(Les faules són relats que, sota l’aparença d’una història senzilla amb animals o elements naturals com a protagonistes, amaguen una reflexió profunda sobre la condició humana)
Hi havia un estany tan tranquil que fins i tot el vent semblava respectar-lo. Allà hi vivia una granota que, a primera vista, semblava discreta: saltava quan calia, croava a les nits i menjava sense fer escàndol. Una vida senzilla, suficient per a qualsevol, però no per a ella. Dins seu, bullia una ambició silenciosa: volia alguna cosa més que salts i croacs, volia admiració, reconeixement, volia deixar la seva empremta en aquell estany que fins ara havia passat desapercebut. Un dia, els animals de l’estany, cansats de llargues discussions que no portaven enlloc i de veure com les decisions s’evaporaven com l’aigua en dies de sol, van decidir que calia un líder. Com sempre passa quan la responsabilitat fa temor, ningú no volia assumir-la, així que la tria va caure en la granota, l’opció aparentment més inofensiva. Però ella, lluny de conformar-se amb ser “inofensiva”, va veure en aquella elecció la porta oberta a la grandesa que sempre havia somiat: per fi podia marcar la diferència, fer sentir la seva veu i, sobretot, ser recordada.
La granota amb aquella discreció enganyosa, aquells somriures ben calculats i la seva amabilitat aparent amb tothom només amagaven l’inici d’un espectacle tragicòmic. El que havia de ser un càrrec simbòlic es va transformar ràpidament en una demostració de vanitat desmesurada: la granota començava a inflar-se literalment, com si cada glop d’aire insuflés també la seva pròpia grandesa. Un peix atrevit, que no entenia res del que veia, va tenir l’osadia de preguntar què passava. Rebel, indòmit, segur de si mateix, no es va deixar engolir pel circ de vanitats que havia envaït l’estany. La granota, amb una solemnitat que fregava el ridícul, li va replicar en un to grandiloqüent: “No és inflament, és autoritat.” El peix, paralitzat entre incredulitat i estupor, no sabia si havia de riure, plorar o fugir, mentre cada croac i cada inflada convertia l’estany en un teatre absurd, on la seva vanitat era l’únic guió.
I així, entre croacs solemnes i salts majestuosos, l’estany va començar a adonar-se que la seva tranquil·litat ja no depenia només de l’aigua, sinó del temperament d’una granota que s’havia pres el càrrec massa seriosament. I així començava la desfilada de normes absurdes, gestos grandiloqüents i croacs que sonaven més a proclamacions d’emperador que a avisos d’una granota qualsevol. L’estany, abans calmat, començava a assemblar-se més a un aparador d’egos que a un ecosistema.
Amb el pas del temps, la granota va viure una transformació sorprenent: la seva veu es va fer més profunda i cada croac semblava voler imposar autoritat. Però darrere d’aquella aparença imponent s’hi amagava una inseguretat que ningú havia de percebre. Es va refugiar en el seu tron, envoltada només dels seus assessors més lleials, i així podia dictar ordres sense mostrar el vertader desconcert que sentia per la responsabilitat del seu lloc. Cada salt es convertia en un espectacle gairebé teatral, i l’estany es transformava en un petit regne al seu servei, dissenyat per a complir les seves exigències. Algunes ordres eren absurdes, però ningú s’atrevia a contradir les ordres del la granota, perquè ràpidament seria expulsat de l’estany per insubmissió: Peixos nedant en cercles interminables, ànecs volant en formacions rígides, tot per a impressionar i mantenir la imatge de líder segura. Però el pes d’aquella teatralitat no tardà a fer-se sentir, i els murmuris dels animals, sempre cautelosos, circulaven sota l’aigua i entre les branques, com un record silenciós de la grandesa que la granota no podia sostenir sense amagar la seva fragilitat.
El punt de no retorn va ser aquell dia gloriós en què la granota, en un esclat de geni absolutament necessari, va ordenar buidar una part de l’estany. I per què, us preguntareu? perquè volia veure la seva corona reflectida en el fang, és clar. Una idea brillant, sense cap dubte. L’únic petit detall que es va escapar de la seva majestat va ser que els ànecs no estaven interessats a participar en el seu selfie reial, els peixos començaven a morir en tolls ridículament minúsculs i, amb el sol implacable, l’aigua es va evaporar com si rigués de tot plegat. L’estany, abans paradís de vida, es va convertir en un fangar inhòspit, i els pobres habitants van descobrir que seguir ordres per a la vanitat de la reina granota no és precisament la millor estratègia de supervivència. En resum: era el final per a tots, com una barca vella i podrida que s’enfonsa, mentre la granota, coroneta en mà, semblava encantada amb el seu reflex al fang.
I així, el que havia començat com un petit experiment de “tranquil·litat garantida” es va transformar en una tragicomèdia amb un final que tothom podia preveure. La granota, que un dia semblava inofensiva i fins i tot simpàtica, va acabar adonant-se que inflar-se no significa créixer, i que les corones, quan es porten només per a un mateix, són tan valuoses com el fang sobre el qual es sostenen. I la granota? Ningú no quedava al seu costat. Ni els seus assessors més fidels podien mantenir la fe en ella. Es va quedar sola, asseguda damunt el fang que ella mateixa havia decidit descobrir, amb la corona inflada però que brillava molt menys del que havia imaginat. Les mirades que buscava ja no hi eren, els aplaudiments havien desaparegut, i tot el seu poder aparent es reduïa a un silenci que l’envoltava com una ombra. Les inseguretats que havia volgut amagar durant tant de temps eren ara l’única companyia que li quedava, i el seu tron improvisat sobre el fang es convertia en un refugi trist, gairebé una presó, on la grandesa que havia volgut mostrar s’esvaïa davant dels seus ulls.
Potser en aquell moment la granota va adonar-se que el poder no transforma la naturalesa de les persones: simplement la fa més evident. El temps continuarà el seu camí, i l’estany, amb o sense corones, es tornarà a omplir d’aigua durant la temporada de pluges, i noves formes de vida emergiran, tot sense la veu solemne de la granota. Al final, el fang no reflecteix corones: només mostra qui realment s’hi mira.
*ALBERT URDAL
Fes el teu comentari