-Sinyor Ramon! Lo porronet de vi i uns cacaus, per favor!
-De seguida!
Segurament esta podria ser una de les converses que es produïen a la taverna de Dolores la Fartena i de Ramon de Marjal. Una conversa que em va explicar via telefònica en temps de pandèmia Juanito el Dragó (DEP).
La Taverna de Marjal, com es coneixia, estava situada al bell mig de la Raval Nova o de la Raval dels Onsos. Un barri situat a la part nord de la ciutat de Roquetes, camí del Port. Com m’explicava Francisco Aixendri (DEP), este negoci de taverna no era l’únic que hi havia, també estava la de Tero i la de Liquita.
Este barri, actualment integrat a la població roquetenca, però no sempre ha estat així, ja que la nostra enyorada iaia Teresa Cid Vallés, mos contava que el seu iaio, Enrique Vallés Estupiñá (nascut al 1861) havia estat alcalde del barri. Segurament de caràcter pedani i amb molt poques funcions. Però, hem de tenir present, que els terrenys de l’actual Raval Nova antígament eren propietats de diferents nobles. Per exemple, els terrenys al voltant del carrer Villoria al 1843 eren propietat d’Alonso Guzmán de Villoria, fill de Santiago Guzmán i Vicenta Frías Jordà. Uns terrenys que a 1859 ja sabem que eren dels Jordà, amb oliveres i garrofers. Però, tornant als primers propietaris, sabem que el pare de Don Alonso -com es coneixia- era governador de Tortosa i fou executat durant el setge que sofrí la ciutat en la guerra del francès (7 de juny de 1808). Alonso, mor als 48 anys (1843) i continua el negoci el seu fill Alfonso. Segurament, per estos noms es parla de la Raval dels Onsos.
Al 1843, Alonso, segurament per problemes econòmics familiars, decidirà fer negoci immobiliari amb la zona. Els primers clients que tindrà seran els seus treballadors. Amb això, al final de 1843 ja tenim les primeres parcel·les, cases i patis, de 60,84 metres quadrats cada porció de terreny. A més, sabem que Josep Batet redactarà el pla urbanístíc, sent el mestre d’obres entre Molins d’en Comte i la Casa Traval. De la seua obra, cal destacar una gran plaça de 1630 metres quadrats, coneguda inicialment com Plaça de la Verdura (1843) -segurament perquè es feia mercat- , avui plaça Raval Nova. Però, per motius d’herències, fins a 1856, no es reprèn la tasca urbanística.
A banda d’esta família, que durant molts anys va donar nom al principal carrer del barri, avui dia, esta importància la té el carrer Churruca -també nom de militar espanyol del XVIII- i ens toca parlar d’una altra família de poder econòmic, els Traval i el seu hort. Una finca, que com m’explicava una tarde d’octubre de 2023 Francisco Aixendri (DEP), provenien de l’aristocràcia tortosina, també emparentats amb militars. Es fan una gran casa -avui dia encara en peu, però que cal cuidar-, una construcció que deu ser de finals del XVIII o inicis del XIX, però, com passava en aquella època, la noblesa comença a decaure i per motius econòmics es construiran cases al seu voltant, buscaven el negoci immobiliari. Inicialment, eren gent que comerciaven en barques i ramaderia.
Però, per problemes d’herència a final del segle XIX els Traval van haver de deixar la finca i va passar a mans d’una altra família adinerada de Tortosa, els Piñol. Cal fer esment dels fills d’esta casa: Josep Maria, que serà alcalde tortosí, Manel, regidor i diputat provincial, i Damián Piñol Navás, que va ser governador militar de Tortosa. Van ser una família molt influent al territori, en molts àmbits, a destacar la societat que van fer per arrencar el Tramvia Tortosa – Roquetes (1885).
Dels fills, ens hem de centrar amb Damián que es casarà amb Teresa de Salvador, i tindran dos fills i dos filles: Maria Teresa, Concepción, Damián i Antonio. Com m’explicava Francisco, este hort era conegut com el de les Piñoles -per les dues germanes, les darreres en morir- , del pare de Don Damián n’havia sentit a parlar, però, de la mare no en sabia res. Eren una família que venien a passar l’estiu aquí, una finca, que com m’explicava Aixendri tenia l’entrada a la zona del bar ET on hi havia dos columnes i una portalada donant entrada a la propietat. Ell m’explicava que a partir de 1950 van ser-hi els hortolans, però, vivíem a la caseta del costat.
Francisco també em va explicar que al segon pis de la Casa vivien els germans Pedro i Juan Antonio Aixendri, escultors tortosins, que van fer l’any 1957 les figures de Rufolet i Rubí – gegants cristians de Tortosa- o les escultures de la Mare de Déu de la Cinta de la Porta de l’Olivera de la Catedral, entre d’altres del lloc. Amb to de broma, també m’explicava que cada dos per tres venia el Bisbe Moll a pagar-los perquè eren dos germans molt ben plantats i molt bohemios.
A més, em va afirmar la teoria que sempre he sentit explicar a casa: el terreny on està l’església de Sant Miquel va ser pagada per les Piñol, per això, dins el temple, com em contava Francisco hi ha una verge Immaculada, en referència a la germana difunta, tal com va demanar l’última germana viva, Maria Teresa. Una construcció que es va posar en peu a finals de la dècada dels setanta del segle XX.
Parlant d’esta construcció, vull recordar les festes de Sant Miquel de l’any 2014. Després de mes d’un any de formar part de la Banda de la Lira Roquetense i d’haver fet ja unes festes de la Raval Nova amb la Lira, sense haver fet l’himne del barri, un dia del patró, un dia de pluja, vam reestrenar l’himne interpretat per la Banda de Música amb tota l’església molt contenta i agraïda.
Vaig insistir en recuperar esta cançó ja que la nostra Iaia, Teresa Cid Vallés, sempre ens la cantava i des de ben menuts que ens la sabem. Segur que en algun racó de la ciutat i havia d’haver alguna partitura. I així va ser, gràcies a ella que va moure mig poble, un matí vam anar a casa de Ricardo Trullén (DEP) i ens va ensenyar un munt de partitures, digitalitzades ja! Entres totes estes: l’himne de Sant Miquel!! Amb això, l’any 2014 vam tornar a fer amb la Lira l’himne del barri. Aprofito, per agrair al director del moment, Joaquim Zaera, per apostar-hi; Denís Casanova, per fer-li un arranjament adaptant-lo més a tot el conjunt; i a l’actual director, Aleix Pagà, per seguir esta tradició i portar-lo a les festes majors de Vilafranca del Penedès, presentant-lo com una música més de casa nostra. I evidentment, a totes i tots els músics per fer possible esta celebració.
Una cançó, que tal com m’explicava César Cervera pare el dia de l’estrena, sembla que forma part de la sarsuela «El Huésped del Sevillano» o va ser font d’inspiració. El que sí està clar, tal com ens explicava la iaia Teresa, i diferents fonts també ho diuen, és que la Banda de Música de Nules, dirigida pel mestre Pedro Tel, va ser qui va crear els himnes de la Raval Nova, de la Raval de Cristo i el de Roquetes. Deuria ser cap a la part final de la dècada del quaranta i inici dels cinquanta del segle vint. A més, la iaia contava que casa seua -a casa Marjal- es va quedar Vicente, i així, un músic a cada casa del poble.
No obstant, l’himne de Sant Miquel de la Raval Nova que tindreu ocasió d’escoltar diumenge a partir de les 12:00h amb el concert tradicional de la Lira a festes, no és l’únic himne que ha tingut el barri, tal com ens cantava la Iaia, n’hi havia un altre, molt possiblement el primer, de la meitat del segle XIX, de quan la fundació del barri:
Amb este article, vull fer un record i homenatge a tota aquella gent que ha format part de la Raval Nova, realment la gent de carrer, els fets de cada dia són els que fan història, els que ens fan com a societat. Per això, si algú sap o recorda més coses que puguin enriquir el meu text, benvingudes seran i disculpin si quelcom s’ha quedat. I evidentment, agrair a aquells i aquelles que m’han ajudat a fer este escrit a partir de les seues converses.
Ja ho vaig fer en un article de 2014 on remarcava la calidesa, la qualitat dins la senzillesa i el carinyo de les festes de la Raval Nova en honor al seu patró, Sant Miquel. Per això, també agrair a tota la gent que ha ajudat a fer les festes al llarg dels anys: com m’han explicat les germanes Maria Victòria i Dora Sánchez, als anys setanta ho van organitzar els seus pares, Teodora i Martí, també m’han dit que abans d’ells, les famílies dels Tero i Ficha també se’n vanencarregar. També a partir de l’any 1995, Anna i Joan – i els seus coets -, César i Paquita, Toni i Pili, Daniel i Carme, Pere i Elena, entre molts altres, per estar a la comissió de festes fins l’any 2022. I des d’ençà, el Patronat de Festes. A partir de divendres tarda i fins diumenge, toca xalar, retrobar-nos amb aquells que no veiem tant sovint, recordar els apodos -per no perdre’ls- i xalar molt de les festes.
Bona festa major! Visca Sant Miquel! Visca la Raval Nova!
*JORDI MULET BAUBÍ, Historiador, Professor i Gestor Cultural // @LoMarjalo
BIBLIOGRAFIA:
Beguer, M. (1980). Llinatges Tortosins. Dertosa.
Fabregat, E. (1995). Roquetes, els orígens d’un poble (1700-1860). Ajuntament de Roquetes.
Fes el teu comentari