1/ Tenir temences sobre si una concessió administrativa obliga realment al concessionari és lògic, si vius a un país d’opereta. Sigui dit amb el màxim respecte a un gènere musical digníssim i que ha regalat grans títols. Però les experiències de les autopistes i dels negocis de Florentino Pérez no conviden a l’optimisme.
2/ El túnel transpirinenc de l’AVE, allà per la Jonquera, va fer fallida anys enrere. Va acabar entrant en liquidació, perquè els creditors no es van presentar al jutjat el dia que s’havia d’acceptar o no la proposta de refinançament de l’empresa. És que els era igual no cobrar? No, el que passava és que la liquidació precipitava el rescat per part dels governs espanyol i francès. És a dir, el cobrament íntegre dels deutes, sense quitances ni moratòries habituals en aquests processos.
3/ De vegades et queda el dubte que si l’autèntic negoci no és l’explotació de la concessió, sinó que la cosa faci fallida i et rescatin. En general, es cobra el mateix i en un nombre inferior d’anys. Ves que no hi hagi, a més, alguna indemnització afegida. Per no parlar dels cobraments exprés de casos com el del Castor, el dipòsit submarí de gas. De manual del florentinisme, i no de la ciutat capital de la Toscana.
4/ Les autopistes radials de Madrid, de l’època d’Aznar, en són un bon exemple. Qui pagaria peatge, quan al costat mateix hi ha una autovia gratuïta? I que acaba, al capdavall, al mateix semàfor del mateix carrer col·lapsat de la capital? No diguem quan, a sobre, tens un mateix recorregut, en Rodalies, a molt millor preu i fins i tot més ràpid?
5/ Perquè el truc és aquest. Fes una concessió a partir d’una expectativa d’usuaris del servei i hauràs de compensar el concessionari si no es compleix. Recordeu que les titulars de les concessions d’autopistes van reclamar diners per la caiguda de trànsit durant el primer confinament de la pandèmia. El govern de Pedro Sánchez es va quadrar en el cas de les autopistes que extingien el peatge poc després i, miraculosament de fet, ho va guanyar als tribunals.
6/ I indemnitzar és la variant tova del rescat. I ha passat abans, molt abans, de la covid. El cas paradigmàtic és el rescat de l’AP-7 de 1981, que poca gent recorda. Les obres, fetes entre finals dels 60 i principis dels 70, van finançar-se amb préstecs en dòlars de la banca nord-americana. Però a l’inici de la dècada dels 80, el dòlar valia el triple de pessetes que quan es van signar els crèdits. Allò es va fer impagable, et voilà…
7/ L’autopista no va ser exactament rescatada. Se li van pagar els deutes i es va restablir l’equilibri de la concessió. I després, tot va continuar com si res no hagués passat. Potser hauria estat del cas que l’Estat, que havia pagat la broma, es quedés l’autopista. Però no.
8/ Sort que Europa situa les concessions fora del balanç del sector públic a efectes del dèficit i l’endeutament, sempre que el sector privat carregui amb la major part dels riscs. Però sembla mentida. No hi té res a veure que els requisits siguin d’ardu compliment. És que el sector privat de risc no n’assumeix cap en realitat. És el que estem explicant des del principi.
9/ En aquest sentit i més enllà de les autopistes… Barcelona va fer una gran sort amb aquell projecte d’una sucursal del Museu Hermitage que no va arribar enlloc. Amb un règim de concessió de terrenys públics i unes previsions de visitants fantasioses, allò hagués durat uns pocs telenotícies. I hagués acabat al “cop de Florentino” dels punts anteriors. Ja havia passat a altres ciutats, com Londres, Las Vegas o Ferrara, que havien comprat la franquícia Hermitage. A Amsterdam encara aguanta, perquè l’Ajuntament d’allí no ha deixat d’afluixar la mosca.
10/ Un parell de dades que fan palès l’engany del rap. La primera… No era una inversió privada al 100%, com es venia. El sòl el posàvem els contribuents. Pot dir-se així de clar, perquè el cànon dels terrenys, taxat per llei, era quatre vegades inferior al que tindrien en el mercat.
11 / L’altra… Durant uns mesos, van embolicar el Liceu com a soci local amb glamur. Un teatre públic, finançat amb diners públics, que també hauria rebut. Més ben dit, els contribuents per partida doble. Si de cas, aquella moguda il·lustrava la línia erràtica que el Liceu segueix des de fa anys, agreujada amb l’actual direcció.
12/ Una línia que semblava prioritzar que, a un teatre d’òpera, s’hi fes qualsevol cosa abans que òpera. Aquella moguda de l’Hermitage coincidia amb la idea lluminosa de fer un segon Liceu, que després d’un temps aturada, sembla que reviscola. No en poden portar un de forma decent i en volen portar dos…
13/ Els soferts liceïstes hem d’estar contents que s’estiguin dedicant a fer, com sempre, temporades insulses. No prenem mal i, de tant en tant, gaudim d’alguna producció que surt de primera i tot. Aquest és un comentari a banda, és clar.
14/ Molts ajuntaments s’han enlluernat amb aquestes idees. Una mica des de sempre. La cosa va agreujar-se a principis d’aquest segle XXI per a tirar endavant escoles bressol o equipaments culturals com escoles de música. La concessió adoptava la fórmula del peatge a l’ombra. És a dir, un pagament per nombre d’usuaris per part de l’Administració, també anomenat peatge alemany.
15/ Perquè s’entengui, com en algunes autopistes, alemanyes i d’altres països, però sense barreres de peatge. Que en un equipament cultural o educatiu haurien estat francament rares, tot i cobrar una quota mensual a usuaris o alumnes. El truc és que l’invent tenia un component financer de por.
16/ Anys després, i no gaires, aquests mateixos ajuntaments van adonar-se’n que el cost global de l’operació era del tot disparatat. Podia arribar a significar cent vegades el pressupost inicial. Ni més, ni menys. Per exemple, una escola de música que en origen valia 4 milions d’euros, al llarg dels 50 anys de l’operació, n’acabaria costant 400 milions. Una animalada com una casa…
17/ Sortia més a compte un rescat forçant la màquina al màxim i arriscant plets judicials. Malgrat el dineral de la indemnització, era més barat, molt més. Consti que se n’han sortit prou bé, fins i tot amb indemnitzacions escasses. És allò de les clàusules abusives, encara que les hagis signat.
18/ No fa gaire, un ajuntament català va rebutjar un projecte de càmping de luxe basat en els “principis” de la típica concessió de terrenys. Els promotors han estat venent la idea a altres municipis i fins i tot han fet alguna diana. Però quan algú pregunta a l’ajuntament “original”, aquest contesta quelcom així: mira si som bones persones, que volem que el guany se l’emporti un altre.
19/ L’externalització de serveis públics té components d’una concessió, encara que no sigui el mateix en tots els aspectes. Però els problemes poden ser idèntics o molt semblants. Fa uns pocs anys, va convocar-se una vaga de seguretat privada a l’aeroport de Barcelona. Tot i uns serveis mínims del 80%, hom esperava llargues cues als controls i es recomanava arribar amb més antelació que l’habitual. Però sabeu què va
passar?
20/ Que el pas pels controls va ser més fluid que mai i de cues no n’hi havia. De viatgers, no n’hi havia menys. Senyal que el 80% dels serveis mínims era superior a la prestació efectiva del servei en dies normals. S’entén, oi? De cada 10 carrils o passadissos al control de seguretat, amb serveis mínims en funcionaven 8. Els altres dies? Menys. Ningú no va obrir cap expedient pel més que obvi incompliment de contracte.
21/ No acabaríem mai.
Fes el teu comentari