“Un dia, en qualsevol lloc, en qualsevol moment, inevitablement et trobaràs a tu mateix, i això, només això, serà la més feliç o la més amarga de les teves hores.” Pablo Neruda
— Em podries dir, si us plau, quin camí he de seguir per sortir d’aquí?
—Això depèn sobretot d’on vulguis arribar —li respon el Gat.
—La veritat és que tant se me’n fot el lloc… —diu l’Alícia.
—Doncs, en aquest cas, tant se val el camí que agafis —replica el Gat.
Aquest diàleg d’Alícia en el país de les meravelles és brutalment sincer: si no saps on vols estar ni on vols anar, qualsevol camí et servirà. Però aquí ve el drama: la majoria de nosaltres fem exactament això. Vivim com si tinguéssim el Google Maps activat, però sense haver introduït cap destinació. El cotxe avança en pilot automàtic, fa quilòmetres, gasta gasolina… i al final acabes atrapant-te en una rotonda infinita, donant voltes i voltes… sense parar!
Quan la teva vida sembla una rotonda, és hora de parar i mirar-te a l’espill. T’agrada el que veus? Comences un llibre i el deixes després de cinc pàgines? Dies lliures “per fer allò que vols” que acaben en netejar la cuina o mirant series a Netflix que ni t’agraden. Passes hores enganxat al mòbil seguint a influencers absurds, que et diuen que t’has d’alçar a les cinc del matí, fer “burpees” per canviar de vida i aconseguir un “Lambo”. Tot són senyals clares: no estàs en sintonia amb el que vols, ni amb el moment que vius. El teu cervell, avorrit, busca qualsevol distracció per escapar de la realitat: menjar sense pensar-hi, comprar de manera compulsiva, mirar tonteries al mòbil per desconnectar, o omplir l’agenda de compromisos absurds. No és casualitat: és el preu que pagues per no fer-te les preguntes que realment importen: Estàs on vols estar? Saps on vols anar?
Els “hauries de”, el teu entrenador tòxic. La ment té un entrenador personal que es diu “hauries de”. Un coach personal que et murmura a l’orella: hauries de ser més feliç, hauries de tenir una relació sana, hauries de gaudir més de la teva feina, hauries de ser més pacient amb els teus fills (si en tens), hauries de sentir-te agraït per la teva salut. Sembla que té sentit, oi? Però no: aquest entrenador no et fa més fort, sinó que et deixa esgotat i ple de culpa. I quin és el resultat? Frustració i ansietat. Estàs vivint en un futur imaginari on tot hauria de ser millor, però quan et mires al mirall, no estàs satisfet amb la teva realitat, i això no és el que desitges! I així, dia rere dia, et convenç que “la vida és això” mentre la teva realitat es converteix en una gàbia invisible.
Entrant en el terreny de les relacions. Fes-te la pregunta: estàs on vols estar? Estar sol acompanyat, és més habitual del que et penses. Potser la teva relació ha arribat a l’abisme. Ja no té flama ni passió, només queden cendres. Rutines, un lloc on et quedes perquè tens vertigen i et fa por saltar al buit i obrir les ales. Cada dia és un bucle: converses repetitives, silencis incòmodes, compromisos que no gaudeixes. És com aquell treball avorrit on mires l’hora cada cinc minuts desitjant que soni el timbre i puguis fugir a casa. Amb la parella, igual que a l’oficina, passes hores enganxat a una rutina que t’esgota, somiant amb moments que mai arriben, resignat, amb la sensació que estàs malgastant la vida. I el pitjor de tot: no és que no puguis marxar; és que t’has convençut que aguantar és “ser adult”, “responsable” o “pels fills”, i així t’encadenes a una (in)comoditat que només et roba temps i energia.
I amb parelles sense fills? La por a la soledat és la mateixa. La diferència és que aquí no tens l’escut dels xiquets: només l’excusa de la comoditat, del les rutines, i del sofà que ja coneixes. En ambdós casos, la gàbia és la mateixa: una vida compartida que sembla segura però incompleta. La clau, com sempre, està a la teva mà. La realitat és dura: l’amor, el veritable amor, ja no hi és, i cada dia que passes resignat, et roba una mica més d’energia per viure i estimar de debò. No es tracta de si la teva parella té defectes, tots en tenim! Es tracta de tu, de si tens el valor de deixar de perdre temps i començar a decidir: Què vols fer? On vols estar? Deixa d’autoenganyar-te dient ximpleries a la teva ment que tot és “transitori”, intentant canviar coses que no canviaran mai o pitjor encara, cada dia que passi empitjoran! Psicològicament, això té un nom: “dependència emocional”. Traduït: prefereixes un “mal conegut” abans que enfrontar-te a la teva pròpia companyia. Estàs sol… però acompanyat: sol a la taula, al llit, en una relació que fa mesos (anys, o massa anys!) que és pura rutina, que ha perdut el wifi i es troba sense connexió.
No esperis demà: el futur es construeix amb el que fas avui. Saps on ets i per què hi ets; has acceptat la realitat i has triat voluntàriament viure aquesta vida, amb tots els seus riscos i perills. No et perdis en somnis absurds que mai arribaran: No t’enganyis, actua, no fugis. Pots continuar voltant a la rotonda com un zombie de rutina… o fer un cop de volant i sortir corrent cap a allò que de veritat vols. Però compte: la gasolina s’acaba, el temps no és infinit, i si segueixes esperant, la vida t’avançarà mentre tu et resignes.
*Toni Pons
Fes el teu comentari