Negligències, avaries, catenàries, robatoris de cables, desconcerts, i, conseqüentment, emprenyament general dels usuaris de Rodalies. Els trens de Catalunya són un autèntic desastre, que representen milers d’hores de feina perdudes per treballadors i empreses, per la gent que ha de connectar amb altres comunicacions per arribar al destí, els que van a visitar-se als metges o el universitaris als estudis. Algú ha comptat que representen aquestes milers d’hores perdudes pels viatgers i les clares repercussions per la nostra economia? Tant desinterès inversor durant anys, dels qui reparteixen els diners nostres que marxen a Madrid i mai més retornen a casa, és la conclusió del problema que patim els catalans. Amb aquella expressió original, de “los catalanes ya son ricos y que se j…”, sense inversió de fa molts anys, provoquen la indignació general. I aquest és l’exemple de com funcionen les relacions entre Espanya i Catalunya.
A Catalunya, per iniciativa privada, a meitat del segle XIX, es van pagar i es van fer funcionar els primers trens d’Espanya per activar l’economia de Mataró i Barcelona. A Espanya anys més tard, perquè no podien ser menys que nosaltres, pagant dels pressupostos generals de l’Estat es va posar en funcionament el tren entre Madrid i Aranjuez per complaure la fàtua vida dels reis i la seva cort per desplaçar-se del palau d’estiu al d’hivern. Aquí pagant-nos-ho nosaltres per fer rutllar l’economia i allí, pagant-ho entre tots, per complaure els que poc treballen, i fan servir els seu temps per la disbauxa i negocis opacs.
Vet aquí el que sempre succeeix en aquesta Espanya, on els culpables de tot sempre som els catalans perquè quan ells van, nosaltres ja tornem. Uns mirem de cara Europa i els altres sempre miren de cara a Gibraltar, en mans dels anglesos, des de l’any 1713, quan Castella els ho va regalar a canvi de que no donessin suport a les armes catalanes i poguessin entrar a Barcelona a sang i foc, anul·lant les nostres institucions, les nostres lleis, els nostres governs, les nostres universitats i la nostra llengua. Passats tres-cents anys tots continua igual. El que va fundar l’Estat Català i posteriorment va ser President de la Generalitat, Francesc Macià, ja va dir: “Que el poble espanyol recordi que, no havent sembrat més que odis a Catalunya, no pot pas certament collir-hi flors d’amor”. Passats cent anys les coses continuen igual.
Ara a Catalunya mana el PSOE de mans dels seus aliats el PSC, que amb la voluntat de suavitzar les relacions ens porta un rei que els catalans no estimem, ni mai l’hem votat, imposat per un dictador, i celebra el mil·lenari de Montserrat entrant per la porta del darrere. I per l’amor que el PSOE sent per Catalunya, el President Illa va fer retirar el bust de Macià del palau de la Generalitat i encara avui, ningú sap on para. Contra Catalunya tot s’hi val!
Amb les autopistes ha passat el mateix. L’autopista del Mediterrani la van pagar els bancs catalans, per iniciativa dels nostres empresaris. Fins fa pocs anys vam pagar peatge per viatjar-hi quan per les autopistes espanyoles, la majoria eren gratuïtes pagades amb diners de tots. I a sobre quan els viatgers venien des d’Espanya ens deien que els catalans érem uns aprofitats perquè havien de pagar per viatjar i a casa seva, que també les havíem pagat nosaltres, resultaven gratuïtes. Ara que les nostres tampoc no es paguen peatges, resulten insuficients per circular-hi tants vehicles sense que l’Estat s’hagi preocupat d’eixamplar-les i donar solució a les nombroses retencions que pateixen. Aquí tot arriba tard, o no arriba mai, i com “los catalanes ya son ricos”… tenim dret a queixar-nos però com les paraules se les emporta el vent, PSOE i PSC, prometen, i com Rajoy, en el seu temps, “reparten una lluvia de millones”, que no arriben mai. I així tranquil·litzen l’ambient, porten el rei passejant-lo pels nostres pobles, i amb el fictici finançament singular, el PP, VOX i la resta d’Espanya, d’uns diners que mai no han d’arribar a les nostres arques, ja tenen prou munició per barallar-se les dues principals forces polítiques. I el fons de la qüestió radica en “el cafè para todos”; seguiran escanyant-nos, fent gran Madrid pagant menys impostos que ningú, empobrint els pobles de les “mesetas” que l’envolten i, per antonomàsia, la resta d’Espanya, i “Viva la Pepa”.
Què funciona a Catalunya? Funcionen les paraules que cada setmana reparteixen milions per obres que s’han de realitzar, que se les emporta el vent. L’agricultura està ensorrant-se a tots nivells, la burocràcia s’ho menja tot, les obres públiques no arriben, prometen que s’invertiran milions a hospitals, escoles, serveis socials, habitatges protegits…i Catalunya, passejant el rei, espanyolitzant-nos en cada acció, sense aprovar pressupostos, enganyant-nos tant com poden i “venent-nos fum”, tot marxa segons els seus desitjos. Però el poble català, cada cop està més emprenyat. Paren el cop amb promeses i aparentment els resulta fàcil, però sense complir la gent se’n cansa i l’emprenyament s‘incrementa. Ens tornaran a enganyar prometent que Catalunya cobrarà els seus impostos, per aprovar els pressupostos que els darrers foren els del 2023?
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari