«Als peus del Puig Cavaller, vora les serres de Pàndols i Cavalls, Gandesa s’obre als quatre vents.»
Així comença el Cant a Gandesa de Josep Puvill, un text que, més enllà de la seva bellesa poètica, és un retrat viu del nostre poble. Quan llegeixo aquests versos penso en el gall del campanar, testimoni silenciós de segles, que encara avui sembla escoltar els murmuris de la història i assenyalar el camí del demà.
Gandesa s’obre als quatre vents perquè mai no ha estat tancada en si mateixa. El seu paisatge i la seva gent han sabut dialogar amb el que venia de fora sense perdre l’essència pròpia. Des de les rutes comercials medievals fins al turisme actual, la vila ha estat punt de trobada i cruïlla, capaç de projectar-se sense deixar d’arrelar-se.
Tanmateix, aquest vent que ens acarona també ens recorda la fragilitat. El vent és canvi, és moviment, és incertesa. I avui Gandesa, com tota la Terra Alta, afronta reptes majúsculs: el despoblament, la crisi del relleu agrari, la transformació energètica i la necessitat de conservar la nostra identitat davant un món cada cop més globalitzat.
Si avui el Sr. Puvill veiés les valuernes que ens rodegen com gegants del Quixot, potser també tindria paraules punyents per recordar-nos la responsabilitat que tenim. El nostre mosaic agrícola ja no és el que era. Sovint ens pensem que el paisatge s’autogestiona, que la muntanya s’endreça sola, que els boscos saben quan espaiar-se per evitar incendis o que els fruits antics de les nostres terres ens esperaran, fidels, per sempre. Però no.
Obrir-se als quatre vents vol dir assumir la complexitat. Vol dir acollir les oportunitats —les noves tecnologies, la bioeconomia, el turisme sostenible— però també plantar cara als riscos que poden buidar el territori de vida i sentit.
Enmig d’aquest escenari apareixen les energies renovables. Alguns les perceben com una amenaça. Però Gandesa té avui una oportunitat única: generar ella mateixa la seva llum i retenir-la al territori, i no veure-la marxar fora, com aquells castells que produeixen energia però no en deixen res a casa. La diferència entre ser un poble que exporta recursos sense retorn o un poble que se’n nodreix i se’n beneficia és enorme.
La Terra Alta, com tota la vall de l’Ebre, és una gran exportadora d’energia neta. El sol hi cau amb força, fidel i persistent. El vent travessa la vall amb decisió. I tot plegat es transforma en quilowatts, en sobirania energètica, en futur.
I encara més: en aquesta terra, que un dia fou trinxera de guerra i avui és terra de pau, s’està preparant el salt cap al biogàs i a l’hidrogen verd. Els purins de les granges, les restes de la poda, els residus vitivinícoles… tot pot esdevenir gas verd, net i útil. Compostatge, digestors anaerobis, economia circular: paraules que fa uns anys semblaven tècniques i llunyanes i que avui són sinònim d’esperança rural.
Quan Puvill evocava Gandesa, ho feia amb amor i orgull, però també amb consciència de lluita i perseverança. Avui el seu missatge continua vigent: només si sabem llegir els vents, escoltar-los i orientar les nostres veles, podrem mantenir Gandesa com a poble viu, orgullós i immortal.
«Només si sabem llegir els vents, escoltar-los i orientar les nostres veles, podrem mantenir Gandesa com a poble viu.»
*DIANA VALIMANYA
Fes el teu comentari