1/ Ha fet 20 anys del tsunami que va arrasar el sud-est asiàtic. Aquell desastre va demostrar que no és que hi hagi països rics i països pobres, sinó països preparats per ser rics, i no preparats per ser pobres. El tsunami de març de 2011 al Japó va fer-ne la demostració inversa.
2/ Al Japó van morir 20.000 persones. Era un terratrèmol lleugerament inferior (8,9 a l’escala Richter) al del sud-est asiàtic (9,1). Però és que la població afectada no podia comparar-se. Sobretot pel que fa la densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. A la banda japonesa del Pacífic especialment: parlem de 337 habitants per quilòmetre quadrat.
3/ Però a les ciutats més directament afectades? A Sendai, la densitat de població era de 1.349 habitants per quilòmetre quadrat. Era la densitat més alta de la zona colpejada. De fet, quatre vegades més que en el conjunt del país. I malgrat això no va tenir el principal nombre de morts, ni en proporció.
4/ No ens referim a Sendai perquè sigui seu d’una gran orquestra filharmònica, ni és cosa relacionada amb la nostra afició per la música clàssica, ni amb els grans moments que d’aquesta música tan occidental s’interpreten al Japó, que poden ser de traca. És que en matèria de catàstrofes naturals no hi ha color.
5/ Què havia passat uns pocs anys abans a Indonèsia, el país més afectat pel tsunami de 2004? Va ser l’indret que va acumular el 75% dels morts d’aquella desgràcia. Un total de 168.000. Però atenció, amb una densitat de població a la zona afectada de 134 habitants per quilòmetre quadrats.
6/ I aquí ve la gran pregunta. Com és que tens 8 vegades més morts, en circumstàncies físiques si fa o no fa? I sobretot amb un factor demogràfic 10 vegades inferior, el que és mateix que dir que a favor, molt a favor?
7/ Pot semblar el món a l’inrevés? Podria ser, però el factor diferencial és que el Japó comptava amb una xarxa d’alertes derivada del fet de ser la tercera economia mundial en termes de Producte Interior Brut. Ocupa el 26è lloc en renda per càpita, dada enganyosa perquè davant seu hi ha dues dotzenes de petits països i microestats que són paradisos fiscals: els quatre gats que hi viuen només són “rics” tècnicament.
8/ Mentrestant, Indonèsia, a qui no li va la macroeconomia tan malament com ens podríem pensar, és el setzè PIB més alt del món. Però hi ha una estructura demogràfica i una distribució de la riquesa que fa que ocupi el lloc número 114 en renda per càpita. Que les alarmes no arribessin a temps no podria ser coherent amb aquest quadre?
9/ En concret, podria explicar perquè a alguns hotels de turistes estrangers van impedir la població local refugiar-s’hi als pisos alts, tot tancat les portes? Perquè, és clar, de turistes en van morir molts, per la manca d’avisos. Però menys, en proporció. És a dir, la riquesa personal, si més no comparativament és un avantatge competitiu, fins i tot en les desgràcies. Antipàtic, oi?
10/ Anem a una altra derivada important de la qüestió. L’agost de 2005, l’huracà Katrina va devastar Nova Orleans. Allò va passar a la primera economia mundial. I no estava preparada, d’acord amb el que hem explicat fins ara? Doncs no exactament.
11/ Perquè més enllà de tot el que va fallar en la primera potència mundial, allò del Katrina va fer palès que a un país ric pot haver-hi la mateixa injustícia que a un de pobre. Perquè van passar coses que desmenteixen els tòpics que vam escoltar fins a la sacietat: concretament, que no va funcionar res i que la població negra va ser abandonada a la seva sort. I no va ser així.
12/ No us escandalitzeu sense continuar llegint una mica. A Nova Orleans tot va funcionar perfectament… És a dir, va funcionar el sistema imperant en aquells paratges, segons el qual se salva qui pot fer-ho pel seu compte, i la resta, passi-ho bé. I la població abandonada va ser la pobre, blanca, negra o de qualsevol altra raça. Els negres rics van poder fugir a bord dels seus 4×4, si no és que vivien en cases de tres plantes.
13/ El que passa, i en això tindreu raó, és que proporcionalment hi ha més negres pobres que blancs pobres. Un simple detall tècnic, que connecta amb l’antipatia del punt número 9.
14/ I unes xifres sociopolítiques interessants. L’estat de Louisiana, del qual és capital Nova Orleans, és molt republicà des d’abans del Katrina. Tot i alguna victòria puntual demòcrata, el domini republicà és insultant des de fa més de 50 anys. A les últimes eleccions presidencials, Donald Trump va guanyar per 22 punts de diferència. Però a Nova Orleans, Kamala Harris li va clavar una rebolcada impressionant: un 82,16% dels vots davant d’un 15,16%. De poc va servir, però, en el còmput total de Luisiana i en el quadre general.
15/ Per anar acabant… En un país ric, la reconstrucció també pot ser difícil. Ha estat el cas, precisament, de Nova Orleans. La ciutat va patir una important pèrdua de població. Tot i una fortíssima inversió pública, tant en projectes de seguretat contra inundacions com en general, no remuntava. Només ha aconseguit recuperar el nombre d’habitants de 2005 fa quatre dies.
16/ Però ser pobre és tan fotut quan passa la desgràcia com, després, a l’hora de la reconstrucció. Tampoc no hi ha color. També ha fet anys, en aquest cas quinze, del terratrèmol que va arrasar Haití, un dels més devastadors de la història. 316.000 morts, 350.000 ferits, el 13% de la població sense llar…
17/ I era un país tan precari que només va ser capaç d’aprofitar entre un 5 i un 10% de l’ajut internacional rebut, tant a curt com a llarg termini. Ni en la corrupció esperable, tu… Des de llavors, Haití ha esdevingut definitivament un Estat fallit, en mans de bandes.
18/ Alguns d’aquests aspectes tenen connexions importants amb València, la Dana del passat 29 d’octubre i el que ha ocorregut després. Tot i que el nombre de morts és molt inferior, la sevícia no és gaire diferent.
Fes el teu comentari