La nostra llengua ancestral, la única pròpia de la nostra terra, està en perill. Cada cop més, quan anem al metge, al comerç, a l’administració o als bars, els professionals es dirigeixen al públic de forma habitual en castellà. Si se’ls respon en català, la majoria canvien la llengua. També hi ha qui fent un esforç et contesta en català. I també existeix qui continua parlant en castellà i et diuen que “no te entienden”. En qualsevol moment som nosaltres els que sempre hem de seguir la conversa en català i no canviar la llengua per la seva. Moltes vegades, catalanoparlants de tota la vida, ja es dirigeixen d’entrada a un emigrant en castellà, només pel color de la pell o entendre que és estranger; és un error imperdonable! I més quan molts d’aquests emigrants coneixen el català i si els contestes en la teva llengua canvien i la parlen. Alguns la parlen perfectament, i altres, en període d’aprenentatge, s’esforcen. Si un cop i un altre catalanoparlants contestem en castellà per comoditat o per qualsevol altra consideració, cometem l’error de destruir la nostra llengua i conceptualment el nostre País.
Jo no m’hi trobo, però cada dia existeixen entre els professionals de la medicina més gent que no vol canviar la parla, perquè només el 29% de metges son de procedència catalana, i molts arribats de Sud-Amèrica. Si els continues parlant en català, poques vegades et trobes amb l’intransigent que et diu “hábleme en español”. Jo no m’hi he trobat mai i si cal, els parlo més lentament i de forma més intel·ligible, per poder continuar en català. Potser per raons d’edat i perquè els tracto educadament, els imposo respecte. Però mai, cap d’ells m’ha exigit parlar-li en castellà. Fa poques setmanes a l’aeroport de Menorca em vaig trobar amb un policia nacional, quan em feu passar per la màquina detectora de metalls, em digué “En español”. El vaig mirar de “fit a fit” i vaig continuar discretament en català, sense succeir res que cridés l’atenció a la gent que ens envoltava. Inclús quan vaig a renovar algun document a la policia o a l’institut armat, ho faig en català i amb cara més o menys estranyada, han continuat la feina sense discussió. Ells en castellà i jo en català!
Hem de parlar català sempre als ciutadans que han vingut a treballar. Si ho oblidem, fem un flac favor a la nostra idiosincràsia i n’acabarem pagant les conseqüències. En època del dictador Franco, els mestres d’escola ens deien que per educació ens havíem de dirigir en castellà als nous arribats. Eren temps diferents. Ens tenien prohibit l’ensenyament del català i tots els estudis, (elementals, batxillerat i universitaris) i tots els exàmens els feien en castellà i normalment també els professors ens hi parlaven. Actualment a les escoles primàries i secundàries els professors parlen i examinen en català i vet aquí que els nou arribats, fills d’estrangers o de castellans, coneixen el català, gràcies a la llei d’immersió. Va ser una eina formidable i ha servit molt per mantenir el nostre idioma al carrer. Però els catalanoparlants tenim el deure cívic de parlar sempre en l’idioma del país encara que siguin de color de pell diferent o tinguin els ulls inclinats. Si ho fem, contribuïm a mantenir viva la flama, eina bàsica de la nostra manera de ser. Altrament, alguns sense voluntat d’autodestruir-se o per comoditat, malmeten sense voluntat de fer mal, l’essència del nostre País.
Els que no ens estimen, pretenen imposar la llei dels conqueridors i el domini territorial per la força de la imposició, veladament o no, ja ho fan sense amagar-se’n. No fa gaire un d’aquests dominadors, que fa trenta anys que hi viu, em volia demostrar que el valencià es va parlar abans que el català. Quan li vaig contestar que l’afirmació prodigava ignorància o mala intenció, em va respondre que un memorable intel·lectual així ho havia afirmat. La meva contesta va ser clara: “Així, doncs, l’andalús es parlava abans que el castellà?” Les conquestes peninsulars al món àrab es van produir de nord a sud i mai al revés. La parla dels que repoblaven els territoris recuperats, portaven els seu idioma i amb pocs temps era la llengua parlada per tothom. Aquest no és el cas de Catalunya. Nosaltres tenim la llengua mil·lenària, culta i escrita ja al segle XI, abans que la castellana i un cop conquerida Catalunya per la força de les armes de Castella l’any 1714, els invasors es trobaren amb un poble que tenia un idioma diferent al seu. La mala fe i la imposició ve de lluny; vaig conèixer gent que van arribar a casa nostra, es van casar amb una catalana i mai, en cap moment, van voler parlar en català, malgrat saber-lo perfectament. En canvi, altres, l’han incorporat i malgrat ser de fora, l’usen habitualment.
El tema lingüístic ha arribat tan lluny que del PP-VOX i també del PSOE, han creat un relat interessat de persecutori i presenten Catalunya com a opressors, com van fer pel referèndum del 2017, i van presentar Espanya com a víctima. Cada cop que un català es dirigeix en castellà a un foraster, sense adonar-nos-en els donem la raó. Aquest és el problema que només nosaltres amb la nostra actitud irrenunciable el podem resoldre.
Veiem clarament com juguen contra la nostra llengua, contra la nostra idiosincràsia i tot allò que fa olor de català. A Alacant pretenen eliminar l’ensenyament del seu idioma propi com en temps de Franco. A València fins hi tot han canviat el seu topònim al castellà. Collboni, al Teatro Sin Papeles, permet que els artistes presentin el castellà com a llengua oprimida a Catalunya. Existeixen dos milions d’arribats de nou que voluntàriament volen aprendre el català i el govern del PSC només disposa d’ensenyants per 200.000.
I així anem, estimats lectors! La caserna de la Via Laietana, el president Illa, no la treu i ni la vol treure. El franquisme i la dictadura, on es van cometre tantes malifetes contra els catalans, continua on està i ni el PSOE, ni el PP, la volen eliminar. La mantenen per recordar-nos que el poden tornar a fer servir. Allí van injuriar, agredir i torturar als que no volien parlar com ells. Queda clar que només, nosaltres, podem salvar la nostra llengua i el nostre País perquè si la nostra llengua falla, el País caurà al seu darrere. I tant el PP com el PSOE pretenen que Catalunya caigui.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari