Cantàven Els Quicos a la cançó “Lo banc del si no fos”, en el seu àlbum Si no fos aquesta estrofa sobre la galvana:
Si no fos per la galvana,
la galvana del dimoni.
Si no fos per la galvana.
Treballaríem a gust
i menjaríem en gana.
Corria l’any 1996. Han passat quasi bé trenta anys. Molt ha plogut des de llavors, i molt ha canviat la nostra vida, el nostre entorn i sobretot el règim en què vivíem llavors, i el règim en què vivim actualment. En tan sols trenta anys, en una sola generació, m’atreveixo a pensar que s’ha passat d’una visió absolutament negativa –estigmatitzada fins i tot– de la galvana, de la peresa, del què segons el diccionari de l’IEC és la Repugnància al treball, a l’acció. o Lentitud a obrar., a una altra visió en què es propugna i es fa apologia d’ella, precisament com a signe de rebel·lia necessària i imprescindible davant del món actual. I és que a finals dels noranta del segle XX encara podíem parlar d’una certa socialdemocràcia, d’un estat del benestar encara possible i abastable… una situació que en l’actualitat resulta ja quasi bé una utopia, probablement per incompetència crua i palmària dels actors implicats, i segurament també per una certa deixadesa, per un cert cofoisme social que volia creure que ho teníem ja tot fet. I és que l’entorn actual és més aviat el d’un turbocapitalisme hiperaccelerat de caire extractiu i que propugna una disciplina quasi dictatorial. El régimen de la disciplina es la forma de dominación del capitalismo industrial. Este régimen adopta una forma maquinal. Todo el mundo es un engranaje dentro de la maquinaria disciplinaria del poder. El poder disciplinario penetra en las vías nerviosas y en las fibras musculares, y convierte “una pasta informe, un cuerpo inepto”, en una “máquina”. Fabrica cuerpos “dóciles”: “Es dócil un cuerpo que puede ser sometido, que puede ser utilizado, que puede ser transformado y perfeccionado”. Los cuerpos dóciles como máquinas de producción no son “portadores de datos e información”, sino “portadores de energías”. En el régimen de la disciplina, los seres humanos son entrenados para convertirse en “ganado laboral”. En aquests termes categòrics i sense embuts s’expressa el filòsof sud-coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han en el seu llibre Infocracia: la digitalización y la crisis de la democracia. Se’ns està perpetrant un robatori d’energia vital a gran escala, i dissortadament la majoria de nosaltres mos deixem robar de bon grat, i col·laborem alegrement amb el sistema. El resultat és que la majoria de nosaltres anem arrossegant permanentment una sensació de cansament, d’esgotament físic i mental, que ens acompanya sempre, tots els dies, totes les hores, a cada instant i a cada acció de les nostres vides. I que ens limita i ens incapacita. En aquest sentit, i per a fer-hi front, hi ha cada cop més una tendència a frenar, a baixar el ritme i a repensar moltes de les accions que fins ara donàvem per inevitables, per tal de deixar de col·laborar i de ser còmplices d’aquest sistema social que aliena i ens xucla la vida. En parla Juan Evaristo Valls Boix al seu llibre Metafísica de la pereza, del qual podeu llegir aquí una excel·lent ressenya. I en parla també Johann Hari a El valor de la atención: Por qué nos la robaron y cómo recuperarla. La galvana apareix, doncs, com a una actitud de supervivència i de futur.
Cal, efectivament, abandonar el paradigma de la productivitat infinita que demana el capitalisme actual, i sobre el qual ens hi hem abraonat de bon grat, com a símbol d’ascens social, d’èxit personal i realització vital; però que realment amaga alienació, aïllament i deteriorament de vincles socials i afectius. És evident que ens cal parar, frenar, tornar a la senzillesa i buscar refugis personals, individuals i també familiars, com pot ser el cultiu de la peresa. La galvana com a sortida, com a salvació. Cal saber dir no i afrontar de cara tot allò que percebem que és negatiu, però que no podem deixar d’usar molt possiblement per un efecte xarxa que ens atrapa i no ens deixa cap marge de maniobra. I ens caldria, penso, començar a plantejar-nos algunes preguntes. En quin moment hem pensat que organitzar tota la nostra vida personal, professional i laboral al voltant d’eines de missatgeria que xuclen la nostra atenció i el nostre focus va ser una bona idea? En quin moment hem interioritzat la necessitat d’estar fent sempre coses, d’estar planificant què farem, quines activitats realitzarem, on anirem i què visitarem, com a símbol d’autorealització i fins i tot d’estatus social? I en conseqüència, en quin moment hem assimilat que no fer res, no planificar res, no fer cap activitat ni anar a enlloc, era una pèrdua i que fins i tot pobretejava? En quin moment hem pensat, també, que era una bona idea omplir a les nostres filles d’activitats extraescolars, d’embotir la seva existència i atapeir les seves tardes, dirigir cada una de les seves accions i robar-los la seva llibertat? I el més trist, en quin moment hem pensat que robar-los la seva capacitat de jugar sense la supervisió directa d’un adult va ser una bona idea?
Segurament tot dependrà, com sempre, de com de plena sigui la vida de cadascú, de les prioritats de cada persona, i de com cadascú és capaç o vol satisfer les necessitats i les seves expectatives. Però penso que molts cops el fet de fugir cada vegada més lluny és només una competició sense sentit per intentar ser millor que els teus propis companys de la teva pròpia classe. Fa dos estius, el 2023, vaig ser plenament feliç, serenament feliç, mandrosament feliç, passant la major part de les caloroses tardes d’agost al parc municipal de Tortosa. Mentre la menuda jugava, s’embrutava, experimentava, feia noves coneixences i gaudia de la llibertat, jo m’asseia calmosament a l’ombra i escrivia i llegia o simplement badava mirant els arbres o mirava amb ulls de pare satisfet com ma filla acabava cada tarda suada i plena de pols i plenament satisfeta… No em va caler res més. Ni vaig aspirar a res més. Fa temps que he arribat a la conclusió que les millors fugides són les fugides interiors, les més transformadores i les més disruptives. Fugides en les que he après a reformular la meua gramàtica personal i a recompondre el meu diccionari de prioritats. Fugides interiors com les que faig cada dia al tren, camí de la feina o camí de tornada al cau de conformen les quatre parets que mos aixopluguen. El tren és el meu vagarejar diari, el meu moment de desconnexió i de trànsit… Però cal dir que no sempre fou així. Durant un temps, obsedit per l’afany productiu, extractiu i centrat en que calia aprofitar al màxim aquestes hores de tren –que llavors considerava mortes–, durant uns quants anys hi feia de tot: sobretot hi feia cursos, i també escrivia febrilment i era d’allò més actiu a xarxes socials. Però amb els anys certa saviesa s’adquireix, a algun grau un xic més superior d’intel·ligència s’arriba… o senzillament és el ràpid esdevenir dels anys i l’absència progressiva de l’energia juvenil. Però des de ben bé la pandèmia del 2020, i ja amb la mitjana edat plenament consolidada i amb un oceà de cabells grisos ja un xic menys cabalós, he palesat amb alegria i joia, i també amb satisfacció i sense gota de sentiment de culpabilitat, que el millor que puc fer al tren és senzillament escoltar música i clapar; dormir, fer un son. Becar, pesar figues. O una que m’agrada molt: fer el ple de migjorn, com a metàfora d’aquesta plenitud existencial que és aturar-se i exaltar la vida horitzontal. En llenguatge mai enganya, i sempre, sempre, ens acaba salvant.
*DANIEL GIL
Fes el teu comentari