costat dels joves que criticaven també via xarxes socials la prohibició de la festa a les Avançades i han demanat que es reforci l’oferta per a ells. I és que potser s’han oblidat d’explicar que a Domingo Tomàs se li va ocórrer enviar a les Avançades de Sant Joan a tots aquells que li molestaven en un altre lloc a on ell el que volia fer era establir-hi actuacions i espectacles fixos de pagament com, per exemple, a la plaça de Sant Joan, on històricament s’ubicava el campament del Pou i a on les tavernes allargaven la festa fins a altes hores de la matinada precisament per als joves. Allà, un any es van acabar desencadenant una sèrie d’incidents, fruit de l’embriaguesa dels assistents, i es donava una mala imatge de la Festa que calia erradicar. Les Avançades de Sant Joan, doncs, es convertien en un lloc fosc, allunyat de la civilització i ombrívol on ningú hi exercia cap control i a on el consum d’alcohol per part de menors, la venda de droga i les agressions sexuals troben el seu emplaçament perfecte. Des de fa uns anys, es va instal·lar el punt lila, inexistent també anys enrere, per si calia denunciar les situacions que hem esmentat. Però bé, segons un informe tècnic de la Policia Local, la sobreocupació de les Avançades, el risc de col·lapse a la zona dels túnels i la inestabilitat d’alguns punts del terreny han estat el motiu que ha fet tancar l’espai a tota festa a les autoritats locals; més enllà del fet també que s’estan duent a terme unes prospeccions arqueològiques a diferents punts de les Avançades de Sant Joan i que, a partir de l’any vinent, es museïtzaran amb plafons, estructures i elements de recreació històrica a l’aire lliure que requeriran un cert control i protecció per evitar que siguin víctimes d’actes vandàlics.
Així que, aquests que ara es queixen de la manca de rigor històric de la Festa, potser el primer que haurien de fer és preguntar-se a on estava el rigor històric quan abanderen la defensa de mantenir festes de DJ’s d’Imagina Ràdio encobertes sota el nom d’ “Algaravia per als donzells sense son”, a on estava el rigor històric quan es permetien ampolles de plàstic i neveres als espectacles i campaments de la companyia de la mateixa exdirectora de la Festa o a on està el rigor històric quan es reivindica com a icona de la Festa del Renaixement l’espectacle dels Abanderats de Tortosa que, tornarem a recordar, van ser una invenció d’una sèrie de persones que consideraven que els vertaders abanderats del segle XVI que defensaven els Trasts de Defensa de les muralles i que vestien amb indumentària corresponent als colors dels trasts i confraries gremials que els representaven eren, potser, un espectacle poc atractiu, estàtic i avorrit.
Qui eren realment els abanderats a la Itàlia medieval?
Per inventar-se els Abanderats de Tortosa es van inspirar amb la tradició italiana dels Sbandieratori que, aquests sí, són una recreació històrica basada en la Itàlia de l’Edat Mitjana en la qual les guerres entre ciutats per disputes comercials i territorials eren ben freqüents. Els abanderats van sorgir com una disciplina més al camp de batalla on, a banda d’usar les espases, els soldats i guerrers havien d’aprendre’s un codi de comunicació no verbal amb les banderes de colors per avisar o donar ordres al seu regiment. Per exemple, llençar la bandera enlaire era el senyal per indicar que s’iniciava l’assalt del combat. I, de fet, a les acadèmies militars italianes, la bandera era considerada una disciplina formativa més i, per tant, una arma. En aquest sentit, existeix també un llibre del 1638, escrit per Francesco Ferdinando Alfieri, que explica com es realitzen 21 figures diferents amb les banderes i, fins i tot, algunes combinen espases i banderes.
A més, a altres territoris italians com a la regió del Carovigno, les festivitats amb banderes es remunten a fets religiosos vinculats a llegendes que expliquen que aquestes s’usaven per festejar l’aparició d’una Verge.
Siguin quines siguin les raons, però, aquesta mena d’art medieval s’ha mantingut al llarg de la història fins al punt de convertir-se amb una disciplina esportiva al país. De fet, les regions amb més tradició abanderada són l’Emilia Romana, el Lazio, la Toscana i Le Marche i compten amb més de 300 grups federats o agrupats en associacions. A les competicions que s’organitzen es fan proves individuals i grupals als abanderats i a cadascun dels músics de les bandes, així com també s’examina la tradició de la formació o l’originalitat dels números.
I n’hi havia d’altres, com els Bandierai degli Uffizi di Firenze, que ens han vingut a visitar aquest any amb la Trobada Internacional d’Abanderats, que tenen els seus orígens amb el conegut com a Calcio Storico Fiorentino, l’avantpassat del futbol actual, que era una disciplina esportiva que es va fundar a la plaça de sorra de la Santa Croce de Florència al segle XVI. Era un joc on hi havia quatre equips amb 27 jugadors que representaven quatre districtes florentins: Santa Croce (blaus), San Giovanni (Verds), Santa Maria Novella (vermells) i San Spirito (blancs). A les graderies, el públic, que era benestant i pertanyia als magistrats aristòcrates i representants dels oficis de la República Florentina, s’identificava amb cants i banderes de colors que servien per animar els seus equips.
Per això, potser pocs van prestar atenció a les seves paraules, però quan els abanderats de Florència van sortir a la plaça de l’Absis, el comentarista italià, bon coneixedor de la fundació d’aquesta formació, va fer la broma tot dient que aquests eren els vertaders abanderats que s’enfrontaven entre ells amb disputes cavalleresques i que, perquè el públic local ho entengués, era una mica com allò que van fer els abanderats tortosins a la cloenda de l’any passat amb els altres grups teatrals. És a dir, d’una manera subtil dir-los “als de casa” que sense ser un grup pròpiament nascut de les recreacions històriques militars, havien aconseguit protagonitzar una disputa entre rivals amb l’escena lamentable de l’any passat a la cloenda on, aquesta companyia italiana, també va viure-ho de primera mà, ja que eren un dels grups que havia d’actuar-hi.ç
Així doncs, esperem que, una vegada més, aquest breu repàs històric serveixi a alguns portaveus polítics per entendre millor el segle XVI de casa seva i per corregir el rigor històric que troben que li manca avui en dia a la nostra estimada Festa del Renaixement. I, si és de menester, que com deia l’eslògan llatí de l’acte de cloenda, el Renaixement sigui un lloc de convivència entre tots.
Fes el teu comentari